Fear Paralysis Reflex (Singular)

Dijous passat, havia d’anar al Born a presentar la xerrada que van donar el Conseller Francesc Homs i l’Alfred Bosch sobre l’Arxiduc Carles, al cicle Herois de 1714, i com que feia tard vaig agafar un taxi. De seguida que vaig donar l’adreça, el taxista, que era un nano de 28 anys, de Palau de Plegamans, es va posar a parlar de política. Potser inspirat per la visió de la immensa senyera que presideix el centre cultural, el noi va començar a fer-me aquestes petites confessions inofensives que la gent de vegades fa als estranys amb la idea d’agafar una mica de distància i d’aclarir algun dubte personal.

El taxista em va explicar que ve de família catalanoparlant però que ell sempre compra llibres en castellà, perquè llegint-los s’hi troba més còmode. Em va dir que no entenia per què li passa això, si a diferència dels seus pares va rebre l’educació català, i que li sabia greu, però que tampoc no se’n feia mala sang. També em va explicar que amb els amics que conserva de l’escola parla en castellà, perquè la majoria “tenen pares de fora”, però que, tot i així, la majoria són independentistes. Em va semblar que mirava de saber fins a quin punt tenia dret a il·lusionar-se amb el país, tot i que tampoc no el vaig veure massa espantat per la possibilitat que els polítics el traïssin.

L’endemà, dinant amb uns amics, em vaig trobar una situació semblant. Un comensal amb xalet a l’Empordà se’m va presentar dient: “Hola, sóc franquista i independentista”. El comentari em va fer gràcia perquè resumeix molt bé un estat d’esperit que veig a tot arreu. L’èxit de l’independentisme és que les pors, els prejudicis i els sistemes ideològics que fins fa dos dies mantenien el país fragmentat en espais mentals estancs i permetien controlar-lo, han saltat pels aires. No és tant que la gent cregui que la independència serà bufar i fer ampolles com que la gent s’ha cregut que té dret a sentir-se catalana i a voler la independència al marge de la carraca que li serveixen als diaris i a les teles de Madrid.

L’independentisme es troba en aquell moment dolç de l’home que ha seduit la dona que li agrada amb una posada en escena interessant i divertida i només necessita un pretext per dur-la a casa i abaixar-li les calcetes. Fins ara ERC, CiU i la CUP, i també Iniciativa, s’han beneficiat de l’ambient de confiança i vitalitat creat per les bases independentistes. Fins ara la gent ha treballat i els partits han recollit els vots, sense necessitat d’arriscar-se ni posar en joc massa interessos. Tant és així que si les previsions per aquestes europees s’acompleixen, el panorama polític català haurà fet un tomb que pocs experts haurien cregut possible fa només tres anys. No obstant, em sembla que aquest cicle s’ha acabat.

Em sembla que, després d’aquestes eleccions, s’obrirà una etapa nova més complicada i institucional, que demanarà oficialitzar les il·lusions i les energies que han anat transformant la política catalana. En els propers mesos els polítics hauran de prendre el relleu a la gent i demostrar l’audàcia i la llibertat d’esperit que fins ara ha tingut l’independentisme de base. Per això és important que tothom vagi a votar. És important que no hi hagi gaire espai per la sospita i les excuses. A Madrid confien que el Referèndum del nou de novembre no es farà i que això enverinarà prou la situació per arribar a controlar-la. Jo no crec que tot depengui del Referèndum.

A mi em sembla que l’independentisme ha fet amb el país una mica el que Cruyff i Laporta van fer amb el Barça. En els propers mesos veurem si els partits són capaços de desenvolupar aquest esperit des de la política, o bé han quedat estancats en la retòrica rondinaire del culer nuñista, que no sabia ni guanyar ni perdre. Si la política fallés, llavors ja veuríem què quedaria més tocat, si l’independentisme o l’actual sistema de partits. Però jo crec que ara tot depèn d’allò que els psicòlegs en diuen Fear Paralysis Reflex. Ara és el moment ideal perquè els nostres polítics consultin els psicòlegs i vegin aquells reportatges del National Geographic, en els quals una guineu caça un conill que en comptes de fugir corrent s’ha quedat immòbil, confiant que el sotabosc el protegia.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s