Violència (El Singular)

En el vídeo se sent algú que crida: “fill de puuuuta”. I llavors veus Jordi Cañas que es tomba enfurismat i comença a caminar cap als manifestants com si fos un brau que volgués embestir-los. Les enrabiades del diputat de Ciutadans han esdevingut un clàssic. En un altre vídeo vam veure com s’indignava agrament amb Josep Rull i li etzivava: “Me estás haciendo burla? Me lo explicas fuera”. I en un altre vam contemplar com esbroncava a crits un historiador vell i jubilat perquè durant una tertúlia li havia dit que en el seu discurs hi havia actituds franquistes (ell que en privat diu que “el franquismo no fue para tanto” i que no ha tingut una experiència directa ni familiar del que han significat les dictadures per Catalunya).

El moment més pintoresc d’aquesta última performance és quan un parell de membres del comitè d’empresa de TV3 aturen Cañas abans que arribi a la gent i miren de calmar-lo. Canviant al català per donar més dramatisme a la seva condició de pobre màrtir, el diputat li pregunta a un dels nois: “tu tens mare?, tu tens mare?”

Tothom sap que, en l’accepció més utilitzada, fill de puta és un vulgar sinònim de mala persona. Precisament un company seu de partit, Juan Carlos Girauta, va retuitejar fa pocs dies un article que començava citant la Real Académia de la Lengua Española per clarificar aquest matís, abans de començar a insultar un independentista que feia comentaris de mal gust al facebook. El fet que Cañas barregi la seva mare tan fàcilment amb la seva feina de polític no ajuda a fer creïble la imatge de noblesa i dignitat que vol donar amb els seus numerets. És realment còmic que un partit que reivindica la convivència i el radicalisme democràtic tingui uns líders tan susceptibles i inflamables.

Segons la saviesa universal només ofenen les veritats, però es veu que en aquest racó de món els delinqüents com el senyor Millet encaixen molt millor els insults i les desqualificacions que no pas alguns polítics unionistes. Parlem de Cañas però també podriem parlar de Juan Carlos Girauta, que va de polític tolerant i liberal i d’uns anys ençà tampoc no està tranquil si no abandona alguna tertúlia catalana abans d’hora. O de l’Anna Grau i la Inés Arrimadas, que també se senten de seguida personalment ofeses i atacades, sinó les tractes com princeses.

Abans d’increpar Cañas, els treballadors de TV3 havien insultat d’altres polítics i no n’hi va haver cap que tingués l’egoisme d’anar a encendre encara més els ànims dels treballadors. Un polític cobra per no convertir els conflictes en una cosa personal i és poc noble tocar temes sensibles amb un verb esmolat i després emprenyar-te com una mona a la primera de canvi. Si en comptes de buscar merder, Cañas defensés la unitat d’Espanya amb més gràcia i sentit constructiu probablement no li dirien fill de puta tan sovint. Trobo que diu molt de la situació política actual que el partit que reivindica més els valors cosmopolites de l’Estat tingui un discurs tan contaminat per la violència que ha forjat Espanya i tan impermeable al retrocés que aquesta mateixa violència ha experimentat a tot el món, en els últims setanta anys.

Com explica Steven Pinker en el llibre The better angels of our nature, el descens de la violència és una de les notícies més bones de la història des de la derrota del nazisme i, en canvi, és una de les menys valorades i tingudes en compte pels polítics i pels intel·lectuals. No és només que les actituds violentes hagin perdut glorificadors, sinó que els canvis tecnològics, culturals i mercantils la fan cada cop més contraproduent i cara. Sense aquest fenomen que el psicòleg de Harvard descriu amb una profusió tan rica d’exemples -i que s’ha vist tan bé les últimes setmanes a Crimea-, Catalunya no s’hauria atrevit a plantejar-se un procés d’independència. Suposo que és per aquest motiu que alguns polítics unionistes s’esforcen a parlar com si el món no hagués canviat i que, d’altres, s’han convertit directament en un bidó de gasolina amb potes, buscant entre la multitud una espurna que els encengui.

