Marxar (FCO)

Ahir al vespre vaig rebre un correu electrònic molt llarg d’una amiga que ha marxat a viure a l’estranger. Si faig comptes m’adono que, en pocs anys, la majoria dels meus millors amics –els més ben formats–  han agafat l’avió i s’han instal·lat lluny de Catalunya. Malgrat que tots viuen pendents de les notícies del país –de vegades fins i tot més pendents que jo–, la veritat és que no n’hi ha cap que tingui del tot clar si tornarà, encara que potser no s’ho reconeguin.

Internet fa que sembli que són a prop. Però quan els necessites t’adones que la distància no tan sols compta per tu, sinó que una societat funciona com un cos, que està feta de petits teixits que es revitalitzen o que es moren cada dia i que no es poden desenvolupar de manera artificial, sense les sinèrgies i els matisos que genera el contacte i l’espai físic.

El món s’ha eixamplat, i justament per això, com d’altres vegades a la història, alhora que creixen les oportunitats també són més grans els perills que amenacen de provincianitzar-nos. El correu de la meva amiga m’ha recordat una nota que vaig escriure el 2009 a Londres. Hi vaig anar per airejar-me i per aprendre anglès, preveient que un dia la vida a Barcelona se’m fes irrespirable. Allà vaig veure que quan la capital del teu país només és mitja capital, tant se val quedar-se o marxar, i que dels orígens no te n’alliberes.

La nota diu així:

“Sempre havia pensat que si mai volgués deixar enrere una vida passada, o refugiar-me en un exili interior, marxaria a viure a la muntanya. Era un pensament influït pel cinema i per la literatura romàntica, fills de la ciutat, que han tendit a denigrar la vida urbana i a idealitzar els pobles.

Ara m’adono que l’Elly hauria comès un error si hagués anat a refugiar-se al Country Side. En un poble tothom l’hauria jutjat i hauria intentat treure partit de la seva desgràcia. Un dels motius pels quals el catalanisme no se n’ha acabat de sortir a Barcelona és pel sentimentalisme.

A les grans ciutats interessa més el poder que la desgràcia, n’hi ha prou de veure amb quina indiferència la gent passa pel costat dels rodamóns que jeuen al carrer. Per això el catalanisme no va acabar de funcionar, després de Franco. En un poble, de la desgracia, se’n fa  xafarderia; en una ciutat tothom té massa feina per dedicar-se a alleugerir les seves frustracions a través dels petits drames personals dels altres.

El catalanisme demanava compassió, volia ser comprès, parlava amb un llenguatge que només podia funcionar en un poble, on els bons sentiments, autèntics o falsos –més aviat falsos– són la base del comerç entre les persones.

Als pobles, les relacions de poder s’estableixen sobre la força del xantatge emocional i del gregarisme. Sense unes condicions de base per gastar-se els diners, o per treure un benefici material de la intel·ligència i la cultura, la gent s’entredevora. Això explica perquè els catalans més urbanites que conec són tots de poble. Les persones que han sobreviscut a la vida de poble són individualistes ferotges. Sovint vesteixen amb colors exagerats –una mica a l’africana–, però acaben comprenent la vida urbana millor que molts barcelonins.

A Barcelona, sobretot a l’Eixample, som uns xais sentimentals i podem portar molt lluny les morbositats de la vanitat i del bucolisme perquè ni hem estat educats per les lluites de poder ni hem vist mai parir una vaca. A tot arreu, la classe mitjana és l’element que cohesiona la nació, que defensa l’imaginari de les classes dirigents i pateix les envestides dels pobres. A Barcelona la manca d’unes elits dirigents capaces de connectar la ciutat amb el món sense trair el país ha portat la classe mitjana a protegir-se amb actituds numantines o a fer vida d’apàtrida.

Barcelona ha creat un urbanita acomplexat, que només sap patir per Catalunya o viure a través d’una cultura pretensiosa, aparentment cosmopolita. Tots els barcelonins que conec que han marxat a l’estranger ho han fet pels mateixos motius que els catalans que marxen del seu poble, perquè l’entorn els queia a sobre. Les grans ciutats es fan sobre la confiança i l’optimisme, i a Barcelona tothom té massa por de perdre el poc que té i l’ambició de seguida es torna enveja –disfressada de sarcasme, escepticisme o ironia.

A Barcelona, l’única manera d’estar sol és marginar-se, igual que als pobles; la solitud saludable, la solitud creadora, la solitud de Nova York, de París o Londres és difícil de mantenir. No diré que Barcelona ofega tant com ofega un poble, però sí que és una ciutat que arrossega encara el cop mortal que Franco va infringir a les seves elits cultivades i a la confiança del país en ell mateix. Com passa en els pobles, els covards vigilen els valents, els resultats compten menys que els prejudicis i la memòria i el món dels estrangers té més prestigi que l’imaginari dels indígenes que hereten la cultura de la terra des de fa generacions.

A Londres, tenir cognoms amb tradició està ben vist i la solitud no és un estigma. La Maria fa tres anys que viu aquí, i diu que a Londres la vida social i la vida personal no es barregen amb tanta poca traça com a Barcelona.

–A Barcelona –em deia l’altre dia– quan busques una feina la pregunta estrella és: “Aviam, aquest qui és i qui coneix”; a Londres la pregunta principal és “Aviam, aquest què ha fet”.

Diu que aquí les relacions són més lliures i respectuoses –suposo que és difícil que hi hagi llibertat quan la tradició no se sent segura.

Això em recorda una noia grassoneta que vaig conèixer a París. Estava encantada amb la vida que hi portava, deia que a la feina no se sentia jutjada pel seu físic. Un dia ens vam trobar per Barcelona i vam anar a dinar. A la tarda em enviar aquest text: “Mentre parlaves se’m mullaven les calcetes”. Vaig pensar que tornar a Barcelona havia estat per ella un xoc una mica massa fort.

Vivint aquí, l’Elly pot portar una vida anònima, tenir-hi amigues que saben poc o res d’ella, que no li recorden qui és ni què li ha passat. Les companyies la distreuen, la protegeixen dels mals records, aquest records que esperen el moment d’arrossegar-la al fons del pou perquè se la mengin els fantasmes. Si es troba un cadàver al bell mig del carrer no hi passa per damunt, esclar, com alguns atrafegats, però la solitud de la ciutat la fa sentir més protegida i més humana.

Aquesta tarda, en arribar a casa, he sentit que reia. L’he trobat al menjador amb dues noies de la feina. Havien demanat menjar xinès i he sopat amb elles. S’ho passaven bé però no hi havia cap intimitat –cap memòria compartida– a la conversa –una era negra de les antilles, l’altre de l’Àfrica (l’Elly és de Xipre). Acollir joves estrangers també l’ajuda a tirar endavant. A l’acadèmia m’han dit que és una de les amfitriones que té millors informes. Per mi és d’allò més còmode, no vol simulacres d’amistat, només vol que li donis feina”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s