De Kiev a Barcelona

La moguda d’Ucraïna i de Crimea ha posat neguitosa molta gent a Catalunya. Si l’unionisme n’ha fet una lectura esbiaixada, el sobiranisme ha corregut a marcar distàncies massa ràpid. El que passa a Ucraïna afecta Catalunya i és un error amagar el cap sota l’ala. La posició del ministeri de defensa apelant a la sagrada Constitució ucraïnesa i demanant alhora que Brussel.les estableixi bones relacions amb Rússia com a mínim fa somriure. L’espanyolisme era partidari de seguir la política francesa de sacrificar els ucraïnesos de la plaça Maidan per aliar-se amb Rússia, però el vent ha canviat sobtadament de direcció i la genial reacció de Putin ha agafat gairebé tothom amb els pixats al ventre.

Estirant una vella metàfora pujolista, el president Mas ha dit que ni Crimea no és com Catalunya ni Espanya és com el Regne Unit. Molt bé. Però més enllà d’aquesta evidència, el fet és que Putin ha sabut respondre a la victòria que Occident ha celebrat a les portes de casa seva amb un moviment ràpid i brillant que no sols li ha permès salvar els mobles, sinó que li ha servit per atacar la base del prestigi de la Unió Europea. De moment, a Crimea no hi ha hagut ni un mort, i no sols celebrarà aviat un referèndum, sinó que el seu Parlament ja ha declarat la independència per una àmplia majoria. Putin és un sac de ressentiment i sap veure Occident a través de la seva hipocresia. El maquiavèlic desplegament del seu exèrcit a Crimea, acompanyat d’un suport popular amplificat, però molt sòlid, fa aquesta pregunta a les elits europees: la democràcia o la cartera?

Qualsevol forma de poder es basa en la impostura i el que marca la diferència és la capacitat de mantenir-la. Putin deu creure que així com ell no té força per entrar a Ucraïna a pit descobert, tampoc els liders europeus tenen força per obligar Crimea a romandre dins d’Ucraïna contra la voluntat de la majoria de la població. El president rus, ben segur calcula que així com el seu exèrcit perdrà força persuasiva a mesura que els valors occidentals penetrin en la seva àrea d’influència, la millor manera de protegir Rússia de les oligarquies europees és fomentar la fragmentació interna de la Unió, i sobretot donar espai als alemanys en els territoris de l’oest que tradicionalment havien dominat França i Anglaterra. De moment, occident gesticula i parla de sancions, però fins ara tots els càstigs econòmics que s’han posat a Rússia han quedat en poca cosa. Qualsevol que desplegui un mapa del país comprendrà per què.

El merder que hi ha a Ucraïna posa en evidència que les fronteres encara compten molt -sobretot les fronteres que limiten entre imperis-, però també qüestiona els discursos liberals de Washington i de Brussel.les. En un moment en el qual encara tothom té fresc el record de Líbia i de l’Iraq i recorda els límits que han demostrat les revolucions democràtiques en els països àrabs; en un moment en el qual la Unió Europea es presenta com una gran Suïssa però oposa una ambigua resistència a l’autodeterminació dels pobles que viuen en el seu territori, la jugada de Crimea situa Occident en la posició d’haver de demostrar que el seu sistema de llibertats és alguna cosa més que una manera de disfressar els interessos econòmics d’una minoria -com ho va ser, en el segle passat, el nacionalisme.

Com sempre que hi ha una crisis d’autoritat al món, la guerra psicològica i de prestigi s’ha tornat cruenta. El conflicte d’Ucraïna ens recorda que en la selva de les relacions internacionals els països que se’n surten amb més èxit són els que aprofiten millor les contradiccions de l’enemic i resolen les seves disputes internes amb més solvència. Durant anys s’ha comparat Espanya amb Iugoslàvia i potser era a l’imperi rus que calia anar a buscar el mirall, a la Rússia teocràtica, colonitzadora i irredenta. No crec que els espanyols arribin a treure els tancs, ni que els catalans muntem un sidral com el de Maidan a la Plaça Catalunya. Però, en canvi, em sembla molt probable que Rajoy s’estigui reservant una jugada que faci a la Catalunya convergent la mateixa pregunta que Putin va fer a la Ucraïna de Ianukovitx i que ara està fent a Washington i a Brussel·les: voleu la llibertat o els diners?

Em sembla que la nostra sort dependrà de la inspiració amb què el conjunt del país respongui aquesta pregunta diabòlica i un punt perversa.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s