Suárez i Catalunya (FCO)

La mort de Suárez ha desencadenat una colla de sentits discursos sobre la Transició, la guerra freda i el coratge del president traspassat, especialment a l’hora de legalitzar el partit comunista i de normalitzar l’esquerra -que li ho va pagar col.laborant en el cop d’Estat del 23 F i en la consolidació del clima polític que va fer impossible el creixement d’una dreta civilitzada i europea. Mentre hi hagi el fantasma de Catalunya per evitar que els castellans es facin mal entre ells, el seny sempre serà una virtut escassa a Madrid. A mi Suárez m’agrada perquè no es va conformar a fer el paperet. Hi ha persones que converteixen la seva educació en una fàbrica de fer llonganises i n’hi ha que es juguen el tipus mirant de posar en dubte els prejudicis heretats amb la il.lusió de contribuir a resoldre algun problema.

Suárez va ser generós amb la seva idea d’Espanya i per això el temps l’ha fet un personatge estimat, fins i tot per molts companys de gremi o de partit que li van fer la vida impossible. Tot i així, el problema gros no el va poder solucionar. És important que aquests dies es recordi que Suárez va legalitzar el partit Comunista abans que ERC perquè d’una altra manera seguirem sense entendre ni la Transició, ni la guerra civil, ni la guerra freda, ni tampoc per quin motiu Espanya sempre queda atrapada entre l’obscurantisme carpetovetònic i la pulsió revolucionària. Suárez no va poder legalitzar el partit de Tarradellas i de Carrillo al mateix temps perquè Catalunya era -i encara és- l’element que tradicionalment ha justificat l’immobilisme a Espanya.

Si la democràcia havia de portar la llibertat de Catalunya, llavors molts espanyols haurien preferit quedar-se com estaven. És el que va venir a declarar Calvo Sotelo quan Trias Fargas va deixar anar en un míting que l’objectiu de convergència era aconseguir que l’autonomia catalana acabés tenint els màxims atributs possibles d’un Estat. Calvo Sotelo, aquell polític que deia que la immigració havia servit per portar el “idioma nacional” en els territoris espanyols on no es parlava prou, li va respondre que l’exèrcit no s’havia retirat de la política per consentir aquest tipus d’aspiracions. No deia res de nou, Negrín i d’altres líders republicans també preferien una Espanya sotmesa a una dictadura que no pas que Catalunya anés més enllà de l’autogovern sentimental.

Des del segle XVII, que l’estat espanyol ho ha sacrificat gairebé tot a vigilar els catalans. No podem saber exactament quina influència va tenir aquest factor en la transició -entre d’altres motius perquè queden molts papers per desclassificar-, però sabem que quan Franco va morir el comunisme era el principal enemic de les democràcies occidentals. Alemanya encara no s’havia reunificat. Iugoslàvia encara no havia esclatat. Els països Bàltics i Ucraïna encara no s’havien alliberat de Rússia. La Xina era un país pobríssim, amb una influència escassa -si bé feia 30 anys que ocupava el Tibet. Els Estats Nació monopolitzaven tots els mitjans de comprensió del món, i internet no existia -ni tampoc l’euro ni l’erasmus.

És impossible saber què faria Suárez en la situació avui, però podem analitzar el context en el qual va prendre les decisions i veure que el món ha canviat més des de la seva època fins avui, que no pas des de la guerra civil fins al final de la dictadura. Per exemple, avui, per primer cop des dels temps de Richelieu, l’univers germànic lidera Europa -i se li demana que ho faci. També per primer cop des del segle XVII, Europa es planteja d’organitzar polítiques de seguretat comunes i l’economia xinesa té un rol important al món. Avui la dialèctica política ja no és entre comunisme o capitalisme, sinó purament entre més autoritarisme o més democràcia.

En el seu moment, Suárez va veure bé que la manera més segura de combatre el comunisme era democratitzar l’Estat, per això quan Tejero va irrompre al Congrés va sortir a defensar com un lleó la seva herència, i per això va comptar amb el suport dels americans. Avui, el perill que amenaça Europa ja no és el comunisme sinó l’autoritarisme de base capitalista que estan desenvolupant països com Rússia o la Xina. El repte de Brussel·les és gestionar millor que Moscou i que Beigin la tensió creixent que hi ha entre els interessos locals dels territoris i els interessos globalitzadors de les oligarquies. Jo no sé què hauria fet Suárez davant la situació actual, però em sembla que avui la principal tria política que ha de fer Occident és entre els nacionalismes de tipus democratitzador i federalitzant com el català o l’escocès i els nacionalismes agressius i centralitzadors com el rus o el xinès.

Em sembla que sacralitzar els vells Estats-Nació i pretendre que al mateix temps els alemanys liderin Europa és una fantasia. Trobo que la integració europea difícilment protegirà el lideratge econòmic d’Alemanya si no protegeix també la veu democràtica de Catalunya. La fragmentació territorial d’Europa, més que un problema, podria ser un element de control i canalització del poder que la globalització dóna a les elits polítiques i econòmiques. Em sembla que si Brussel.les castiga Catalunya és possible que la unió europea acabi col.lapsada en mans de petits Le Pen. I, finalment, estic segur que la idea segons la qual, gràcies a l’euro, aquesta vegada l’Estat espanyol podrà evitar que Catalunya s’autodetermini sense pagar cap preu polític és del tot il.lusòria. A més, a diferència dels temps de Suárez, no crec que els espanyols estiguin disposats a pagar-lo.

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s