British Style (FCO)

El Financial Times ha publicat un altre d’aquests articles sobre Espanya que semblen escrits per publicar-se a La Vanguardia. El diari demanava dimarts, en una dura editorial, que el president Rajoy fes el favor de buscar una sortida negociada amb els catalans per tal de mantenir la unitat d’Espanya. Ja fa mesos que el diari ha deixat de riure les gràcies a l’independentisme i que va endurint el to cap a Madrid i cap a Barcelona. Fa uns dies, fins i tot va comprar la demagògica versió de Pere Navarro sobre el cop de puny que va rebre a Terrassa a mans d’una dona folla. Sembla que el prestigiós diari dels Landlords anglesos -que jo rebo cada dia a casa, com si fos el Comte de Vila- fins i tot està disposat a escampar la idea d’una pressumpta crispació social a Catalunya, que jo només he detectat en les declaracions de Jordi Cañas i de Loquillo, i en els somnis sadomassoquistes de la Camacho.

Quan vaig ser a Londres, en una enriquidora estada a la Fundació Cañada Blanch, em vaig prendre la molèstia de repassar l’arxiu del Times des de la seva fundació i vaig quedar parat de veure que la política britànica respecte d’Espanya fa més de 200 anys que és sempre la mateixa: els anglesos aprofiten qualsevol ocasió per debilitar l’Estat espanyol; empatitzen amb les raons de la “industriosa” Barcelona i critiquen la intolerància de Madrid, però les coses ja es poden posar tant peludes com tu vulguis que a l’hora de la veritat la idea que Catalunya s’escapi del corral Ibèric els fa més por que una pedregada. Londres té molt clar que l’expansió del seu poder va arribar després del 1714, amb la constitució d’una Espanya anul·lada per les seves pròpies contradiccions. Perquè ho haurien d’oblidar? Sobretot ara que se’ls dispara el populisme antieuropeïsta de la UKIP i l’aristocràcia de la City necessita esprémer algun llimoner per tranquil·litzar els seus Hooligans.

Londres, que ha anat empobrint el seu rerapaís igual que París o que Madrid, i que està envaïda pel capital xinès i àrab, necessita una segona ciutat forta sota la seva òrbita per respirar una mica i mantenir la seva posició a Europa, i Barcelona seria una delegació ideal si no fos perquè existeix aquesta cosa que es diu Catalunya, que sempre acaba tombant els seus plans de negoci. Els lords anglesos sempre s’han posat d’acord amb les 400 famílies catalanes. Josep Pla té alguns homenots, un de cèlebre, d’inclòs en el meu llibre, en els quals en fa molta conya d’aquesta sintonia anglocatalana. Les classes dirigents de Londres i Barcelona tenen un sentit de la ironia molt subtil i sempre s’han posat d’acord tant a l’hora de demanar una mica de liberalisme a Espanya com també a l’hora de tolerar dictadors com Primo de Rivera o Franco, quan ha sigut l’hora d’aturar els deliris revolucionaris de les masses desesperades.

Per això trobo simptomàtica la pujada de la CUP i la popularitat del seu líder David Fernández. És evident que la popularitat de qualsevol polític acostuma a créixer en funció dels motius més baixos. La situació social fa que la cara fosca de la CUP (que la té, igual que la tenen ERC o CiU), pugui ser de gran utilitat a les forces multinacionals que volen impedir la desmembració d’Espanya al preu que sigui. En els propers mesos veurem que, exceptuant Aznar i Franco, els polítics que han governat Madrid no han tingut cap projecte nacional que anés més enllà de gestionar les caritats de França i d’Anglaterra i després les dels Estats Units i Alemanya. Veurem que, des de 1714, les elits catalanes han sigut les úniques que han tingut una idea d’Espanya una mica moderna i refinada, però que aquesta idea és igual d’estúpida que la carpetovetònica castellana. I no sols perquè ha fracassat ja unes quantes vegades, sinó perquè es basa en la destrucció del propi país, com van fer Cavour i Garibaldi a canvi d’unificar Itàlia.

La política del Financial Times respecte Espanya fa temps que em recorda una conversa que vaig tenir amb un alt càrrec convergent ara ja deu fer dos anys. Pel que vaig entendre, a la Plaça Sant Jaume estan convençuts que una part d’Europa pressionarà perquè Madrid ofereixi una sortida negociada a Catalunya i perquè el govern de la Generalitat l’accepti o la plantegi en un referèndum de la manera més convenient i atractiva. Algunes elits de la Unió, mediocres en els seus plantejaments -com s’està veient a Ucraïna-, insistiran perquè es produeixi aquesta tercera via que de moment té tan poc suport social. Si el país aguanta les pressions Brussel.les, que seran en bona part pressions sol·licitades des d’aquí; si l’independentisme es manté, -em deia ara fa dos anys aquest bon convergent- aleshores començarem a tenir possibilitats d’aconseguir marxar d’Espanya. Jo crec que el millor que podria fer el president Mas és passar-se les manies de la City pels collons i deixar que els Estats europeus i els buròcrates de Brussel·les es trobin el problema de la democràcia catalana a sobre.

El Financial Times és un diari collonut, però una elit europea capaç de pressionar els catalans perquè acceptin un pacte arreglat en un ministeri acabarà creant una Unió que serà un bunyol, com el que han creat a Kiev; és a dir que servirà només perquè uns quants suquin el melindro. Com deia John Kay, en un article al Financial Times ja fa uns anys, una Europa de catalans, piemontesos i holandesos tindria més cohesió que aquesta Unió d’Estats, que es van pensar per un altre panorama geopolític. Tot i així, com que veig que el procés s’allargarà i segurament exigirà un extra de paciència, voldria demanar als tuiteros de la CUP que prediquen les virtuts polítiques de la ràbia que no es passin d’homenets quan arribi el millor moment de la pel·lícula.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s