Els de la bola de vidre (FCO)

Des que el president Mas va perdre dotze diputats a les últimes eleccions i va quedar sobtadament alliberat dels compromisos que tenia amb l’oligarquia local, ens hem fet un tip de veure com alguns polítics i opinadors remarcaven amb evident satisfacció que fins ara el govern català ha estat incapaç d’aconseguir suport internacional per al seu projecte independentista. Si mai algú vol arribar a comprendre per què Espanya es col·lapsa periòdicament, més o menys cada trenta anys, sens dubte trobarà pistes en aquesta retòrica de l’home del sac que hem anat veient accentuada els últims mesos, i que és tan típica dels països infantilitzats per una història adversa.

La pregunta no és si Alemanya, la Gran Bretanya o els EUA, o fins i tot la Xina, estan a favor de la independència.  La pregunta és si els catalans serem capaços de tirar endavant amb prou determinació per fer-la necessària. Suposem que els governs dels EUA, Alemanya o la Gran Bretanya donessin suport obertament a les intencions del president Mas. No cal tenir un màster en relacions internacionals per comprendre les tensions que produiria una declaració o un gest d’aquesta mena. Si els Estats Units o qualsevol altra potència donés suport a la independència de Catalunya abans que esdevingués estrictament necessari, seria gairebé com declarar la guerra a Espanya. Les humiliacions gratuïtes són perilloses i no sé si cal recordar que l’Estat espanyol deu molts diners i que els seus creditors volen cobrar.

Si Alemanya o els Estats Units donessin suport obertament a la Generalitat, pensaria que els seus governs s’han tornat bojos o que només utilitzen el nostre problema per fer xantatge a Madrid. Si fos la Xina que mostrés entusiasme per la nostra causa, ho trobaria encara més sospitós –una de les brames que van fer córrer els borbònics quan els catalans van quedar-se sols el 1713 és que la Generalitat volia pactar la independència amb els turcs. Les relacions internacionals es basen en l’interès. Dir que Europa o la Xina o els nord-americans no volen la nostra independència com si fossis el portaveu de la CIA, de la reina d’Anglaterra o del Fumanxú és una pedanteria. Curiosament, els pretesos “assenyats” són tots polítics i analistes que des de fa anys s’equivoquen en les seves prediccions i que han contribuït a dur-nos fins aquí amb la seva actitud frívola i egoista.

És evident que, a curt termini, la creació d’un Estat nou és un trasbals, però la nostra independència també tindria avantatges i és difícil d’aturar perquè perjudicaria el prestigi de la democràcia davant les potències emergents de caire autoritari, que ho brandarien com una prova de la doble moral occidental. A més, a diferència del que passava el 1714, Catalunya no és Taiwan, no és una colònia lligada a una potència irascible i perillosa. A curt termini, la independència dependrà senzillament de si estem disposats a mantenir la tensió fins al punt que la nostra llibertat surti més a compte que mantenir l’status quo actual. Avui només els estats autoritaris defensen el sobiranisme hermètic de Westfàlia fins a les últimes conseqüències. De fet, el món s’està dividint entre una lliga de països democràtics i una lliga de països autoritaris, i com sempre nosaltres anem a l’avantguarda del món civilitzat. A la llarga, l’única manera de mantenir Catalunya lligada a Madrid comportarà que Espanya s’adhereixi a l’eix del mal, és a dir, a Rússia, Iran o la Xina i alguns països d’Amèrica del Sud –si el papa tan oportunament triat, no ho evita, amb el seu carisma.

Potser la idea d’una Espanya dictatorial ara fa riure, però la llegenda negra espanyola no s’explica sense la capacitat que l’oligarquia de Madrid, amb l’ajut dels botiflers d’aquí, ha demostrat a l’hora de portar les coses fins a l’extrem més fosc per continuar vivint del poble com els reis moros. L’altre dia Manuel Cuyàs parlava d’un text de Josep Pla sobre Antoni de Puigblanch, liberal de les Corts de Cadis, que va morir exiliat a Londres i que va deixar escrit que Castella “se contentó en envidiar a Aragón la libertad ayudando a quitársela”. Cuyàs i Josep Pla es deixen de dir que Puigblanch va ser el primer a parlar d’Espanya com un cos mort lligat a un cos viu que és Catalunya, metàfora que vuitanta anys després reprendria Maragall per parlar de “la Morta”, abans que Primo de Rivera i Franco ens caiguessin damunt en nom de la sacrosanta unidad.

De moment, si Peces-Barba fos viu, ara seria l’hora de recordar-li que quan Espanya bombardejava Barcelona, els únics perjudicats dels bombardejos eren els catalans. La resta de potències mundials més aviat hi sortien guanyant –en termes econòmics s’evitaven un competidor (no és casualitat que Barcelona fos l’única ciutat que va fer la revolució industrial del Mediterrani, malgrat l’ocupació). Ara la situació és diferent. Barcelona forma part d’una xarxa d’interessos internacionals i Madrid té poca cosa a oferir al món lliure a canvi de la nostra destrucció. Felip V va comprar la nostra llibertat a canvi del comerç d’esclaus. Franco ens va aturar presentant-se com un baluard contra el comunisme en un segle de grans conflictes socials. L’assassinat de Prim va ser molt oportú perquè va mantenir Espanya fora del joc internacional en una Europa que es barallava pel control del món.

