Ara va de debò

No cal dir que nosaltres també hi hem estat. Hem anar a dinar, hem fet un parell de whiskies -barrejats amb una mica de vichy- i ens hem afegit al tros de via que passava per davant de casa meva, a la plaça Francesc Macià. En tornar a casa he obert un còmic sobre la vida de Mariano Rajoy que vaig ajudar a confegir el 2007, en previsió a les eleccions espanyoles que van donar el segon mandat a Zapatero. M’ha fet riure. Quan vaig escriure el guió, la possibilitat que Rajoy assistís a la independència de Catalunya semblava molt llunyana. De fet, estic bastant segur que la meva idea va prosperar perquè passava per imaginativa. Zapatero va escombrar Rajoy i la mosqueta morta de la Chacón, amb Duran i Lleida de contrincant, va treure els millors resultats de la història del socialisme català. Els esforços que vaig fer per explicar que els resultats eren fruit del discurs arnat de CiU van ser del tot inútils. La versió oficial era que no hi havia país i que calia continuar fent la viu-viu.

Gràcies a déu, ja hem superat l’etapa de discutir rucades i de tractar a la gent com si fos menor d’edat. Els arguments de l’espanyolisme es descomponen com un conte infantil i ja no hi ha cap víscera que els guardians del galliner puguin manipular que serveixi per tornar a omplir la guarderia. Els últims anys, per la diada, em divertia amb els espectacles de contorsionista que els articulistes de referència miraven d’oferir al públic per adaptar-se al discurs oficial. El país ha pulveritzat les excuses del mal pagador i la situació no és gaire diferent de la de l’abril de 1931, quan va arribar la República. Per sort, el context d’avui és més favorable: les ideologies ja no emmetzinen el cervell de la gent i les ocupacions militars estan mal vistes. PErò la situació internacional és poc estable i el món encara ens pot acabar caient a sobre. Hem sortit  del soterrani i com sempre que sortim del soterrani Espanya ja no ens podrà aturar sense la col·laboració d’un conflicte internacional. Si Catalunya és capaç de fortificar la seva posició abans que esclati la tempesta potser aquesta vegada aconseguirem surar.

Amb això vull dir que hem creuat el rubicó i que si a partir d’ara no comencem a actuar com si tinguéssim un estat, i ens juguéssim la supervivència, acabarem tenint problemes. La independència de Catalunya no és com la independència d’Escòcia, si no ja hauríem intentat ser independents d’altres vegades. Qualsevol que agafi un mapa i un llibre d’història i miri d’endevinar el paper que jugaria Barcelona al sud d’Europa al capdavant d’una Catalunya lliure es pot fer una idea dels recels que podem arribar a generar no només a Espanya, sinó també a França, Itàlia i Anglaterra. Com passa amb Alemanya, el problema de Catalunya és l’excés de força. Fins que no ens fem responsables de la nostra força i l’oferim al món, igual que han fet els alemanys, fracasssarem una  vegada rera l’altre. Hem de tenir clar que, per molt bé que vagin les manifestacions, només si la nostra determinació converteix la unitat d’Espanya en una opció més cara que la nostra independència, assolirem la llibertat. Si ens despistem, si perdem la concentració, si no generem un discurs sòlid i un pensament clar, ens tornaran a tancar a la gàbia, i encara que ara mateix ens sembli impossible els referents de la nova Catalunya seran homenets tan estilosos com aquest historiador que ha dit que Casanova era un “capullito”.

Igual que el 1714 contra l’absolutisme, i com el 1936 contra el feixisme, la Via Catalana no desafia només l’estat espanyol -segons titulava avui Le Figaro. Evidentment, la Via catalana és una reacció contra els abusos de Madrid però, encara que sigui sense saber-ho, també desafia una aristocràcia econòmica decadent que intenta compensar la seva pèrdua de poder  mirant d’expoliar els seus territoris. L’independentisme funciona perquè connecta amb uns problemes que afecten la classe mitjana de tots els països democràtics. A Alemanya, a Holanda, a Anglaterra, fins i tot en algunes regions d’Itàlia i França també hi ha una classe mitjana disposada a lluitar. Si comprenem això, també entendrem que  alguns vips de la llotja del camp nou intentin arribar a una solució de compromís -que en el fons no passa de ser una sortida personal. L’independentisme català és l’expresió més forta del conjunt de malestars que assetgen les classes vives europees. Però a la llarga només evitarem pagar els plats trencats del canvis que vindran si sabem convertir-nos en un element d’estabilitat i regeneració per tot el continent. Per tant, molta calma i molta força, com la Merkel amb la crisi. Som una gran nació. I, si em permeten, nosaltres ens vam inventar Espanya quan Madrid era un poblet  i nosaltres la salvarem, trencant-la.

