El General Prim (Diàlegs)

El general Joan Prim és un d’aquests personatges, com ho poden ser Antoni Gaudí o Salvador Dalí, que pel fet de ser catalans i tenir un intens poder de seducció han estat sistemàticament mal explicats. Reduïts a un conjunt d’anècdotes castisses, l’aproximació a aquestes figures té un problema que Isaiah Berlin va explicar molt bé en el seu assaig A contracorrent.

En aquest text dedicat a estudiar la història profunda d’Europa, Berlin explica el triomf polític de Karl Marx i de Benjamin Disraelí lligant la seva trajectòria amb la seva condició de jueus. Com passava amb els catalans a l’Espanya del segle XIX, en l’Anglaterra victoriana els jueus no eren obertament perseguits. Es podia ser jueu i anar pel carrer. Es podia ser jueu i tenir una vida privada tranquila i agradable. Però ser jueu i tenir l’ambició d’influir en la vida pública -ambició tan habitual entre la gent intel.ligent-  ja era més problemàtic i difícil.

Marx, diu Berlin, va solucionar els problemes que li causava la seva ambició automarginant-se i abjurant dels seus orígens. El seu internacionalisme furibund, que va tenir i encara té tan èxit, es pot relacionar amb la seva condició de paria polític, per dir-ho amb l’adjectiu que Valle-Inclán va posar als obrers de Catalunya a Luces de Bohemia. Benjamin Disraelí va optar per una estratègia oposada. Igual que el general Prim, era un home d’acció i en comptes de posar-se a pensar teories tancat en un forat, es va obrir al món que l’envoltava i va mitificar els seus orígens fins a fer-ne un element peculiar de la seva personalitat extraordinària.

A diferència de Marx, que seria un cas d’autoodi, Disraelí va convertir la seva condició de jueu en una qualitat exòtica, gairebé màgica, davant d’una aristocràcia que havia perdut el nervi i la capacitat d’establir vincles amb les classes populars. Com el General Prim, Disraelí va aprofitar les febleses de la classe dominant per fer-se necessari pels mateixos que sovint el menyspreaven. Així, a l’hora que en les seves novel.les proclamava la superioritat de la raça semítica de formes estridents, va tenir la cura d’anglificar el seu nom i de mantenir unes relacions excel.lents amb la Reina Victòria.

Fins que no s’hi va enfrontar, Prim també va cuidar la monarquia i la reina Isabel II el va promoure i protegir, i fins i tot li va apadrinar una criatura. Com Disraelí, Prim es va cuidar de fer un bon casament, en el seu cas, fins i tot abandonant una dona que estimava i que havia conegut a París, tot i que era veïna de Reus -la seva ciutat natal. Com el polític britànic, el general Prim irritava els adversaris amb frases lapidàries, era un home que sabia aprofitar la seva excentricitat per fer coses que a d’altres no els haurien estat mai perdonades. A més de les seves gestes bèl.liques a l’Àfrica, es recorda molt un discurs seu a corts en el qual, després de denunciar les atrocitats que el govern cometia a Catalunya, acabava preguntant als diputats si els catalans havien de considerar-se espanyols o un poble conquerit. Evidentment Prim podia fer aquestes preguntes perquè havia guanyat la faixa de general bombardejant Barcelona i perquè era un dels pocs militars d’alta graduació amb un currículum brillant i fama a Europa.

Com Disraelí, Prim considerava que els seus orígens no podien ser un obstacle per les seves ambicions i, amb més tenacitat i audàcia que el mateix dirigent britànic, va aconseguir el que no havia aconseguit cap català des de 1714. El general Prim és, juntament amb Vilana Perlas, el català que ha tingut més poder des de l’època medieval. Vilana Perlas va ser el secretari d’Estat de l’Imperi Austríac, entre 1706 i 1741.  El general Prim va arribar a la presidència de l’Estat espanyol el 1868 i va intentar impulsar un canvi monàrquic i constitucional que hauria transformat el sud d’Europa si s’hagués consolidat. Prim representa l’última generació de catalans que van tenir una relació natural amb les armes i el poder i el seu assassinat, tan inoportú, no és, ni de lluny, l’únic element que explica el seu fracàs polític.

