La casa gran dels catalans (FCO)

Des de la meva llarga i privilegiada convalescència, vaig veient que les notícies i els debats agafen un aire cada vegada més absurd, com enels últims temps del tripartit. Els comentaristes treuen la lupa i es fixen en detalls petits per no haver de veure el quadre tot sencer, el magnífic i inquietant mural en el qual va quedant immersa Catalunya. Mentre la crisi de Corea, amb aquelles masses tan ben uniformades, ens recorden que el segle XX no ha estat del tot paït a l’Àsia, aquí describim el desconcert espanyol i europeu com si la ironia o la indignació ens eximís de definir-nos.

És com si pel fet de ser un país demogràficament modest haguéssim de pensar en petit. Suposo que el periodisme ja és així i que quan la gent té por del futur despista i prefereix mirar de donar substància a paraules que ja només són ombres, encara que tinguin un depriment regust cendrós. Del dolor que produeix aferrar-se a les cendres del passat -i no a allò que n’heretem de viu- en neix l’ira que acostuma a fer els canvis tan difícils i traumàtics. Jo, per això, davant dels pessimistes i els esceptics, tendeixo a protegir-me fins i tot més que no pas dels carteristes.

També cal dir que en aquest país els diners encara estan en mans de l’elit unionista i que no sols estem voltats de catalans amb vocació de fregaplats sinó que també moltes figures públiques actuen amb la humana prudència de mirar d’assegurar-se que cauran dempeus més enllà de com girin els daus. Jo també tinc por, però tinc l’avantatge que  no he cregut mai en el món que està morint. Havent-me educat a cavall de la guerra freda i de la caiguda del mur de Berlín tampoc no he contribuït mai a vendre la pel.lícula que ens ha dut fins aquí. Suposo que la culpa és de les noies de la meva generació: com que les catalanistes em semblaven mamis hippies escurçades i les cosmopolites frívoles a més no poder, em vaig anar desencantant. No he tingut mai cap món millor per oferir i, potser per això, quan el Rock’nRoll em va fallar vaig agafar afició a escriure.

El fet és que fa molt temps que em fa l’efecte que Catalunya viu en petit el gran desconcert d’Europa i de tot Occident. Per això durant uns anys escrivia els meus articles amb una maça i un martell. Molta gent es pensava que era un boig però el meu propòsit era demolir com més aviat millor tot el que l’escenari tenia d’enganyós. Vivíem com Maria Antonieta en un món de cartró pedra i es tractava de desmuntar-lo abans no caiguéssim presoners en el nostre propi palau. Ara em fa gràcia veure pragmàtics impacients o que troben que Mas no és un líder prou perfecte. La nostra transició és la transició de tots els europeus -amb el peculiar perill que fa cinc segles que som la baula feble de la llibertat, i amb l’avantatge que no hem tingut una participació central en la configuració del món que s’enfonsa, per això estem una mica més il·lusionats i per tant més vius.

Fins i tot suposant que demà assolíssim la independència, el camí serà llarg i demanarà un sentit afinat de la continuïtat i de la relació entre les generacions. Quan penso en els perfeccionistes i en els impacients recordo aquella frase de Gombrowicz: “Després de fer la guerra contra Rússia i Alemanya caldrà fer la guerra contra Polònia”. El nostre ressorgiment no té a veure només amb la nostra tan glossada voluntat de ser. També cal tenir en compte el col·lapse del món que ens va anar marginant des de mitjans del segle XVI -procés que a les universitats encara està per explicar.

Europa afronta, després de la farsa postmoderna, el buit més gran des del Renaixement. Enmig d’aquest pelegrinatge general cap encara no se sap ben bé on, els catalans hi tindrem alguna cosa seriosa a dir si fem la nostra mudança particular, adaptada al temps. Per què ens entenguem, més enllà del referèndum, hem de passar de la casa gran del catalanisme a la casa gran dels catalans. Es tracta de canviar de casa abans que l’antiga ens caigui a sobre, però cal fer-ho amb tanta paciència i pragmatisme com determinació. Tots heu vist Titànic, oi? Els homes grans, les dones i els nens, primer.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s