Demonitzar els alemanys (FCO)

Amb la prespectiva del centenari de l’esclat de la Primera Guerra Mundial ha tornat a prendre relleu un llibre primerenc del famós i ben plantat historiador Nial Ferguson que fins ara havia passat força desapercebut. Pity of war, publicat el 1998, no ha entrat fins ara en el discurs establert amb la facilitat d’altres llibres de l’autor. Inspirada en vivències familiars i en l’objecte d’estudi que Ferguson va triar per iniciar-se en la vida acadèmica, l’obra presenta una tesi incòmoda però tremendament oportuna. Ferguson és un historiador amb nas i això vol dir que sap posar l’accent en la part viva del passat.

El llibre defensa la teoria que els anglesos es van equivocar entrant a la Primera Guerra Mundial. Diu que els historiadors s’han cregut massa la propaganda aliada. Ataca el mite que el conflicte era inevitable i que l’agressivitat dels alemanys va ser el detonant que va fer petar com un aglà una Europa malalta de militarisme. Ferguson descriu les societats del continent i assegura que, quan va esclatar el conflicte, els valors cosmopolites s’estaven imposant a tot arreu. Per a Ferguson la guerra va esclatar per culpa de la mediocritat d’una classe política apoltronada i espantadissa que es va deixar dur per una barreja de pors exagerades i d’interessos molt petits.

El llibre posa en evidència que la guerra no va ser un pols entre unes democràcies progressistes i pacífiques i unes autocràcies àvides de terra i de sang. Algú se sorprendrà de saber que la França republicana i la Rússia tsarista eren els països més militaritzats, abans de 1914. Les atrocitats van quedar ben repartides i les demonitzacions del caràcter germànic que van fer els aliats van inspirar Hitler; tant és així, que a mi m’han fet pensar en la propaganda que els nazis van gastar contra els jueus per promoure l’antisemitisme. Ferguson no dóna importància al fet que els escocesos tinguessin l’index de morts més alt de l’Europa occidental, gairebé tres soldats de cada deu. Però si es fes el mateix recompte amb els occitans i els bretons potser s’aclaririen alguns aspectes pràctics de la història d’Europa.

Per a Ferguson, si una guerra local es va convertir en tota una guerra mundial, és perquè tant el govern britànic com el govern alemany es van deixar dur per la histèria. Les cúpules de tots dos països tenien por que si no recolzaven els seus socis quedarien aïllats, i en comptes de deixar que els altres es matessin entre ells van acabar portant el pes de la guerra. Segons Ferguson, els alemanys no van anar a lluitar precisament amb un entusiasme napoleònic, sinó que hi van anar per fatalisme, ni més ni menys com els britànics. Si el govern de Londres va decidir entrar a la guerra per un marge de vots ajustadíssim, a Berlín el pessimisme va portar Moltke a viure els primers dies al caire de l’atac de nervis. Bèlgica va donar una bona excusa als britànics, que també haurien violat la seva neutralitat si abans no ho haguessin fet els alemanys.

A través de taules i de xifres, Ferguson mira de demostrar que els alemanys van portar l’economia de guerra millor que els aliats. També posa en evidència que els teutons tenien més punteria i que cavaven trinxeres més segures. Tot i disposar de menys soldats i menys diners -entre d’altres motius perquè el federalisme no permetia a Berlín fer uns pressupostos de defensa tan inflats com els de França, Rússia o la Gran Bretanya-, no és clar que Alemanya hagués perdut la guerra si els seus soldats no s’haguessin rendit en massa a partir de 1918. Hi ha un capitol macabre però imprescindible que analitza quants diners costava a cada bàndol matar un soldat. Els balanços de morts en cada exèrcit són escandalosament favorables a Alemanya. Lluitar per França o per la Gran Bretanya era molt més perillós.