Ara Madrid té poques coses a oferir a canvi de tornar-nos a sotmetre i gràcies a Bankia el poble espanyol va veient que els lladres no són els catalans, sinó que els tenen al costat de casa. Tot això no ens assegura que guanyarem. Nixon va dir el 1994: els Estats Units tenen una idea dels drets humans molt exòtica; d’aquí a una dècada serà irrellevant, d’aquí a dues farà riure i d’aquí a tres ningú la recordarà. L’expresident potser exagerava, però el cert és que, segons com evolucioni l’ordre internacional, el món pot acabar trobant normal que Madrid ens enviï els tancs. De moment, si Catalunya perd, hi perd Alemanya, hi perden els Estats Units, i fins i tot hi perden França i la Xina, que està invertint al port de Barcelona i encara necessita Occident per créixer. És cert que els lligams econòmics no han estat mai un impediment per a les guerres, però tot ajuda. La qüestió és que en un món marcat per l’emergència de potències ressentides i ambicioses, depèn de com ho gestionem Catalunya pot tenir un efecte de frontissa suavitzant o acabar pagant els plats trencats de la tensió internacional altre vegada.

Tots aquests analistes que fan veure que parlen pel nostre bé haurien de buscar més arguments, doncs, perquè allargant la situació sembla que només ens posin en perill pels seus interessos personals. L’únic Estat que té raons per estar en contra de la nostra independència és Espanya o més ben dit l’exèrcit espanyol, l’oligarquia del pequeño Madrid i les petites piranyes de Barcelona que viuen del conflicte. Perquè si tenim en compte l’última enquesta del CIS, les relacions d’Espanya amb Catalunya són la preocupació número 34 dels ciutadans de l’Estat i perquè en l’Espanya homogènia que pinta la tele, el 45 per cent dels ciutadans no tenen el castellà com la llengua materna.

O sigui que senyors de les corbates de macarra: si teniu una bola de vidre, la volem veure i, si no, deixeu de fer el mec i arremangueu-vos com tothom. Perquè o bé ens escalfem tots, o bé llencem l’estufa al riu. I mentre aneu dient que el món no ens estima, Madrid es gasta els nostres diners en bales i canons. I vés que al final no sigui que, a còpia de fer tant l’hipòcrita, no sols sigueu culpables de l’esclavitud de Catalunya, sinó també de la de tot Espanya.

Anuncis

6 pensaments sobre “Els de la bola de vidre (FCO)

  1. Franceses que sean los catalanes, bajo cuyo nombre entran tambien los de las Islas Baleares, lo cual será en substancia volver a ser lo que han sido, además de pasar de repente sin menearse de donde están, ni rebullirse, a ser parte de una de las naciones mas sabias i mas poderosas de Europa, siéndolo ahora de las mas atrasadas en todo i débil, excepto Portugal, gracias a la mal definida i bien bautizada lealtad de Castilla, va a abrírseles un ancho campo de comercio i de colonizacion en la opuesta costa de Africa ocupada hoi por la Francia, sin que su comercio con las antiguas cololonias españolas deje de ser el que fué, antes bien siendo con menos trabas, i mas extenso. Lo que es para la Francia, cualquier mediano político ha de conocer que la Cataluña le valdrá por mas que por una provincia de las comunes, en especial si lleva adelante su proyecto sobre el Africa, cuyo comercio y navegación desde Marruecos hasta el Ejipto i la Siria hacían antiguamente los catalanes. Merecido castigo será del criminal sufrimineto de Castilla bajo sus reyes, por el que se contentó con envidiar a Aragon su libertad ayudando a quitáresela, sin aspirar a ser libre; ni la Inglaterra, si esto se verifica, dejará de padecer la reaccion de la conducta pérfida de Castlereagh i de Wellington para con la España constitucional. En la marina le será de una inmensa utilidad a la Francia la Cataluña con sus muchos i buenos marineros, con sus varios puertos naturales que pueden habilitarse, con las maderas del Pirineo bajadas por el Ebro, &c. No fué a humo de pajas aquella anticipada agregacion por Bonaparte.

  2. El problema és que aquesta “oligarquia del pequeño Madrid” porta segrestant els destins d’Espanya des de Felip IIon, reencarnant-se a cada generació. Però tot sembla indicar que ara serem capaços de fer-la saltar pels aires definitivament, i vencerem.

  3. Enric, d’on treus la dada que el 45% de la població no té el castellà com a llengua materna? Suposo que comptes immigrants+catalanoparlants+bascòfons+etc., però m’agradaria saber-ne la font concreta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s