Nosaltres (El singular)

Penseu què passaria si un profeta us digués que tindreu una vida llarga i tranquil•la, però que només un parell d’anys després de la vostra mort el món s’acabarà i la humanitat quedarà extingida. Penseu quantes coses canviarien si algú us digués això i vosaltres us ho creguéssiu. De sobte tenir fills deixaria de tenir sentit. Guardar records es tornaria absurd. Preocupar-se per l’educació dels nens esdevindria una pèrdua de temps. Dedicar la vida a estudiar un problema, o a escriure llibres o a composar peces musicals tindria menys valor que dedicar-la a gastar-se la fortuna familiar amb gin tònics i orgies -com va fer la Gauche Divine. Continuar treballant en la curació de malalties o el desenvolupament de la ciència estaria fora de lloc, cas que fóssim metges ens concentraríem en mesures per pal•liar el dolor. Els nostres afectes trontollarien. El cinisme quedaria plenament justificat. Moltes ambicions que ara tenim desapareixerien i ens adonaríem que la majoria de les coses que fem perden el pols sense un nosaltres capaç de transcendir-nos. La vida es tornaria una aventura espantosament racional i solitària i descobriríem fins a quin punt sempre fem les coses pensant que en el futur algú altre els donarà valor -encara que sigui algú altre que no coneixem.

L’aspecte més interessant del que està passant a Catalunya té a veure amb aquesta dimensió mística de l’existència, que sovint es nega però que és la base de la civilització. Un país és la concreció d’una idea de la humanitat. A Catalunya el país s’havia acostumat a (sobre)viure en l’àmbit dels afectes privats, amb un nosaltres petit i provisional, que reportava més incomprensió que reconeixements. Com que després d’un segle XX marcat per una guerra civil i dos dictadors l’Estat espanyol tampoc no estava en condicions d’articular un nosaltres fort, durant aquests últims 40 anys l’esquerra carcoprogre s’ha dedicat a fer la feina unificadora que abans feia l’exèrcit negant la necessitat d’un nosaltres o banalitzant-lo amb un discurs relativista: és el famós no-nacionalisme, que ja es veu que era una idea que no podia acabar bé, com totes les idees que es defineixen per oposició a una altra idea. Ara, acabat de sortir del soterrani, el nosaltres català pateix una inflor que recorda el destape postfranquista, però amb vernís montserratí. Però els espanyols també tenen un problema. A Madrid estan descobrint que, sense la discreció catalana habitual, només saben afirmar-se a través de l’amenaça i del discurs casernari. Més enllà de la comptabilitat, el gran problema de la independència catalana és que qüestiona d’arrel el nosaltres espanyol. Per això el president Mas està plantejant el Dret a decidir com un pols entre l’amor i la por -la por dels espanyols a enfrontar-se a la seva història i la por dels catalans a no poder donar mai més les culpes a ningú dels seus fracassos.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s