En aquest sentit l’obra remarca el pes que la propaganda i el sistema de control social, sobretot en la rereguarda, van tenir a l’hora de decidir la guerra. La gestió de la disciplina i la moral era molt més subtil en els vells Estats nació centralitzats. Alhora, contra el tòpic establert, a Àustria i Alemanya la cadena de comandament no era tan rígida com en el bàndol de la triple entesa i es valorava més la iniciativa del soldat. Aquest liberalisme més humà, fill de la tradició confederal, potser ajudaria a entendre que els germànics s’ho pensessin més que els francesos abans de deixar-se matar en massa, i també que el país quedés traumatitzat per una derrota que podia semblar injusta, si només es mirava el camp de batalla.

És veritat que en el resultat de tota guerra hi ha un veredicte moral que el derrotats han d’atendre. També és veritat, però, que en les lluites de poder el preu de la victòria sovint es paga a llarg termini. Franco va acabar de destruir el projecte Espanyol, per exemple, i això amb prou feines es comença a veure ara. En el cas dels anglesos, Ferguson diu que van retardar l’emergència d’Alemanya tot un segle però que la Unió Europea no està lluny del projecte que tenia al cap la generació que va viure el 1914. El llibre explica com la guerra va deformar projectes i discursos, i va socialitzar el gust per la brutalitat. Un dels millors capítols és el que descriu com les trinxeres van transformar la psicologia dels soldats i com aquesta psicologia va enverinar la cultura política d’Europa.

El llibre m’ha fet pensar en l’epíleg que Henry Kissinguer escriu a On China. L’exdiplomàtic compara la rivalitat entre la Xina i els Estats Units amb la rivalitat entre els anglesos i els alemanys que va portar a la Primera Guerra Mundial. Sembla que els americans miren de no cometre els mateixos errors que van perdre els britànics. Kissinguer pensa que el preu que van pagar per aturar els alemanys va ser massa car. Ferguson encara va més lluny i creu que la decisió d’entrar a la guerra va condemnar l’imperi britànic i el conjunt d’Europa a la decadència. Trobarem intel.lectuals que diran que l’hegemonia continental ja havia quedat tocada abans, quan els japonesos van despertar l’orgull dels països aisàtics després de derrotar l’armada russa el 1905.

El fet és que a poc a poc la història va rehabilitant els alemanys. I no són només els Estats Units que necessiten un soci potent a Europa. En motiu dels preparatius que els anglesos estan fent per commemorar la victòria sobre Napoleó, The Times explicava l’altre dia com el Mariscal Wellington va amagar la contribució dels prussians a la batalla de Waterloo. Es veu que l’oficial de l’exèrcit que va ser comissionat per reproduir l’escenari de la batalla es va prendre la feina tan seriosament que va muntar una maqueta a escala amb un soldadet de plom per cada dos soldats reals. Quan Wellington la va veure va quedar molt satisfet, però va ordenar canviar algunes peces de lloc. Naturalment eren les peces que corresponien a l’exèrcit del Mariscal Blutcher. L’oficial va denunciar que Wellington estava adulterant els fets i va insistir-hi tant, que va morir en la ruïna: es deia William Siborn. Ara, 200 anys després, les peces s’han tornat a posar a lloc i en els llibres escolars es comença a reconèixer que les tropes prussianes van ser decisives per acabar amb Napoleó.

A Europa l’equilibri de poders està canviant i això ja es fa notar en les versions que es donen de la història. Com és sabut la humanitat tendeix a progressar a cavall d’un burro. Pensava que si ens sabem posar a la vela d’Alemanya amb una mica de coratge i de seriositat, potser aquesta vegada seran d’altres països els qui pagaran la festa.

Anuncis

2 pensaments sobre “Demonitzar els alemanys (FCO)

  1. Bertrand Russell considerava la I Guerra Mundial la catàstrofe més greu del segle XX, com a causa directa de l’auge del comunisme i el feixisme i la llavor de la II Guerra Mundial. En aquest sentit, Enric, i com a única objecció al que argumentes, et recordo que qui va facturar Lenin de Zuric a Sant Petersburg en tren va ser el kàiser.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s