Madrid té prou gent per provocar un merder que desacrediti els partidaris de la independència. Però no està en la situació d’obligar Catalunya a mantenir-se dins d’Espanya contra la seva voluntat a mitjà o llarg termini -si la humanitat segueix evolucionant en la mateixa direcció. A Rússia, la majoria dels ciutadans estaven a favor d’annexionar-se la península de Crimea, però més del 70 per cent estava en contra d’aconseguir-ho per la força. No només ha sigut la comunitat internacional que ha obligat Putin a vigilar les formes en la seva audaç maniobra política. Amb això vull dir que el partit determinant entre Catalunya i Espanya no es jugarà en el Congrés dels diputats, ni al Tribunal Constitucional, si no que es jugarà al carrer entre els nacionalistes catalans que volen mantenir l’ordre com sigui i els no nacionalistes cosmopolites tolerants que, abans que l’ordre sigui català, sembla que preferirien destruir-lo.

Anuncis

Un pensament sobre “Violència (El Singular)

  1. Tinc la impressió que la cúpula de Convergència i Unió no en tenen cap ganes, d’arribar a la independència. Massa feina, i massa risc. És evident. Per tant, fan veure que volen, fan veure que fan. Tot per a impedir que els que sí que ho volen ho facin.
    ¿Com s’entén que, fa quatre dies, el president digués d’allargar el procés? ¿Com s’entén que fa dos dies digués que ho deixava pel 2016? Ha anat rectificant, és clar, perquè la gent cada vegada ha posat el crit al cel.
    Llavors, ja que no poden alentir el procés perquè es mori tot solet, ara assagen una nova manera d’aconseguir-ho. ¿Ha quedat clar que el poble està decidit a arribar-hi? Doncs tractem de desmoralitzar el poble.
    Manera: donar a entendre a tothom que la Catalunya independent seria igual de corrupta, baixa de sostre, intolerant i miserable que la d’ara, és a dir, no gaire diferent de l’Espanya que tenim. I, llavors, ¿per què tants esforços, si ens quedaríem igual?

    I ja ho tenim:
    –Pacte de CiU amb PSC, els antiindepedència que no se n’amaguen, per aprovar la construcció del complex d’”oci” BarcelonaWorld, amb una rebaixa d’impostos per joc del 55% al 10% per a tots els casinos del país. (Convindria que Catalunya fos el paradís, a Europa, del joc i de les màfies que el solen acompanyar. Tots hi sortiríem guanyant.)
    –Duresa dels Mossos en la manifestació de dissabte contra les retallades en drets i llibertats de les lleis espanyoles d’ensenyament, avortament, seguretat ciutadana i codi penal. (A Catalunya, amb la independència, no caldria que n’hi hagués gaires, de llibertats. )
    –Al ple del Parlament sobre la pobresa, una miserable manca d’acords de pes. Un verdader desert. (De pobres, ja se sap, sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. No cal que ens hi escarrassem.)

    (Així, si s’arribés a fer la consulta del 9 de novembre, de segur que seria ben poca la gent que s’hi comprometria amb el procés. No valdria pas la pena.)

    I paral.lelament, a Madrid, el Tribunal Constitucional obre una porta perquè es pugui dir que Espanya pren una actitud comprensiva (se’ns podrà permetre de fer la consulta, i podrem participar, si cal, en una reforma de la Constitució que ens la faci més amable).

    Com és fàcil de veure, uns i altres van conjuntats: els antiindependentistes encoberts del govern d’aquí, i els amos d’allà.

    Per tant, els que manen aquí i els que manen allà, ben acordats, no la necessiten pas, la violència, per a imposar-se. Tenen maneres molt més fines d’arribar on volen. Sense que es noti.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s