Oh Europa! (FCO)

La millor instantània d’aquestes europees de moment l’ha protagonitzat l’expresident Aznar quan, envoltat de micròfons com a les pelis americanes, ha declarat que hauria volgut fer un míting amb Arias Cañete “porque es un gran amigo y una gran persona”. Si no ho sabien ja s’ho poden apuntar. Quan jo era jove i portava melena i no sabia com passar una nit sense emborratxar-me hi havia una colla, que només veia els estius, que els meus amics i jo anomenavem la Cobi Troupe.

Aquests dies, seguint la campanya espanyola per les europees, no paro de pensar-hi, sobretot ara que la (no) participació d’Aznar en la campanya del PP s’ha acabat d’enredar. Aquells nois i noies es passejaven per la platja del poble com si fossin el Brandon i la Brenda de Sensación de Vivir. Tu te’ls miraves i anaven pel món com si al voltant seu no hi pogués passar res de més important. Els seus problemes i embolics eren d’una intensitat banal admirable: una de les parelles semblava treta d’una capsa del Ken i la Barbie.

Els polítics espanyols m’hi fan pensar molt, aquests dies, perquè l’element més interessant de les seves aparicions és el vestuari –i en el cas d’Aznar aquest cos fibrat que li donen les dues hores d’exercici diari que fa per mantenir la seva mala llet a ratlla (no fos cas que provoqués la III Guerra Mundial). Tu mira quina imatge donen tots plegats, tan ben vestits i alhora tan superficials. Sembla que surtin d’Up and Down o que facin la campanya per una edició especial de la revista Hola. Després, això sí, reivindicaran com un sol home la regeneració de la política.

És molt gros -i significatiu- que el president d’una Fundació dedicada al pensament polític que ha arrambat més de 9.000 euros diaris en subvencions de l’Estat aquests últims 11 anys no tingui res millor a fer durant unes eleccions europees que explicar els seus atacs de banyes a la premsa. “Porque es un gran amigo y una gran persona”. I Esperanza Aguirre, amb aquell somriure de nena diabòlica que li surt sota el posat aristocràtic: “pues yo soy la presidenta del PP de Madrid y si quiere hacer un miting se lo organizamos pero, vamos, rápido”.

Per rematar el quadre de campanya popular només faltava la nova ministra d’agricultura jurant el càrrec davant del rei amb un vestit de lolita d’un blanc pulcríssim, que li queia sobre unes mitges negres i gruixudes com robades del vestuari de les Vixen. I l’Arias Cañete, amb aquell glamur de cacic de cafè acabat de sortir de la barberia. “Que mire más allá de los pirineos!”, bramava l’altre dia contra la candidata socialista. Em sembla que la gent normal fa molt temps que té superat el mite de “los Pirineos”.

Elena Valenciano –princesa tatuada, fruita madura de la movida madrilenya- suposo que tampoc no el deu entendre gaire, l’idioma de postguerra i de truita de patates de Cañete. Però Valenciano, que ara treu a passejar Pere Navarro com si passejés una mona, també es vesteix molt millor que no pas parla. A l’última entrada del seu bloc, s’hi pot llegir: “para que no pierdan las mujeres hay que ganarle a la derecha de Rajoy; para que no pierdan los jóvenes hay que ganar a la derecha de Artur Mas; para que no pierdan los trabajadores hay que derrotar a la derecha de Merkel.”

A mi, que sóc ingenu, no deixa de fer-me una estranya impressió que després d’exaltar tant la Unió Europea l’element més destacable de la campanya espanyola sigui el vestuari i la perruqueria. Més enllà de la retòrica contra Catalunya, és evident que, per Madrid, Europa continua sent aquella “fiesta del primo rico” a la qual la gent més guapa del poble hi va a lluir el vestit i a menjar de gorra.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s