Les giragonses (FCO)

Aquí i allà, ara diuen que el PP estudia despenjar-se amb una oferta irrebutjable que posi CIU al caire del trencament. Pedro J. ja va venir oferint diners a canvi d’acabar amb la immersió. Ara alguns estrategs es plantegen d’oferir-nos diners, llengua i reconeixement nacional a canvi de renunciar a la independència. Jo crec que és igual les giragonses que facin les altes esferes de Barcelona i de Madrid: el procés acabarà amb independència o amb un gran merder, però no tindrà un final vulgar. No en sabem nosaltres –tan mediocres com som amb algunes coses– de realitzar finals vulgars.

Des de l’Estatut que l’elit catalana intenta estabilitzar la relació amb Madrid, amb els resultats que hem anat veient. La crisi seria més suau si s’hagués analitzat la situació amb realisme quan tocava. Ara pot fer por de veure que molts dels experts que han de salvar el país són els mateixos que han anat embolicant la situació en nom del seny i la moderació. En tot cas, en procés tirarà a terra totes les mascarades que el poder s’inventi mentre la franja mitjana del país pugui resistir. Si aquest pal de paller s’esfondra, vindrà la veneçualització de Catalunya: les Alícies operades i els Jordi Cañas amb el seu racionalisme tunejat.

Hi ha dinàmiques històriques que estan per damunt de la voluntat de pacte o de resignació d’un país. Europa inicia un pelegrinatge incert i ja fa temps que es va veient que amb l’anomenada Transició Nacional passarà com amb la crisi i les preferents, que les elits aniran fent discursos fins que la bola ens esclati a les mans. Val més preparar-se, perquè el Renaixement s’ha acabat i els nostres savis encara estan al bosc buscant bolets. No és només que Europa estigui en crisi, és el pensament occidental que, a còpia d’explotar Descartes, ja només és capaç de donar gremlins com l’Arcadi Espada. Per això cada vegada hi ha més gent que torna posar les seves esperances en el Papa. I per això en certa manera torna la Masia catalana.

Per primera vegada en la història, les classes dirigents tenen una formació més fluixa o igual que una part significativa de l’opinió pública del país. Ara veurem els límits de l’idealisme i també del materialisme, i sabrem si es pot educar la gent en uns valors i aconseguir que hi renunciïn sense produir una trencadissa espiritual irreparable, com la que paguen encara algunes excolònies. Jo crec que el procés s’ho endurà tot per davant mentre el pal de paller aguanti. Si no aguanta l’estrebada desesperada dels senyors del pont aeri, tant se valen les condicions del pacte que s’estableixi amb Espanya. Tot el que quedi en el radi de Madrid serà vampiritzat. Ho marca l’auge de les grans ciutats a tot el món, les etapes de la història d’Espanya des de Felip II i la famosa faula de la granota i l’escorpí.

El poder té una lògica recargolada i manipuladora, però les seves subtileses només tenen efecte –i possibilitats de donar resultats constructius– quan actua sobre unes bases històriques d’una certa solidesa. Qualsevol que miri la pintura en gran veurà que el conflicte amb Madrid que estem patint va més enllà de Catalunya i d’Espanya, i que les generacions polítiques són com les fulles, també tenen les seves estacions i els seus períodes. Tot i els atacs de pessimisme que genera cada gest de CiU o ERC, cal ser realistes. En el fons les coses difícilment podrien anar millor. Els espanyols també hauran de triar què volen ser de grans. Com abans acceptin la nostra llibertat abans es treuran de sobre els seus cacics. Això ningú no ho diu perquè és un gran tabú, però és un dels grans reptes que tenen per davant.

 

Advertisements

4 pensaments sobre “Les giragonses (FCO)

  1. El meu optimisme va de baixa. Recordo un comentari que vaig fer el 27 de novembre al teu article “Mas i les esquerres” i veig que, amb Mas ja investit gràcies a ERC, l’escena de sofà amb el PSC s’assembla extraordinàriament al que jo apuntava.
    En fi, tot plegat em fa pensar en dues bones frases d’una pel·lícula discreta protagonitzada per l’anorèctica Keira Knightley (algú hauria de convidar aquesta nopia a una calçotada), La Duquessa, on feia d’heroïna epònima, Georgiana, duquessa de Devonshire:
    Georgiana, The Duchess of Devonshire: I fail to comprehend how far we are fully committed to the concept of freedom.
    Sir Peter Teazle: Freedom in moderation.
    Georgiana, The Duchess of Devonshire: The concept of freedom is an absolute.
    Quan la pobra i pactista Georgiana intenta fer un tracte amb el seu marit, el duc, aquest li respon: I don’t make deals. Why would I? I’m in charge of it all.
    I això és el que segurament ens espera, una pel·lícula discreta amb un final no particularment edificant: segons la Wikipedia, “Even though her own family, the Spencers, and her husband’s family, the Cavendishes, were immensely wealthy, she was reported to have died deeply in debt because they did not give her any money”.

  2. Només una precisió, i perquè s’entengui: el diàleg de La Duquessa —que, per cert, es va estrenar en català— sobre la llibertat, en versió íntegra fa així:
    Georgiana: No acabo d’entendre fins a quin punt al partit Whig estem compromesos amb el concepte de llibertat.
    Mr. Fox: Volem estendre el dret al sufragi.
    Georgiana: A tots els homes?
    Mr. Fox: DE CAP MANERA! Però sí a més homes. Llibertat amb moderació.
    Georgiana: Llibertat amb moderació? Estic segura de la bondat de les seves intencions, senyor Fox, però jo diria que, si jo tingués dret a votar, no votaria una proposta tan vaga. O s’és lliure o no se n’és. El concepte de llibertat és absolut. Al capdavall, no pots ser moderadament mort o moderatament enamorat o moderadament lliure. O una cosa o l’altra.

  3. És curiós. En temps d’en Franco, l’oposició, sobretot la d’esquerres, vinga parlar de fer la revolució agrària a Espanya, o sigui, d’acabar amb el latifundisme. Mor en Franco, ve la diguem-ne democràcia, i sobtadament deixen de parlar-ne. I tot queda igual. Pitjor, queda, perquè aquesta diguem-ne democràcia el legitimitza, el latifundisme.
    És evident que els castellans, la gent de la històrica corona de Castella, necessiten, per fer net a casa seva, separar-se dels catalans –o que nosaltres ens separem d’ells, tan se val com ho diguem. Espanya, en realitat, és un joc de malentesos, volgudament mantinguts.
    Per cert, la penúltima frase hauria de ser “Com més aviat…, més aviat…”

  4. Jo també penso que el gran Tabú és la seva pròpia llibertat. Aquesta colonia interior els permet de ser ineficients i batussar els dimonis quan es destapa el merder. El dimoni és difressat de pastoret Català. Sense catalans no hi hauri Palco al Bernabeu, sense catalans, en el cas Bankia s’haurien depurat responsabilitats. Ara tenen Caixa_Catulunya a punt per oferir-la en Sacrifici, per tapar forats inmensos de les merdosses empresses del IBEX-35.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s