Rússia i l’autodeterminació de Catalunya

D’ençà que va esclatar la crisi de Crimea em faig un tip de pensar en un llibre que vaig llegir fa uns mesos sobre el paper de Rússia en l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Segons el seu autor, els principals culpables que la situació sortís de mare l’estiu de 1914 no van ser els alemanys, com diu la interpretació clàssica de Fritz Fisher i els seus deixebles, ni els austríacs, com ha defensat Samuel R. Williamson, ni tampoc els anglesos, com suggereix el supervendes d’origen escocès -exiliat a Harvard- Niall Ferguson, seguint l’estela de Paul W. Schroeder; la culpa ni tant sols seria de la mà negra del Destí, com sostenia el best-seller de Barbara Tuchman Guns of August i, més recentment, Christopher Clark a The Sleepwalkers –tot i les bufetades que clava al nacionalisme serbi.

Per Seen McMeekin, l’autor de l’assaig en qüestió, els principals culpables del cataclisme haurien estat els russos. Rússia hauria explotat el ressentiment del francesos contra els alemanys per arrossegar París i Londres a una guerra que no tenia per objectiu defensar Sèrbia, sinó assegurar el control de l’estret del Bòsfor i dels territoris occidentals d’Ucraïna mitjançant la destrucció dels imperis Otomà i Austrohongarès. Perquè el lector se’n faci una idea, The Russian origins of the First Word War dóna tanta informació que es permet acabar amb aquest paràgraf lapidari: “Si el públic anglès hagués estat informat que havia d’anar a morir i a desagnar-se a les trinxeres per tal de garantir l’ambició de Russia de controlar Constantinoble i l’estret, hi hauria hagut revoltes al carrer. I, tot i així, aquesta és exactament la política que van seguir Asquith, Grey, Churchill i Kitchener, ben manipulats pels russos.”

Buscar culpables en un conflicte que va tenir tants actors, com si la geopolítica fos una novel·la de detectius, és moralment banal, però permet oferir perspectives d’una certa profunditat històrica. La tesi de McMeekin explica a través d’un cas concret el temor que els americans sempre han tingut a la influència que Rússia ha exercit a Europa des de mitjans del segle XVIII. Recordem que sense els russos, ni Napoleó ni Hitler no haurien fracassat de forma tan rotunda. Sense el russos, tampoc no hi hauria hagut un mur de Berlín, ni els cent anys de relativa tranquilitat interior que va permetre les potències continentals d’estendre el seu domini sobre el món, entre 1814 i el 1914. Sense Rússia, fins i tot París potser seria diferent. Al capdavall, si Pere el Gran no hagués tingut l’acudit de construir una ciutat tan artificiosa i espectacular com Sant Petersburg, els deliris de grandesa del baró de Haussmann i de Napoleó III potser haurien estat més mesurats -per alguna cosa els russos es consideren des del segle XV la tercera Roma.

Rússia té tants recursos que gairebé sempre n’ha tingut prou d’arrossegar els seus adversaris fins a l’abisme de les seves pròpies ambicions per debilitar-los i derrotar-los. Això és el que va portar els Estats Units a seguir la política de contenció recomanada per George Kennan -del qual, per cert, s’acaben de publicar uns dietaris magnífics plens de dicteris contra el liberalisme, el desenvolupament tecnològic i la societat de consum. Últimament, fa l’efecte que el Kremlin vol recuperar aquesta vella estratègia contra la Unió Europea; si més no és el que sembla quan s’exposa de forma tan provocativa a patir sancions per haver celebrat un referèndum a punta de pistola en un territori que tothom sap que, en el fons, li pertanyia. Com que les democràcies han de justificar les guerres davant dels electors, Putin pot desgastar el prestigi occidental exhibint múscul. Els càstigs econòmics faran mal a Moscou però també debilitaran Europa, que es veurà privada del capital rus i quedarà encara més supeditada a la política exterior dels Estats Units.

El principal perdedor de la crisi de Crimea, de moment, no és Rússia sinó l’estatus quo europeu. Ara que França, i sobretot Anglaterra -les dues potències nuclears del continent- retallen els pressupostos de defensa, la jugada del Kremlin sembla que vulgui obligar Europa a triar entre ocupar-se de les seves febleses i contradiccions o anar-se empetitint amb gestos de cara la galeria. La incapacitat de les velles potències europees de garantir la seguretat d’Ucraïna després d’haver llançat les seves masses al carrer, estrenyerà encara més els vincles amb els Estats Units dels països del nord i de l’est del continent. Els vells països europeus que conserven el poder militar són massa petits i han perdut força mobilitzadora, mentre que Brussel.les, que podria gaudir del poder i de l’imaginari necessari per arrossegar la gent, no passa de ser un frankeinstein des del punt de vista polític.

En l’actual clima d’hipersensibilitat i estancament, el referèndum de Crimea ha donat una inesperada força a la manifestació que els catalans tenim previst celebrar a Brusel.les el proper 30 de març, al costat d’altres pobles europeus. La Unió ha de millorar la seva integració política i desenvolupar una estratègia pròpia de seguretat si no vol acabar convertida en un territori de frontera entre imperis, però mai no podrà fer-ho si les seves institucions no evolucionen. Com bé saben els americans, la millor manera de controlar Rússia no és atacar-la directament, sinó derrotar-la per comparació. Cal deixar que el Kremlin sucumbeixi als seus fantasmes, mentre s’ofereix d’alternativa un sistema més eficaç i atractiu. És així que els referèndums d’Escòcia i Catalunya, posats al costat del de Crimea, han agafat una sobtada significació. Catalunya i Escòcia, igual que el Vènet o Flandes o el País Basc, poden significar per a la Rússia de Putin el que el que va significar el programa de defensa nuclear de Reagan –la famosa guerra de les galàxies- per la Rússia dels 80, una sageta enverinada al taló d’Aquiles de la tirania. Brussel·les hauria de veure que els pobles que reclamen el dret a l’autodeterminació dins les fronteres europees són una oportunitat per redimensionar el poder insuficient i egoista dels Estats i cohesionar el conjunt de la Unió a través d’una realitat més forta i més viva

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s