El trencament (FCO)

L ‘altre dia vaig llegir al twitter una conversa molt interessant entre el Jordi Graupera i l’Enric Juliana, que després el Francesc Marc Àlvaro va recollir en un article. Segons em va semblar entendre, els tres columnistes de La Vanguardia estan d’acord que hi ha prou força popular -que hi ha país- per constituir un Estat independent. Després de dues manifestacions multitudinàries, no sé quantes consultes populars i un concert al Camp Nou amb Lluís Llach i Dyango, la major part de l’opinió publicada ja no posa en dubte que el poble català existeix al marge del cognom de les persones i de les opinions que la gent pugui tenir sobre les coses més contradictòries i diverses.

Ara sembla que l’única preocupació que hi ha és com ens ho hem de fer per separar-nos d’Espanya sense prendre mal. L’Enric Juliana, amb el seu estil florentí, va resumir-ho amb aquesta frase: I amb Maquiavel què fem? En el cas dels països ocupats, Maquiavel recomana al Príncep que si no pot exterminar o reduir un país el millor que pot fer per tal de dominar-lo és mimar la seva elit i donar-li privilegis que la facin poderosa i alhora dependent. No sé quina solució donaria Maquiavel en un cas de tossuderia tan extrema com la catalana. Però per poc que se segueixi la política, sembla que l’únic pla de l’actual classe dirigent barcelonina amb casa a l’Empordà consisteix en abaixar el llistó i guanyar temps, esperant que sorgeixi l’ocasió de presentar-se com el garant de l’ordre si el país esclata.

El trencament anunciat per Aznar no és pas el dels Rodríguez contra els Vila, com s’ha insistit des dels temps de la Transició. El trencament, si es produeix, es donarà entre el món que viu de la xarxa clientelar establida per les elits i la resta del poble català. A Catalunya no hi ha un problema ètnic; hi ha un problema social derivat d’una ocupació política que fa més de 300 anys que dura. Si el país corre el perill de trencar-se és per les desigualtats i les confusions que genera l’existència d’un sistema d’interessos que permet que l’elit faci i desfaci amb la condició d’assegurar la desviació de recursos cap a Espanya i la preeminència de Madrid sobre Barcelona. La gestió d’aquest problema, que només durant el segle XX ja va provocar dues dictadures, és la pedra de toc del procés d’independència.

Després de destruir la nostra aristocràcia i la nostra classe popular, ara la unitat d’Espanya exigeix que l’elit catalana ofereixi en sacrifici la classe mitjana del país. És un fenomen que es podia preveure ja fa anys, i que està escrit en els mapes. En una època en la qual l’economia ha substituït l’ús de la força per l’acumulació d’intel·ligència i de velocitat en les comunicacions, el centralisme no té -si mai les ha tingut- les connotacions irracionals que dibuixa Germà Bel en el seu famós llibre sobre Espanya. L’espanyol mitjà intueix que el futur dels seus fills passa per engrandir la capital del seu país, per això cap diari de Madrid no es preocuparà d’entendre què passa a Catalunya. Saben que el problema no es pot arreglar i que hi haurà guanyadors i perdedors com en qualsevol època de canvi.

Explico això perquè la socialització del sobiranisme a la qual estem assistint és instint de la supervivència en estat pur, en el sentit més tràgic i més material del terme. Després d’anys idealitzant Vicens Vives i la seva visió estrafeta del pactisme, poc a poc es va veient que Ferran Soldevila encaixa millor amb els mapes que avui divulguen els economistes i els problemes geopolítics que sempre ha plantejat la llibertat de Catalunya, per no entrar en d’altres consideracions que ara es farien llargues. Jo no crec que Dyango hagi canviat, em sembla que és el món que avui és diferent. Tampoc no som l’únic país amb una classe mitjana descontenta i empobrida, igual que a primers del segle XX no vam ser l’únic país que tenia una classe obrera cada cop més explotada i combativa.

Aquí, com que l’elit dirigent té el cul llogat, és veritat que les coses pengen més d’un fil. Però per salvar la situació jo no comptaria massa amb Maquiavel, que només serveix quan tens míssils, ni molt menys amb els miracles, tot i que en sóc un gran admirador. El perill real de trencadissa no ve de la desconnexió entre Catalunya i Espanya, com diuen els nacionalistes espanyols. El factor que pot desencadenar un trencament, aquest trencament que somien alguns espanyolistes, és que es vagi generant una distància insalvable entre les necessitats de la majoria de la població i la xarxa d’interessos clientelars que tenen escampada pel país els homes que fins ara decidien les regles del debat polític.

Això, com que la gent té consciència, provocarà contradiccions molt comprensibles, que ja veurem com es resolen i que donaran alguns senyals. Perquè el perill que corre Catalunya no és Espanya, que no té quartos ni per pagar el iot del rei. És que la xarxa de gent intel·ligent capaç de fer-se responsable del país més enllà dels seus interessos més concrets no sigui prou forta. És veritat que es pot morir de voluntat de ser, però també es pot morir de murrieria i de passotisme. De fet podem morir de moltes coses, fins i tot de cofoisme, com hem vist últimament. Ara, el que converteix els derrotats en morts vivents no és el fracàs, és la vergonya de no haver fet el que calia. Diria que per això celebrem el 1714 i, en canvi, odiem el 1939. Per això, també, ens trobem que fins i tot ara que tothom elogia Joan Sales encara no sabem com tractar la República i la dictadura sense un indispensable mínim de cursileria.

Anuncis

2 pensaments sobre “El trencament (FCO)

  1. Doncs discrepo. Trobo una intencionalitat molt obvia en tota la serie d’articles que intenten vendre la idea que el conflicte no es de “Rodriguezs contra Vilas”, amb una voluntat molt clara d’intentar convencer a la població d’origen espanyol fins al punt que no m’estranyaria que es sentís tractada d’idiota.
    Pero només cal mirar la distribució territorial dels resultats electorals o pasejar-se per les poblacions de majoria cultural espanyola per a veure que tot plegat és mentida. I no tinc res contra les mentides mentre el que les proposa no acabi sent l’unic que se les creu. Que és la gran creu dels catalans.
    Comparem per exemple els resultats electorals a la elitista Matadepera i el popular Cornellà.
    La elit catalana, com totes les elits, mai arriscarà el seu status per cap causa i en tot cas fomentarà els canvis de regim des de la reraguarda per assegurar-se que siguin uns altres els que pateixin el càstic de la derrota en cas que no surti be. I com va advertir Xirinacs, en cas que la victoria sigui obvia, es posaran en primera fila (sempre i quan la revolució no amenaci excessivament els seus interessos).
    Això és llei de vida, aquí i a Pequin. El drama de Catalunya es que la elit local ha trigat massa a fomentar el canvi -ja sigui per covardia o cobdicia- i s’ha beneficiat fins a l’extrem de la desnaturalització de la nació. Ara pretenen convencer d’una gesta heroica al poble que ha minoritzat i estafat.
    Trobaria ben logic que no publiqués aquest comentari totalment contrari a la estrategia decidida, pero en el fons sap que està defensant un projecte liderat per gent sense honor ni pàtria.
    Pel meu gust fa molts anys que la nació popular catalana hagués tingut d’optar per un model integrament reaccionari i conservador fomentat en la tradició i la etnia, que son els referents autentics que te el poble. Quan el poble preten participar d’estrategies geo-politiques o ingenieries socials, només pot sortir trasquilat. Inclús quan pensi que ha guanyat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s