Tots som fills de Montserrat Caballé (FCO)

He seguit amb molt d’interès el cas de la Clara Ponsatí. No fa gaires anys -realment en fa molt pocs- si la doctora Ponsatí hagués acusat a la Càtedra Príncipe de Asturias de vetar-la per independentista no sols no hauria tingut cap repercussió als mitjans sinó que hauria estat presa per boja i avui la seva carrera estaria acabada -se la consideraria una persona problemàtica.

No ho dic per treure mèrit a la denúncia. Conec el caràcter discret i resolutiu de l’acadèmica i em sembla que ens ha fet un favor a tots. No obstant, seria perillós oblidar que, fins no fa gaire, molts dels que ara s’indignen i demanen explicacions -fins i tot a la mateixa universitat de Georgetown- no haurien dubtat de fer l’orni i abandonar la professora a la seva sort.

Segur que als Estats Units la democràcia funciona millor que a Espanya però el problema que ha tingut la doctora Ponsatí no té a veure amb la democràcia sinó amb la nostra manca de poder. El problema és que no hi ha cap institució que defensi la catalanitat amb un mínim de força. Mentre la raó d’Estat era omnipotent, qualsevol discurs que qüestionés el nucli del poder era fàcil d’eliminar sense contemplacions. Ara que les fronteres militars han canviat, també han canviat les fronteres de l’heterodòxia política i acadèmica i això genera una incertesa que ens dóna aire i ens permet reivindicar-nos.

Sempre que hi ha una crisi forta els marginats de la història tenen l’oportunitat de fer sentir la seva veu, però poques vegades aquesta veu té prou substància i s’expressa amb prou grandesa i determinació per arribar a consolidar-se. A Catalunya hem tingut molta capacitat d’adaptació i això ens ha permès fer la viu viu i de vegades fer coses brillants sense deixar de Ser. No obstant, a l’hora de defensar els nostres interessos, ni tan sols aquests últims 30 anys de democràcia no hem tingut gaire èxit més enllà del àmbit individual -cosa que com s’ha vist tampoc acaba sent una solució.

El cas de la Ponsatí m’ha fet pensar en alguns amics meus descarrilats i en una nota escrita durant un viatge a Viena, que recorda d’on venim i amb quina rapidesa ha canviat l’ambient. No la transcric per escarnir la Montserrat Caballé si no per recordar que fins no fa gaire pràcticament tothom donava per bo callar o canviar de pensament per defensar interessos molt més petits que els de la cantant. És bo tenir-ho present. La transició catalana no anirà gaire lluny si és una transició a l’espanyola, cofoista i desmemoriada, que es treu les puces de sobre i agafa els raves per les fulles.

Aquí va el text.

10.4.2007

“… Aquest migdia hem tornat a quedar al Hall de l’Hotel, i allà l’hem trobat, donant conversa a l’ambaixador amb la corbata una mica torçada. Venien d’una reunió i ens esperaven per dinar. El quadre era graciós perquè el Lluís és baix i rodonet i l’ambaixador ja he dit que és un armari d’home. Parlaven: el Lluís amb la seva gesticulació napolitana i l’altre amb el gest ample i buit de les persones distants i protocolàries.

De sobte una senyora grassa, vestida d’un vermell extrem, els ha interromput. Era més alta que el Lluís i per fer conjunt amb el seu vestit estrafolari duia un barret també vermell ple de flors blanques. Volia saber si el Lluís era el marit de la Montserrat Caballé. La Caballé tenia actuació a l’òpera aquesta nit i resulta que sempre que viatja a Viena es fa allotjar al Sacher. La senyora estava convençuda que el Lluís era el seu marit i, astorat, el Lluís li deia que no però la senyora no se’l creia i insistia.

– Digui-li a la seva muller que vull ajudar Andorra a ser un país independent, li deia la dona en el moment que hem arribat nosaltres.

