La ràbia espanyola (El Singular)

Si jo fos un d’aquests diputats convergents, republicans o fins i tot d’Iniciativa que corren pel parlament em posaria, com a mínim un dia a la setmana, un d’aquest videos que l’e-noticies penja puntualment del Jordi Cañas o de l’Alícia Sánchez Camacho. I no me’ls posaria a l’ipad o al portàtil, no. Aquests vídeos s’han de veure en pantalla gran i amb uns bons altaveus per copsar la història política que s’amaga darrera la ràbia que traspuen.

Una cosa que no oblidaré mai és la cara que feien alguns diputats de Ciutadans el dia que el president Mas va anunciar que havia arribat l’hora d’exercir el Dret a l’Autodeterminació, la tardor de 2012. Aquell dia vaig entendre què havia sigut el franquisme i fins a quin punt els discursos ideològics disfressen situacions i tares personals, en la política catalana. Vaig veure una cosa que només sabia en la teoria: que la independència podria tenir efectes dramàtics per l’economia i l’autoestima d’algunes persones que han aconseguit una posició social que difícilment haurien assolit en cap altra lloc d’Espanya.

En les cares que feien alguns diputats mentre el president Mas desgranava el seu discurs, no s’hi llegia una preocupació excessiva per la Pàtria. La cara que feien els concernia només a ells, a la seva situació en el món. Feien cara d’intempèrie, aquesta cara d’estupor que fa la gent quan veu fer-se realitat els seus presentiments mes negres. Quan la càmera els va enfocar em van venir al cap tota la colla d’amics i coneguts que han quedat despenjats o que han hagut de marxar a l’estranger de resultes d’aquesta guerra soterrada que oficialment no s’ha produït mai -i encara menys des que tenim la sacrosanta Constitució.

Aquell dia vaig veure tot el que hi havia de baix, de lluita pel rosegó de pa, en l’anomenat debat entre Catalunya i Espanya. I vaig recordar allò que sempre diu l’Enric Ucelay da Cal, que la guerra civil va ser una guerra de la fam. Paradoxes de la política, Franco va durar tant temps perquè ell i els seus seqüaços van llençar els morts de gana contra les classes mitjanes i menestrals de les grans ciutats. L’empremta que el franquisme va deixar en l’esquerra la vam tornar a veure no fa gaire quan Rodríguez Zapatero li va dir a l’entrevistador aquell del sofà Chester: “Me vas a decir que alguien que no sabe inglés no puede gobernar Espanya?”

A partir d’aquí és fàcil d’entendre que la Inés Arrimadas es vegi en cor de donar-nos lliçons de política lingüística o que el bo del Jordi Cañas, que només és un romàntic que un dia va ensopegar amb un convergent més tonto que ell, faci aquests discursos sobre la democràcia i el nazisme. Sobretot, si a més, es té en compte que, a Catalunya, aquesta política franquista de llençar la gosadia que dóna la gana i la ignorància contra els sectors llegits de les ciutats es va fer amb gent de fora del país. Com ja vaig explicar a Breu història de la Rambla, l’espanyolització de Catalunya no va venir de la immigració; va venir de la situació perversa que va suposar que la memòria i la cultura dels nouvinguts esdevingués, per la força de la llei i la propaganda, el marc de referència de prestigi del país i la seva capital.

La qüestió era plantar en el territori rebel una contramemòria, una contracultura que expulsés de l’espai públic l’imaginari del país, perquè Catalunya anés morint en espais petits, contaminats per passions cada dia més petites. Com intentava d’explicar-li l’Antoni Tàpies a un corresponsal del New Yorker, als anys seixanta, no era només la llengua que Madrid prohibia. El sistema de colonització anava més enllà de les escoles i de la censura. El que estava prohibit -i de fet segueix estant prohibit, però en comencem a prescindir- era pensar seriosament en català. En català només es podien tenir idees subsidiàries i petites. És així com el franquisme va aconseguir socialitzar uns discursos que fins aleshores només havien defensat alguns nobles sifilítics i la policia.

I d’aquí ve aquesta ràbia de gos que agafa por que un altre gos li robi l’òs, perquè s’ha vist reflectit en un mirall, que traspua l’oratòria d”alguns polítics unionistes. D’aquí ve que Garcia Albiol o Fernández Díaz gosin parlar els immigrants amb un menyspreu que no es va pas utilitzar amb els espanyols de fa unes dècades. O que la Camacho ens acusi de fer-la sentir “estrangera” i que el Cañas doni, a TV3, les lliçons de pluralitat que no tindria els nassos de donar als mitjans públics de l’Estat. No cal escandalitzar-se. Però cal tenir present que aquesta mala llet no té res a veure amb el respecte a la legalitat ni amb l’amor a Espanya. A manca d’un passat decent per explicar, una de les armes de Madrid són aquestes criatures malcriades per la història que per por de perdre els privilegis són capaços de qualsevol cosa.

És la mateixa cultura del saqueig i la superficialitat que portarà alguns socialistes andalusos a demanar, com sempre fan, el mateix que obtingui Catalunya. Probablement fins i tot si aconseguim la independència.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s