Aquests anys de gràcia (FCO)

A poc a poc es va acostant l’hora de veure si el president Mas és capaç o no de vèncer la temptació de voler fer la truita sense trencar els ous. Tots els que diuen que és un home tràgic, tots els que diuen que és un mediocre, tots els que diuen que és un messiànic, tots els que volen evitar com sigui, no ja la independència, sinó que el país faci un acte net que li torni l’orgull i l’autoestima, confien que els sentiments traeixin el president i que al final els ous quedin intactes. L’últim capítol de The Walking Dead acaba amb una de les heroïnes mossegada per un zombi després de provocar, sense voler, una matança entre dos bàndols. “Volia evitar que hi hagués morts”, va repetint mentre agonitza davant dels seus amics, que no poden fer res per salvar-la.

Diuen els entesos que el president no sap si convocar el referèndum el 2014 o el 2016. Segons es fa circular, la idea seria esperar que el PP perdés la majoria absoluta per mirar d’aconseguir, amb un Estat més feble, pactar una consulta legal. Jo no tinc una pressa especial per arribar al referèndum, però si aquest és el pla, potser val més apartar-se’n i esperar que la sang no ens esquitxi. La broma de la legalitat és com la broma del federalisme. La majoria dels nostres apologetes de la legalitat venen del comunisme i del federalisme. No n’han encertat ni una; ara, tots tenen uns cotxes molt macos. La sortida legal es va acabar el dia que El Mundo i la policia van adulterar les últimes eleccions atemptant contra la imatge de Mas.

Ajornar el referèndum té els seus avantatges. Serviria per posar el PSOE al costat del PP, per fer més pedagogia a l’estranger i per donar temps a les fornades que no han crescut intoxicades per l’escola franquista d’agafar experiència. Tot i així, els països estan subjectes a la seva circumstància –igual que les persones. I en aquests moments la imatge de la guàrdia civil retirant les urnes seria una victòria fins i tot en el pitjor dels casos. Que això –una acció repressiva de Madrid– vagi a favor nostre és un fet excepcional en la nostra història. Seria una victòria perquè mataria excuses i fantasmes i perquè vivim uns temps en els quals protestar s’ha tornat inusualment barat.

Difícilment el caràcter del país i les formes que ha pres l’independentisme tornaran a tenir mai tant valor polític com tenen ara. Arreu del món la gent surt al carrer. Des de Turquia fins al Brasil, des d’Atenes fins a Estocolm, una onada de protestes qüestiona els governs. De vegades les manifestacions serveixen per incorporar algun matís al sistema. Però la veritat és que una època s’està ensorrant i que per això és més fàcil protestar que governar. El paisatge s’omple de farsants i és gairebé impossible distingir entre la veritat i la mentida. Pertot arreu apareixen corbs que s’alimenten de la por, dels dubtes i de la insatisfacció dels ciutadans. Les figures públiques es tornen caricatures. Alguns escriptors i empresaris fan grans sermons sobre el talent que ells no han tingut el valor de posar a prova.

Malgrat la importància que es dóna al carrer, el que definirà el futur no seran les manifestacions dels indignats ni els moviments tipus Beppe Grillo, sinó la resposta de les elits. El que salvarà Catalunya serà tenir unes elits que responguin per la seva cultura i per la seva economia en un món cada cop més inestable. En el fons la independència va d’això. La situació de la Generalitat és el mirall d’una situació internacional ampliada per la feblesa institucional del país. En els moments de crisi els pàries s’enfilen al carro de la història però la festa i el xampany duren el temps just que costa passar d’un ordre a un altre. Ja sé que una elit no s’improvisa i que, si la tinguéssim, no estaríem en aquest fangar. Però una elit tampoc no es forja a còpia de cursets i de discursos. Sense un Estat o sense un sistema d’interessos prou tens i comprometedor al voltant de la voluntat de tenir-lo no començarem a jugar de debò, això també hem de saber-ho.

Mas pot triar una data o una altra, però haurà de fer un acte de fe en el país, perquè el moment de fer l’anunci no serà mai perfecte. En els processos de transició, la intel·ligència difícilment la trobes a primera línia. A primera línia hi ha les mòmies i els oportunistes que s’aferren a les idees que els enfonsaran. L’atractiu del projecte català és que, venint del carrer no és, com la majoria de moviments que broten arreu del món, una reacció utòpica o destructiva, purament conjuntural, fruit de la desesperació. Ara bé: per guanyar una protesta cal saber acabar-la, trobar la manera i el moment de donar-li forma estrictament política. Com dic, aquest ambient que ens fa interessants i converteix els tricornis de la guàrdia civil en una arma a favor nostre no durarà sempre. El clima pot canviar i els mateixos que ara ens veuen amb simpatia dins i fora del país ens poden veure, segons com bufi el vent, com un enemic o un problema. Jo no menysprearia el marge que ens estan donant aquests anys de gràcia.

Anuncis

3 pensaments sobre “Aquests anys de gràcia (FCO)

  1. Que no ens podem torbar gaire, em sembla evident. D’acord.
    Ara, afegiré una cosa que, tot i que en petita mesura, té relació amb l’article i crec a més que he de dir.
    Havent-me assabentat que la Caixa pensa pràcticament regalar als senyors de Planeta la seva participació en el negoci d’Edicions 62, i que en conseqüència Planeta passarà a ser-ne l’accionista majoritari, amb dret doncs a fer-hi i desfer-hi, he decidit treure els meus estalvis de la Caixa i ingressar-los en una altra entitat. No és pas que siguin gaires diners, pràcticament no res, una simple caixa de resistència per si van mal dades. No hi perdran gran cosa. Però perdran els meus diners. I això, com a mínim a mi, em satisfà. No se’ls mereixen.

  2. I una altra cosa.
    Que la carta que Mas farà arribar a Rajoy no la faci arribar també a la UE i a l’ONU és una mostra més, entre tantes i tantes com n’entomem, que el Govern Mas només pretén, del procés, treure’n unes quantes engrunes i prou. I, a més, probablement, només a favor dels poderosos del país, no pas del poble. Ens tracten, als catalans de baix, com si fóssim uns infants que encara ens mamem el dit. El poder castellà ens maltracta, i el nostre govern se’ns en riu a la cara. ¿Dues cares de la mateixa moneda?
    Potser sí. Potser hauríem de començar a considerar que el verdader representant del PP a Catalunya és CiU.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s