Hi ha una biografia de Bismark de 1899, escrita per un anglès anomenat James Wycliffe Headlam, que fa pensar en la dificultat de l’empresa que Prim volia dur a terme i la poca importància que se li ha donat. La trampa que fan els historiadors que necessiten justificar la unitat d’Espanya és tancar la figura de Prim dins del context Ibèric. L’error que cometen els historiadors de la resta d’Occident és no anar més enllà d’aquella frase d’Edmund Burke, segons la qual Espanya és una balena embarrancada a les costes d’Europa. Així ens trobem que Prim, que és una figura que serviria per explicar el pas de l’Europa de Metternich a l’Europa de les dues guerres mundials, només serveix per discutir sobre l’espanyolitat de Catalunya i les morboses circumstàncies de la seva mort.

Com dic, Prim és una figura complicada perquè era català en una Europa marcada per la força dels Estats Nació i les seves capitals i també perquè després de 1714 la manera que Madrid va trobar de mantenir la unitat d’Espanya sense l’or de les Amèriques va ser aïllant la península ibèrica d’Europa. L’únic moment que Espanya surt esmentada en la biografia  de Wycliffe és quan l’autor tracta la proposta que el General Prim va trametre al príncep Leopold de Prússia oferint-li la corona dels borbons. Wycliffe diu que la proposta devia estar feta amb bona intenció. Però aleshores enumera tots els avantatges que Bismark li veia i penses que o bé el general Prim era idiota o bé que era conscient que el seu projecte d’europeïtzar Espanya produiria un terratrèmol geopolític de primera magnitud. En una Europa dominada per França i Anglaterra, el fet que Espanya entrés un altre cop en el joc internacional no convenia ni a Londres ni a París.

El mateix biògraf diu que tothom sabia que França no donaria mai el consentiment a una candidatura prussiana per a la corona espanyola. Curiosament, també explica que Prim va acordar amb els alemanys de mantenir-la en secret fins el dia de la votació a corts per fer el procés irreversible i que Napoleó III hagués de triar entre acceptar el nou monarca -cosa que probablement produiria la seva caiguda- o bé anar a la guerra contra tots dos països. En aquestes aigües, Prim va navegar tan bé que, al final, la guerra entre París i Berlín no sols no va esquitxar el seu govern, si no que encara es va poder permetre declinar ofertes de tots dos bàndols per participar en el conflicte. Si hi hagués un interès real a comprendre els obstacles que s’han oposat a la modernització d’Espanya, potser algú hauria estudiat per què Prim va fracassar de manera tan estrepitosa en el seu intent de reformar l’Estat i reintroduir-lo en el joc polític europeu.

Si es posa Prim en el marc geopolític del dinou es veu que en el seu fracàs hi ha un element estructural que va més enllà de la manca de sort o la manca de talent. El seu assassinat quan es trobava al cim de la seva carrera, a punt de pujar al carro de la història, ha enfosquit la seva figura fins a fer oblidar la rellevància que va tenir a la seva època, com ho demostra el fet que Oscar Wilde encara el recordés en l’obra Dorian Gray, 30 anys després de la seva mort. Prim va formar part d’un llinatge de polítics que en la segona meitat del segle XIX va redibuixar el mapa d’Europa, impulsant la transició cap a l’època burgesa. Aquest fet no es pot obviar si es volen entendre les limitacions de la modernització espanyola, completada un segle més tard amb l’anomenada Transició.

Nascut a Reus el 1814 i mort a Madrid el desembre de 1870, poc després de la victòria Prussiana de Sedan que portaria a la unificació d’Alemanya, Prim va viure de cap a cap l’auge i el declivi de l’Europa postnapoleònica dissenyada a Viena, una Europa marcada pel predomini de França i d’Anglaterra i per un nacionalisme d’Estat militarista i centralitzador. Com Otto von Bismark, com Cavour, com Disraelí o com Napoleó III -que també va tenir moments d’inspiració abans de perdre la salut i el cap- el militar de Reus va arribar al poder amb cops d’audàcia i nedant contracorrent. Com tots quatre estadistes, era un polític fortament conservador amb un projecte de caire revolucionari. Igual que les quatre figures que he esmentat, tenia dots diplomàtics i conspiratius, sabia ser populista quan calia, i va lligar la seva sort a la regeneració del seu país.

