Ciutats en el desert (FCO)

Recordo un The economist que portava la foto d’uns xinesos fent tai xi amb mascareta envoltats d’una boira de color de plom afrosament densa. Cada hivern la pol·lució paralitza Beiging i algunes altres ciutats de la Xina. Si els nivells de contaminació acceptables se situen en un límit de 25, Beiging pot arribar a tocar un nivell de 1000. Està acceptat que milers de xinesos moren cada any per culpa de la pol·lució. Els càncers de pulmó s’han multiplicat per cinc en els últims 30 anys de progrés econòmic. L’augment del nivell de vida ha sigut proporcional a la tendència de la gent a protestar per les coses que no li agraden i la mala qualitat de l’aire és un motiu de queixa recurrent.

Els americans, que la saben molt llarga, fa anys que publiquen els nivells de pol·lució de Beiging a través de l’ambaixada i el servei s’ha fet tan famós que enguany, per primer cop, el govern va començar a fer públiques les dades d’una setantenta de ciutats del país. Les ciutats occidentals van trigar anys a netejar l’aire que els va deixar el procés d’industrialització i és difícil que la Xina pugui fer compatible el creixement i l’ecologia, per això alguns xinesos s’empipen si els insinues que els ossos polars i les tortugues marines es moren per culpa seva.

Tot i així, a mesura que la Xina va deixant enrere la gana, alguns ciutadans comencen a criticar la política de condicionar-ho tot a l’economia. També van sortint experts que pensen que la Xina és un polvorí perquè ha esgotat la base del seu creixement que consistia a portar gent del camp a la ciutat i a fer-la treballar barat. És un fet que els sous s’han disparat i que moltes empreses americanes se’n tornen a fabricar als Estats Units. Alguna multinacional que s’ha quedat, com ara HP, ha multiplicat per cinc els sous dels treballadors en un any. Així alhora que la majoria dels experts donen per fet que la Xina esdevindrà una economia més gran que els Estats Units ben aviat, hi ha un rum-rum que fa que certa gent que se la miri amb aprensió, com si qualsevol dia pogués fer un pet com un aglà.

També hi ha la teoria que els xinesos tenen els Estats Units agafats pels collons perquè han comprat bona part del seu deute, però podria ser exactament el revés, perquè, com obligues el primo de Zumosol a pagar els seus deutes si és un client que no et pots permetre perdre i no el pots amenaçar militarment? El que sembla clar, mirant el preu del diner dels Estats Units i de la Xina, i ara la devaluació de l’euro, és que s’està gestant una mena de guerra comercial. Quan l’economia va malament una de les sortides habituals és la indústria armamentística. Una altra indústria que creix quan es necessiten diners ràpids és la de la construcció, sobretot si hi ha més urgència de diners que no pas idees -aquí en sabem alguna cosa.

A la Xina i d’altres països asiàtics emergents els americans han guanyat un cabàs de quartos dissenyant ciutats del no res. Són ciutats que pretenen tenir totes les comoditats de la vida occidental i aparentment cap dels seus defectes. Aquestes ciutats es presenten amb tota la mena de complements futuristes. El problema és que el valor d’una ciutat, igual que el valor d’una dona, depèn de la història destil·lada, dels encants que ja estan amortitzats. En una ciutat nova de trinca tot s’ha de pagar, per això la majoria d’aquests projectes urbans d’ultimíssima generació no acaben d’arrencar, malgrat les promeses d’una vida idíl·lica que fan les promotores.

Per part dels americans és una jugada intel·ligent portar les relacions internacionals al terreny de les ciutats perquè amb els paradigmes dels Estats nació, materialistes i quantitatius, Occident ho tindria cru per competir amb Àsia. No obstant això, ara es veu que els xinesos han introduït la moda de les ciutats instantànies a l’Àfrica. Naturalment a l’Àfrica el futurisme és més limitat -limitat per la limitació de diners- i els nous complexos urbanístics que els xinesos hi edifiquen en nom dels negocis i el progrés ni tan sols es justifiquen des del punt de vista de la recerca tecnològica. N’he vist fotos i algunes d’aquestes urbs noves de trinca, com ara l’angolesa Nova Cidade de Kilamba, a més d’estar més buides que el desert, semblen una versió repintada de Bellvitge.

Anuncis

2 pensaments sobre “Ciutats en el desert (FCO)

  1. Bellvitge, per molt que la gauche divine de l’època parlés de “barraquisme vertical”, era una meravella comparat amb les barraques pures i dures de barris de l’Hospitalet com la Bomba (http://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/03/05/on-i-quan-del-barri-de-la-bomba/) o barcelonins com la Perona, on, als anys seixanta, malvivien més de vint mil persones (http://www.barraques.cat/ca/0-introduccio-el-barraquisme-a-la-barcelona-del-segle-xx.php). I Kilamba és una meravella comparat amb les barraques de Luanda. I per cert, sembla que Kilamba ja s’està omplint: http://www.barraques.cat/ca/0-introduccio-el-barraquisme-a-la-barcelona-del-segle-xx.php

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s