– Andorra ja és un país independent, senyora -li has respòs el Lluís, contenint-se com si estigués en un acte oficial i li haguessin tirat pols de pica pica a la camisa.

– Però…

– Si em disculpa, aquests amics m’esperen per dinar i tenen gana.

Alleujat que haguéssim arribat, el Lluís s’ha girat cap a nosaltres i ha deixat la senyora a punt per agafar la porta giratòria de l’hotel. Tot dinant ens ha explicat que la Caballé li va donar un disgust, quan era secretari de la presidència. Va fer un recital a la Xina de cançons populars catalanes i l’agregat militar espanyol les va considerar subversives. La premsa de Madrid s’hi va agafar com un gos rabiós i la Caballé es va esverar. Una matinada la diva va trucar al Lluís plorant, dient-li que la seva carrera se n’anava en orris. El Lluís, mig adormit, li va dir que no patís, que ja en parlarien l’endemà i que ho arreglarien.

La Generalitat va donar explicacions a la premsa, però la Diva no en va tenir prou i al cap d’un temps el Lluís va saber que la cantant havia enviat una carta a la casa reial proclamant la seva adhesió a la unitat d’Espanya i assegurant que havia cantat a Xina obligada per la Generalitat.

Un altre català que tenim hostatjat al Sacher és Josep Borrell. El vam trobar ahir a la nit esperant l’ascensor una mica tibat, com és ell, amb aquell somriure enigmàtic que se li fa a la flor dels llavis, prims com una ganiveta.

Amb el Salvador, veníem de comprar un parell de pastissos a la botiga de l’hotel. La nissaga dels Sacher és important a Austria. A més de donar nom al pastís nacional i a una cadena d’hotels de luxe, és el bressol del sadomassoquisme. Leopold Sacher-Masoch va ser un escriptor supervendes del segle XIX, fill d’un oficial de policia, que avui és conegut pels seus gustos sexuals i per la novel·la on els teoritza: La venus de les pells.

I bé: havíem comprat uns pastissets per les nostres respectives i anàvem a deixar-los a l’habitació, aquestes habitacions folrades de verd, d’un verd cremós que recorda les cúpules dels palaus de la ciutat i que, a còpia de llits amples, cobrellits suaus i coixins pertot arreu, t’omplen el cap d’animalades. Jo començava a desgranar una de les meves teories : “Una dona que no es posi calenta amb una mica de xocolata és que no t’estima; si una dona no te la guanyes ni engreixant-la, val més plegar.” I de sobte he quedat parat com si hagués vist un fantasma: “El Borrell!”

L’expresident del parlament europeu esperava l’ascensor, i es mirava la complimentosa hostessa que l’acompanyava amb els seus ulls petits i minerals. No sé què hi feia, a Viena, ni en un hotel tan ple de gent de dretes, on probablement circula diner negre (potser torna a investigar delictes fiscals o potser és que, a Espanya, defensar els pobres surt massa a compte). Em va cridar l’atenció veure que, malgrat la seva nova vida, conserva aquella excel.lent figura de l’època austera, quan era ministre d’Hisenda i no en deixava passar ni una. Agafar ascensors no li ha fet perdre el físic d’sportman.

El Lluís ha evitat de saludar-lo, té clavat al cor els anys en què el PSC parlava de CiU com el partit dels banquers i la burgesia opulenta. Mai no tinc tant viva la sensació de pertànyer a una nació com quan viatjo: arreu on vaig trobo compatriotes i m’adono de fins a quin punt estem agermanats per odis africans que fan bons aquells versos que Josep Maria de Sagarra: “Dolça Catalunya/pàtria del meu cor/ qui de tu s’allunya/ refot, quina sort!”

Demà tornem a Barcelona.”

(Ara que rellegeixo aquest text penso que em faria molta mandra tornar enrera).

Advertisements

Un pensament sobre “Tots som fills de Montserrat Caballé (FCO)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s