A última hora, de tots aquests quatre personatges que he esmentat, Prim és el que se’n va sortir pitjor. Hi podríem afegir encara un cinquè líder polític, Abraham Lincoln. El militar català es va entrevistar amb el president dels Estats Units durant la guerra civil americana, després de resoldre amb brillantor una missió diplomàtica a Mèxic que va enfurismar el nacionalisme espaanyol però que a la llarga va demostrar la seva visió d’estadista.

Malgrat que també va ser assassinat, Lincoln va deixar una petjada inesborrable al seu país. Prim no va deixar res. La seva obra política es va esvair amb la seva mort. Després del breu regnat d’Amadeu de Savoia i de la Primera República -que també va ser una aventura catalana derivada del canvi de règim impulsat per Prim-, la història d’Espanya va continuar com si res no hagués passat.

Prim va viure una època de líders romàntics i tossuts que, amb una combinació de sort i intel.ligència, van marcar el destí del món, superant obstacles que semblaven impossibles de salvar als homes normals i corrents. El general català no va tenir el cop de sort final que Bismark i Cavour van necessitar per unificar Itàlia i Alemanya. Tampoc no comptava amb un país prou sòlid per treballar la representació del poder, com van fer Disraelí i Napoleó III per assegurar el seu prestigi, l’un convertint la reina victòria en l’emperadriu de l’India i l’altre convertint París en la ciutat més bonica d’Europa. Cavour també va morir, com Prim, abans de completar la seva obra, probablement exhaust per les pressions que va haver de suportar. Però, tot i així, va deixar la feina prou encarrilada per assegurar la unificació d’Itàlia.

Segurament si les biografies no passessin tant de puntetes sobre la relació de Prim amb Catalunya i amb Víctor Balaguer es veuria que el projecte del general demanava una victòria més difícil que la que van aconseguir Bismark o Cavour davant de Viena o París. Prim desafiava massa poders a l’hora. Desafiava 150 anys de xarxa clientelar borbònica establerta a Madrid; desafiava l’hegemonia castellana d’Espanya i el seu poder sobre Catalunya, que es remuntava als temps dels primers austries; desafiava el poder i els interessos que França i Anglaterra tenien sobre l’Estat espanyol des de la caiguda de Barcelona el 1714. Desafiava els federalistes republicans de Catalunya que havien tret una majoria aclaparadora en les eleccions constituents i no entenien per què havien d’acceptar un rei, encara que no fos un borbó. Desafiava també els interessos dels esclavistes cubans, que sabien que Prim era partidari de negociar la independència de l’illa, sigui per conviccions, sigui per interessos personals relacionats amb negocis familiars. I finalment desafiava el poder que el nord d’Europa tenia i encara té sobre la mediterrània.

Quan Prim es va posar al capdavant de l’estat gent molt diversa de molts camps diferents tenia motius per assassinar-lo. Catalanitzant espanya, que és una expressió que agrada molt a determinats cercles de Barcelona, Prim hauria revolucionat no tan sols la península ibèrica sinó també Europa. Només cal llegir els llibres i les cartes que escrivia un dels homes que va enviar a Berlin a entrevistar-se amb el candidat prussià i després a recollir Amadeu de Saboya per dur-lo a Espanya. Víctor Balaguer creia que l’estat espanyol havia de refundar-se seguint el model confederal de la corona d’Aragó. I no estava sol. Aquest punt era l’únic en el qual coincidien la majoria de monàrquics i republicans a Catalunya. Balaguer només era el millor d’un caldo de cultiu intel·lectual que idealitzava l’edat mitjana i veia en la renaixença l’única manera de treure l’Estat espanyol de l’obscurantisme. Prim havia nascut a temps per viure plenament la Renaixença, bona part de la qual es va covar a Reus.

