Catalunya i Itàlia

Ara que el PSC diu que s’estima la Constitució de 1978 amb aquest tremendisme ibèric que ens posa els pèls de punta, algú els hauria de dir que, un segle abans, un català ja se’n va inventar una d’esperit semblant i el van assassinar. Segons l’autòpsia que fa poc es va practicar a la mòmia, el van escanyar al llit després d’acribillar-lo al carrer del Turco -els assassins volien estar segurs que es moriria. Parlo del general Prim, esclar, del qual celebrarem el bicentenari l’any que ve. Prim és més important fins i tot que la mancomunitat. Però aquí preferim fer simposis per discutir per què els espanyols tenen l’obsessió d’empresonar els nostres presidents o per què Felip V estava tan boig. Així, els diaris més subvencionats de la ciutat poden donar lliçons de deontologia en veu de les joves promeses assenyades. Organitzar un simposi sobre el fracàs de l’imperialisme català a Espanya hauria estat més intel·ligent que insistir en el victimisme de les coses que ens han fet. Però la intel.ligència és perillosa. Encara ens duria cap a la independència i no ens podríem passar un segle més amagant-nos sota les faldilles de Gaziel.

En aquest simposi imaginari, que es podria titular Catalunya contra Espanya, tindríem l’ocasió de parlar de Prim i de quines relacions hauria pogut establir amb Itàlia una Espanya catalanitzada -com agrada de dir als senyors del Círculo Eqüestre. Jo sempre he cregut que si el general Prim se n’hagués sortit la política italiana no tindria aquest aire de pallassada permanent. Cavour va deixar la unificació encarrilada però va morir massa d’hora. A Prim el van matar els avantpassats d’aquests que ara li posen plaques a Madrid. Amb un cosí i quatre amics de confiança com tenia Prim, ni Napoleó no hauria pogut dominar la capital d’Espanya. Això no ho trobareu a la novel·la d’Ian Gibson, que va cobrar 100.0000 euros de l’editorial Planeta per escriure un llibre infumable sobre el general. Prim va fer el que va poder. Fent-se escanyar al dormitori del seu palau després de ser tirotejat al mig del carrer ho va posar gairebé més difícil que Rasputin -del qual no es conserva la mòmia però, en canvi, sí que se’n conserva el penis (i bastant llarg, per cert, si us interessa, senyoretes).

En tot cas, si el General Prim hagués sobreviscut a l’atemptat que el va matar, potser Barcelona i Torí haguessin pogut arreglar dos Estats menys basats en la xerrameca i més basats en el treball. Llavors la història d’Europa i del mediterrani hauria estat diferent. Ja sé que les projeccions històriques són arriscades, però Prim i Cavour van viure un moment de decadència de les elits europees que recorda a l’actual. El dia que jo vaig saber que Primo Levi era torinès i que la mare de Camus era mallorquina vaig començar a intuir que un altre segle XX hauria estat possible si Prim i Cavour haguessin viscut prou per poder-se entendre. Per desgràcia, de l’obra política de Prim només en van quedar els lleons de l’entrada del congres fosos amb el plom dels canons de la batalla de Wad Ras, guanyada amb la coratjosa sang catalans mentre la resta de soldats espanyols es rascaven allò que no sona. De la Itàlia de Cavour, n’hi ha prou de passejar-se per Gènova i d’altres ciutats per veure quin va ser el preu de la unificació i quina caricatura en va sobreviure.

Per sort Barcelona resisteix, i d’això també va la independència. De preservar una idea de civilització. De no acabar vivint en una mena de gran Niça habitada per fatxendes i cambrers. Em diuen que a Venècia ens segueixen i que han creat el Véneto Decida. L’Enric Juliana va escriure l’altre dia unes impressions molt afinades sobre el seu pas per Catalunya i va destacar que la comunitat italiana és la que més ha crescut a Barcelona. Com va dir, és una bona notícia -una gran notícia i molt natural. Josep Pla deia que Catalunya era la part més occidental d’Itàlia. Jo, que he begut molta cocacola, sempre he dit que Itàlia és una colònia catalana. Recordo que fa un parell d’anys, quan van inaugurar l”auditori del Raval, vaig anar amb una amiga a veure un grup de jazz. El grup tenia qualitat i, a més, el portaveu explicava acudits entre cançó i cançó. La primera broma la va fer en anglès. La segona també. A la tercera ja ens va dir: si no us fa res us parlaré en italià, com que som veïns segur que en entendrem. Entre el public hi havia molts intel·lectuals amb ulleres de pasta, però jo no sé italià i després del concert, pujant per Joaquim Costa amb la meva amiga, que per cert estava com un tren, em semblava que caminava per la capital de la Mediterrània.

Anuncis

2 pensaments sobre “Catalunya i Itàlia

  1. Gràcies, una vegada més, pels teus articles Enric.

    Només un apunt: la mare de Camus era menorquina, no mallorquina. Menorca, pobreta, sempre queda eclipsada per l’illa gran. I mira que té una riquesa cultural desproporcionada a la seva demografia. Fins i tot la meva nòvia diu “mallorquines” a les avarques!

    Salut.

  2. A l’article dieu “Josep Pla deia que Catalunya era la part més occidental d’Itàlia”.
    Aquesta frase no la hi recordo pas, però això no té res d’estrany, perquè no la hi he pas llegit tota, l’obra.
    El que sí que li recordo és la frase “Itàlia és la nostra segona pàtria”, i que tot seguit ens aconsellava ferventment d’anar-hi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s