El dia de Sant Jordi vaig baixar fins a la llibreria que la Isabel Sucunza i l’Abel Cutillas han obert a tocar del mercat de Sant Antoni, la llibreria Calders (aquesta llibreria que s’anuncia assegurant que és experta en llibres -tal és el nivell de confusió que hem estat capaços de crear en aquest país-) i em vaig comprar dos clàssics. El primer clàssic que vaig triar, un cop vaig aconseguir obrir-me pas a cops de colze entre la massa de clients que s’abraonaven sobre els llibres com un tumult de xinesos, va ser Carta a mi mujer. Francisco Umbral, tot i que és espanyol, m’agrada. El seu cinisme inofensiu i diletant, de Valle Inclán pujat de to per l’efecte de l’alcohol i els lligacames, combinats amb les drogues farmacèutiques, sempre m’ha semblat inspirador. El segon llibre que vaig posar a la bossa va ser una traducció catalana de Leaves of grass, publicada per Edicions de 1984. Walt Whitman és un patriota antic, anterior a l’automòbil i el nazisme, i al sentit de l’èpica del Valentí Puig i el Jordi Cañas. En aquest país tan ple de cavallets de fusta, llegir Whitman és una mica com rentar-se. No sé fins a quin punt això va arribar influir en el fet que fos el primer best-seller de la llibreria. L’altre motiu que em ve al cap – a banda del fet que els amos són experts en llibres- és el cava que se sol servir en les festes d’inauguració.
A la gent li agrada cantar i ballar i manifestar-se però no sé si s’arriba a fer una idea de l’esforç que costa defensar el sentit de les paraules o introduir un matís decisiu en un discurs. Si al final no ens en sortim i els bascos es beneficien de la nostra desgràcia, i els valents que es van rendir d’entrada o que han viscut d’expremer el poble com una taronja del Majèstic vénen a passar-nos la seva covardia de cadàver tòxic per la cara, que quedi oberta la llibreria del Cutillas, com una Arca de Noé plena d’il.lusions i de petits fracassos èpics, i de paraules dites amb amor, que al final són les que compten i es recorden. Tot i que seria molt bonic, i jo encara penso que és possible, acabar la processó amb una botifarra com aquella de l’Urruti, Urruti t’estimo, que us follin malparits!, i anar a celebrar el resultat del Referèndum a la Calders amb una provisió whisky escocès i de vodka rus i unes quantes noies del PP d’aquestes que saben vestir-se i pentinar-se amb cura, per ensenyar-los les meravelles de les nostres lletres i de la nostra terra, i també per començar a escriure la resta de la Història nacional amb el traç gruixut d’un penis decidit i alegre, mentre la festa dels sonambuls va omplint de colors i de consignes el cel de la plaça Sant Jaume.
