Dolor (Avui)

Hi ha dues menes de dolor: hi ha el dolor que, si l’abraces, et fa créixer, i hi ha el dolor que et va arrencant totes les cuirasses i estructures del caràcter fins a llençar- te a un infern solitari i desesperant. El dolor, si és moderat, ajuda a reflexionar, t’abaixa els fums i et recorda la poca cosa que ets. Arribats a un punt, però, només t’animalitza i no et deixa pensar en res que no sigui la part del cos que t’està torturant. Hi ha un moment en el qual el món s’enfosqueix i tu només ets un gos que udola en la tenebra. Davant del patiment dels altres la gent sol tenir més coratge i més sang freda que quan ha de gestionar el seu propi dolor. Per això, quan algú pateix, la majoria de la gent ofereix paraules buides més que no pas consol autèntic. Una de les coses que fa ràbia quan tens dolor és que algú et surti amb discursos existencialistes –necessites canviar de vida i tot això-–, com si el dolor fos un inspector d’hisenda amb gavardina i res passés per accident. Jo mai no prenc decisions, quan em trobo malament, perquè la vida és ondulant i seria com donar al dolor el paper estrella i pretendre que el món segueix un ordre racional. Entre el dolor físic i el dolor moral hi ha una autopista de dues direccions i sempre és més difícil distingir que fer psicologia barata o signar receptes sense tocar el pacient. Quan no et trobes bé el món material s’empetiteix i la riquesa de la vida es refugia en la imaginació. Si el dolor és agut tot es torna negre, però en els moments de calma el món interior s’eixampla i diries que allò de veure les estrelles és alguna cosa més que una metàfora. Al llit, els records retornen amb detalls que havies passat per alt i és com si veiessis el món a través d’una pantalla de cinema. El món moral s’amplia, els judicis guanyen matís. Veus els punts febles de la gent i com el mal va saltant d’una persona a l’altra. El dolor reconcilia l’home amb Déu a través de les preguntes que fa el nen que porta dins. Els records guanyen profunditat i de vegades no saps si plores de dolor o de melancolia per tot allò que vas deixant enrere i ja mai més no podràs viure igual. Naturalment parlo com un amateur. Però ho he passat prou malament per veure que només hi ha dues menes de dolor. El dolor que t’obliga a créixer i el dolor inútil, que només provoca més dolor a tu i als altres.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s