Ciutats místiques (FCO)

Un dels fenòmens que més deu sorprendre els urbanites veterans és que la volada que està agafant el prestigi de les ciutats vagi de bracet d’una rebrotada dels moviments de caràcter nacionalista i fins i tot religiós. Abans de la caiguda del mur de Berlín -i per tant de la globalització-, les ciutats representaven els valors del ciutadà del món, materialista i laic, que només creia en allò que veia i que no donava cap importància a les arrels, ni tampoc gaire al país on vivia.

Amb la globlalització semblava que les nacions es dissoldrien en un mar d’identitats particulars i que el somni dels idealistes de la icària cosmopolita s’acabaria realitzant completament. Fins aleshores, els glorificadors de la ciutat eren intel·lectuals que posaven les esperances de la humanitat en invents com ara el cotxe o la rentadora. Paraules com ànima, pàtria o tradició, no casaven amb el paisatge urbà; semblaven del tot incompatibles. Els temples al voltant dels quals havien crescut les grans ciutats van ser substituïts per centres comercials. Després de la primera meitat del segle XX, potser és normal que la gent s’aferrés als béns materials i que la dimensió espiritual de l’home quedés en quarantena.

Amb els milions de desplaçats que van provocar la Primera i la Segona Guerra Mundial, el valor tel·lúric de la terra es va passar a considerar definitivament un problema a superar. Amb la globalització, i amb el record de les guerres provocades pel nacionalisme d’estat, semblava que la relació entre l’espai i el mercat cada cop seria més feble i que això dissoldria tot tipus de fronteres, espacials i temporals. La tecnologia semblava pensada per eliminar qualsevol distància, especialment econòmica. El negoci immobiliari va ser l’última reminiscència d’una idea del benefici basat en la quantitat que va condicionar la vida política d’Europa des que vam entrar en l’època moderna.

Perquè ens entenguem: fins a l’edat mitjana l’economia es basava en el producte. Després, va passar a basar-se cada cop més en la productivitat i l’estandarització. Els avenços tecnològics van canviar la relació entre l’espai i el mercat, i van transformar la cultura i la política. A l’edat mitjana els espais urbans creixien de forma més o menys orgànica.  A poc a poc, les noves necessitats del mercat van començar a ordenar i a segmentar l’espai. La ciutat es va fragmentar en barris cada cop més homogenis, que reflectien una visió cada vegada més parcial i controlada del conjunt del món. Una ciutat perd l’ànima quan perd la diversitat. La segmentació social mata l’encant del paisatge urbà perquè el teatralitza; perquè n’elimina la memòria i l’atzar i només en deixa l’espectacle -o la vulgaritat.

Segrestades per l’obsessió de produir, les ciutats es van convertir en galliners que l’elit gestionava per tenir mà d’obra barata i alimentar els exèrcits colonials. A mesura que el producte torna a guanyar protagonisme alguns valors que en temps de l’obsessió quantitativa semblaven esotèrics tornen a considerar-se importants. La globalització ha trencat l’aliança entre l’economia i els Estats, i ha tornat a posar la ciutat al centre de l’esperança dels homes. Així, els vells centres històrics de les ciutats occidentals -començant pels Downtowns dels Estats Units- ens tornen a recordar els vincles que les persones sempre han establert, de manera natural, amb la terra i amb els avantpassats. Aquest últim daltabaix ens ha ensenyat que una casa en propietat dóna estabilitat en temps de vaques grasses però que pot convertir-se en un llast quan van mal dades.

A tothom li agrada tenir un lloc físic al qual poder tornar, però quan deixes de tenir l’estómac segrestat i només depèn de tu omplir-lo aleshores sobretot el que trobes a faltar és tenir una ànima. El producte s’ha tornat tan important que la premsa de Londres està entusiasmada amb la descoberta que el príncep Guillem té en el seu ADN rastres d’un avantpassat de l’India. Esperen que això ajudi a legitimar-lo com a líder de la Commonwealth.  Sense l’obsessió per la productivitat no s’explica l”holocaust, ni el gulag ni la gran fam de la Xina de Mao. Veurem què som capaços de fer a partir d’ara en nom de la qualitat del producte. Sembla que per la puresa de la sang ja no ens hem de preocupar.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s