Els dos partits (FCO)

A Catalunya estan creixent dos grans partits que aviat s’escamparan per tot Europa: el partit de l’esperança i el partit de la por. Penseu què hauria passat si el juliol de 1936 els carrers de Barcelona no haguessin estat presos pel terror; si el gruix del país s’hagués desfet de les rancúnies, les presses i els temors i s’hagués concentrat a defensar la llibertat i l’ordre. Ja sé que simplifico. Però què hauria passat si la democràcia hagués resistit a Catalunya, com va resistir quatre anys més tard a la Gran Bretanya? Quin missatge hauríem enviat a Europa, si els catalans -no pas els anarquistes, els comunistes o els republicans- haguessin vençut el feixisme?

Aquesta vegada val més que ens fem les preguntes correctes perquè, per més errors que cometi Madrid, i més grotescos que sonin alguns dels seus discursos, la història ens tornarà a posar a prova. Des de la Transició hem vist com els homes més brillants abandonaven la rectitud dels esperits superiors per especular amb els diners i la política; hem vist com es promovia una literatura frívola i com els joves creixien menyspreant la idea de la responsabilitat i de l’honor. Maria Antonieta repartia croissants a l’entrada del palau amb una alegria cada dia més desesperada per tenir la gent contenta. Quan es perd el sentit de la transcedència també s’acaba perdent el sentit de la realitat.

L’esquerra està desorientada perquè encara no ha reconegut fins a quin punt el colonialisme i el postcolonialisme van contribuir a sufragar l’estat del benestar. Sap greu dir-ho però els diners dels nostres hospitals se’ls gasten a Dubai amb els Lamborginis que la ciutat ha posat als policies perquè patrullin amb glamur. Les retallades van quedar vistes per sentència amb les grans manifestacions contra la guerra de l’Iraq. N’hi ha prou de mirar-se sèries nordamericanes per veure com es van gestant formes de tirania cada dia més sofisticades, i com la crisi de valors dóna una major influència a les actituds individuals.

Com sempre que s’ensorra un món, les virtuts que normalment s’atribueixen a la moral -sensibilitat, honestedat, empatia, decència, etcètera- esdevenen valors polítics d’alt voltatge. La circumstància històrica ha canviat i amb els canvis ens tocarà créixer o naufragar. Lincoln o Churchill no haurien destacat sense l’enrunament que van viure al seu voltant. Ens pensàvem que la caiguda del mur de Berlin ens havia deixat la gestió del dia a dia i ens ha deixat un merder de ca l’ample. Les grans potències democràtiques no saben què volen. Sense els grans sistemes ideològics de pretext, viuen atrapades entre els interessos de les grans corporacions i el caràcter infantil i capritxós de la massa ciutadana que han mal educat.

Catalunya ha viscut segles en un món hostil i l’esfondrament de les velles hegemonies ens dóna marge per millorar la situació i una experiència valuosa, que a molts d’altres països ve de nou. Europa viuun revifament de la tradició molt convenient. No obstant això, em fa l’efecte que, a Catalunya més que enlloc, el futur vindrà determinat per la relació que s’estableixi entre els partits l’esperança i de la por. No són partits que es corresponguin a l’independentisme i a l’espanyolisme, tot i que de cara enfora ho pugui semblar. Llançats a la intempèrie, en els propers anys les actituds i situacions individuals tindran més importància que les institucions i els clans vigents. Totes les transicions queden marcades per petites accions individuals de caràcter heroic o mesquí que es poden enquadrar en un d’aquests dos partits, i que marquen el destí de generacions.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s