Prim vivia i feia política a Madrid però els recolzaments forts els tenia a Catalunya. Més enllà del seu caràcter presumit i ambiciós, més enllà del seu individualisme violent, de protagonista de novel.la romàntica, el seu projecte va ser l’últim intent que les classes dirigents barcelonines van fer de capgirar el resultat de 1714. Quan Prim arriba al poder, Catalunya era de llarg el territori més industrialitzat d’Espanya. Barcelona era una ciutat oberta al mar, en un moment en el qual la navegació era decisiva per al comerç, mentre que Madrid era l’única capital important d’Europa que estava aïllada de les comunicacions maritímes. Balaguer havia batejat els carrers de l’Eixample inspirant-se en les colònies de l’imperi medieval. Mentre Prim expulsava els borbons i feia enderrocar la Ciutadella construïda per Felip V, Balaguer escrivia coses com ara que Catalunya, Mallorca, València, la Provença i el Rosselló formaven una unitat tan indiscutible com els estats alemanys.

Tots els candidats a la corona espanyola que Prim va temptejar venien de llinatges susceptibles d’acceptar models federals i confederals. El rei que portaria a Espanya, Amadeu de Savoia, era duc d’Aosta, vall on encara es parla provençal gràcies a unes lleis lingüístiques que Jordi Pujol va ser a temps d’envejar en temps del franquisme. El 1868 l’occità es parlava en molts dels territoris governats per la casa de Savoia. El ligur i el català sonaven més propers que el català i el castellà, si més no a alguns viatgers estrangers que ho han deixat escrit. Amadeu era descendent de l’emperador Carles VI, el rei dels catalans, i la seva casa havia recolzat fins a l’últim moment els drets de Catalunya, quan el país va ser abandonat per les potències europees després de la pau d’Utrech.

El regne de Savoia i el principat de Catalunya eren dos territoris dinàmics i industrialitzats envoltats de veïns més grans, que basaven el poder en la guerra i la depredació. L’època de Prim va ser una època marcada per la quantitat. La quantitat, que des del renaixement havia sigut un element cada vegada més decisiu en les guerres, va esdevenir també la clau de volta de l’economia i la política. Per sobreviure, el Regne de Savoia necessitava controlar Itàlia, tenir darrera un país i un mercat que pogués contenir les obsessions expansionistes dels francesos i els austríacs. Per Catalunya, modernitzar Espanya era una manera de resistir, de defensar-se no sols de l’assimilacionisme castellà, sinó també de la influència que França i Anglaterra exercien sobre la política de Madrid i el mercat espanyol.

Una aliança entre les elits del regne de Savoia i Catalunya hauria donat al mediterrani un altre color, sobretot amb una França i una Àustria debilitades per la vigorosa emergència prussiana. Els mateixos occitants assistien amb il.lusió a la revolució contra Isabel II perquè consideraven que la catalanització d’Espanya ajudaria a descentralitzar França, sobretot si l’Estat assolia una estructura federalitzant com volia una gran majoria a Catalunya. Veient les apostes de Prim per substituir els borbons, fa l’efecte que el general i els seus aliats somiaven amb una Espanya bicèfala, amb una cara atlàntica controlada pels castellans i una de mediterrània d’extracte català. És curiós que l’últim document que Prim va signar, abans de ser assassinat, fos un paper masònic que el general va firmar amb el pseudònim de Washington, l’alliberador de les colònies nordamericanes.

La primera opció que Prim va cobejar va ser la del rei de Portugal, Ferran de Saxònia-Coburg, com si pensés que Portugal i Catalunya juntes podrien refrenar els excessos castellans i establir un nou equilibri a la península. La candidatura de Leopold de Hohenzollern segueix el mateix patró si es miren els mapes i la història. Si els prussians havien acceptat la corona espanyola, després de pensar-s’ho molt, somiant que un membre de la família Hozernzollen pogués reprendre i fins i tot superar l’aventura europeadels Habsburg, per què les elits de Barcelona no podien tenir l’Imperi hispànic de Carles V com una de les seves referències? Els lligams amb una Alemanya encara no unificada, que era una lliga de ciutats comercials, a la llarga podia representar per Barcelona un retorn als temps de la batalla de Lepant, que van marcar l’últim moment fort del país abans de caure sota el fuet de Madrid…

Aquesta setmana la Revista Diàlegs ha tret un número sobre figures catalanes poc conegudes. Aquest és un fragment del text que em van demanar sobre Prim]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s