Advertisements

4 pensaments sobre “Ara va de debò

  1. Certament, com dieu, Espanya és una invenció catalana, que finalment ha deixat de tenir cap sentit. No solament és “la Morta”, com deia Joan Maragall, el poeta, sinó que a més, avui, és una deu de verí incompatible amb la vida activa i creadora dels pobles que la conformen.
    Us en felicito.

  2. Sobre el paper a jugar per Barcelona aviam que et sembla aquesta interpretació:

    En el contexte de la nova economía oberta i organització europea i internacional, certs grups amb base al centre d’Espanya han tractar d’escombrar amb males arts, i segrestant l’estat espanyol pels seus interessos des de mitjans anys 80, la competencia d’altres ciutats a 1000 kms a la rodona. La més perillosa era sens dubte Barcelona, i en bona part ho han aconseguit.
    Aquesta hipòtesi es una mica llarga, jo la he anat construint amb l’observació i l’aportació d’algunes lectures i converses. Han estat molt llestos. La autonomía en realitat ha estat una trampa: ha contribuit a reduir l’horitzon d’interessos i l’esfera d’influencia “natural” de Barcelona. Un que va començar a veure el problema, el pst.Maragall, li van tallar el cap. Es possible que ara la obra ja estigui consumada i la situació irreversible: encara que Barcelona pugués disposar de si mateixa a través d’un nou estat, continuaria en bona part depenent de les decisions del centre espanyol. Només has d’anar a la Plaça Catalunya i veuràs qui mana. Els mateixos que a la plaça Rossio de Lisboa.
    Pero el pla no s’havia acabat, devia estar previst que d’aqui uns anys podrien prescindir de Catalunya, i han fet de tot perque ens anessim, però la crisi ha precipitat les coses quan encara no poden prescindir-ne. Gracies a la crisi, potser tenim la sort de sortir-nos d’aquesta trampa abans que ens deixin desplumats del tot. El ex-Pujol també s’ensumà aquesta jugada, quan va dir que el projecte espanyol modern no compta amb els catalans.

    No s’ha de plantejar dramàticament. Ens han estat prenent el pel, s’ha d’assumir i obrar en consequencia.

  3. Bon article. Comparteixo molt especialment la darrera afirmació, que els catalans ens vam inventar Espanya. Lluís M Mandado sosté la mateixa tesi al llibre “El Quixote va esborrar El Quixot”. Espanya és de matriu catalana i és precisament a partir de la desfeta de 1714, amb l’absolutisme castellà en alça, que l’imperi entra en descomposició irreversible. Una Espanya sense Catalunya no tindria ànima i acabaria reduïda a allò que en realitat és: Una gran Castella (o no tan gran). Cordialment

  4. Sento restar euforia pero aquí no s’ha demostrat res ni hi ha res guanyat. S’està forçant una resolució però el resultat no es ni de bon tros clar.
    Aquí des de sempre hi ha hagut dos blocs clars amb una base fonamentalment cultural. A hores d’ara ni tan sols crec que que hi hagi més catalans de cultura castellana convençuts per la independencia que catalans cuñturals del contrari.
    El catalanisme no ha fet gairebé res per convencer “els altres catalans”, a part del discurs economic que no és suficient.
    Si els catalanisme no sap integrar de debó el gruix dorgien espanyol fins aconseguir una majoria aplastant, no te res a fer.
    Aquesta és la darrera oportunitat per a aconseguir una nació catalana. S’ha de jugar sobre segur. S’ha de convencer als sentimentalment reticents que a la nova Catalunya tindran garantides totes les llibertats. S’ha de renunciar a la nació culturalment homogenia.
    Se’ls ha de guanyar demostrant que el guany de drets catalans no suposarà cap perdua per a ells.
    I això no s’està fent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s