Condecorats (el singular digital)

El cas de Rodríguez Sol ens hauria d’alertar no només sobre quins són els limits de la democràcia a Espanya sinó també sobre quin efecte ha tingut això en la transmissió de la memòria i la cultura al nostre país. Mentre el fiscal era fulminat del seu càrrec i encara s’humiliava demanant perdó no podia deixar de pensar en el dia que TVE va venir a entrevistar-me a casa en motiu d’un especial que preparava sobre Josep Pla. En una entrevista que devia durar dues hores el periodista em va demanar cinc o sis vegades de totes les maneres que va saber si Pla era un escriptor bilingüe. Aleshores jo acabava de treure El nostre heroi. Tenia fresques anècdotes i cites i cada vegada li responia la pregunta amb un exemple diferent, que no sols mirava d’explicar la relació de Pla amb el castellà, sinó també la relació entre la cultura i el poder polític. El noi, que era un progre amb samarreta indignat perquè Zapatero no havia clausurat el valle de los caídos, va trobar que feia uns plantejaments molt originals. “Nadie me lo ha contado así”, em deia amb aquella simpatia madrilenya superficial i desmemoriada com un peix d’aquari. Li vaig demanar qui més entrevistaria: va anomenar des de Jordi Pujol fins Arcadi Espada, passant per Valentí Puig, Xavier Pericay o Xavier Pla. El resultat va ser que jo vaig ser l’únic entrevistat que no va aparèixer en el programa -com ja m’imaginava.

Hi ha la llei escrita, a la qual apel·len Rajoy i Ciutadans, i hi ha la llei implícita, la que ha destruit silenciosament la carrera professional -i de vegades de retruc la vida personal- de tants catalans que no han baixat del burro. A Catalunya, els que coneixem el país més enllà dels llibres i els diaris, sabem que la política ha fet especialment dur triar entre la vessant col·lectiva i la vessant personal que ordena la vida de tot individu. Hi ha la Constitució que Albert Rivera compara amb la nordamericana sense saber que alguns demòcrates espanyols del segle XIX la comparaven amb les Constitucions abolides per Felip V, i hi ha els casos de tots els que han estat descavalcats per defensar la memòria heretada davant el silenci miserable dels seus familiars i amics. També hi ha llibres imperfectes com el meu, que van provocar que un editor irritat em vetés a l’Avui, entre d’altres còmiques anècdotes, i llibres perfectes que guanyen premis substanciosos per escriure cada dues pàgines que Pla era bilingüe o que Trias Fargas no era independentista -com si les accions no tinguessin un preu diferent, segons els marcs polítics.

Les declaracions de Rodriguez Sol i la seva fulminant destitució, disfressada de renúncia, m’han recordat aquella entrevista sobre Pla -amb tot l’inútil desplegament que van fer a casa meva una colla de madrilenys amb samarreta- i un llibre que ha tret el Catedràtic Jordi Gracia. El llibre porta un d’aquests títols mancats d’ironia típics dels intel·lectuals que es prenen molt seriosament. Es titula Burgesos imperfectes. És un llibre que vol fer passar per independent un discurs que hem llegit als diaris des de la Transició. Gracia hi defensa l’espanyolitat i el bilingüisme militant dels grans autors de la tradició literària catalana. Deixo de banda la vulgaritat dels adjectius, que sembla que vulguin suplir alguna mancança de l’autor i que accentuen la sensació que Gracia intenta aprofitar els seus coneixements per donar-nos gat per llebre. Tampoc no entro a comentar oblits i tergisversacions, ni el fet que un llibre tan ple de cites i d’elogis gratuits no esmenti per res l’obra de Horst Hina sobre les relacions culturals entre Catalunya i Castella que és el millor estudi sobre el tema.

Gracia és un erudit i ens diu de quin color portava els calçotets Ferrater els dies que feia el pipí assegut: és una feina necessària que algú ha de fer. Per mi és un honor que un Catedràtic de literatura espanyola dediqui el pròleg d’un llibre tan documentat i tot un capítol sobre Pla a criticar el meu llibre sobre el Nostre Heroi. I més si resulta que aquest catedràtic ha tingut temps d’aprofundir en els escriptors del país per poder explicar als “eixelebrats” independentistes com pensaven els nostres avantpassats. No obstant, crida l’atenció que un llibre tan seriós i ple de referències i de cites, d’una exhibició erudita tan manifesta, es permeti de no citar-me ni una vegada directament, tenint en compte la importància que dóna al meu llibre. Hi ha un moment que comences a pensar que l’obsessió de Gracia és malaltissa i, aleshores, en un cop d’efecte, l’acadèmic copia i enganxa un fragment d’El nostre heroi, el descontextualitza i l’atribueix al “savi de la Vila”, sense més explicació.

Un catedràtic que fa jocs de paraules en un llibre ple de cites em sembla un resum perfecte del que ha sigut vida intel.lectual espanyola des que Calderon de la Barca feia veure que es volia suicidar. Rodríguez Sol, al capdavall, també va demostrar ser un retòric sense honor ni substància a l’hora de la veritat. Jordi Graupera ens explicava l’altre dia com el fiscal va descobrir tot de sobte que l’Espanya democràtica no és tan diferent de la del seu papà, procurador de les corts franquistes. Potser Rodríguez Sol es pensava que devia el seu lloc al talent i l’esforç del qual parlen els polítics. Els espanyols fa quatre-cents anys que intenten oblidar els robatoris dels seus pares generació rera generació, per això cada dia els van millor les coses. Segur que Gracia també es pensa que tot ho deu a la meritocràcia i que res del que li passa no té a veure amb la política.

Tot català amb arrels fondes al país sap des de fa segles els duríssims equilibris que cal fer per tirar endavant, sobretot les dèries que involucren l’esperit. Tenim una expressió que és “fer la viu-viu” i una altra que és “no t’emboliquis”, i és aquesta “imperfecció” que, cínicament, Gracia explota i elogia sense explicar-ne el preu ni el fonament. M’ha cridat l’atenció veure que l’honorable acadèmic dedica el llibre als fills de Jordi Amat. La primera vegada que vaig parlar amb Amat em va dir: “no t’ha d’estranyar que tinguis tants problemes escrivint el que escrius”. Fins i tot Amat sap quin pa s’hi dóna a Catalunya, encara que dissimuli. Fa bé: és pare de família. Però la història del dolor és l’única història que realment permet superar el folklorisme en un país que ha perdut els drets i les banderes. Per això em revolta la impostura d’aquesta policia erudita que redueix la memòria als papers, en un país sotmès a censura política des de fa segles.

En el cas de Gracia, es veu d’una hora lluny que tot el que sap de la Catalunya anterior a la transició ho ha llegit als llibres. Ja en la rabiuda crítica que va fer del meu llibre fa quatre anys, em va semblar que, entre tanta bromera biliosa i tant català del Digui Digui, havia entès algunes coses del revés. Potser li fa por descobrir que ell també és un condecorat -per dir-ho en la dialèctica de Pla. Un condecorat de la Constitució i l’autonomia. Per això el meu llibre devia irritar-lo tant i per això Burgesos imperfectes té aquest aire de comèdia dels temps daurats del pujolisme i del no nacionalisme. Gràcia, que signa amb accent quan escriu pels indígenes i sense accent quan escriu per tot Espanya, és la versió progre i lletraferida de Rodríguez Sol. Com que és un bilingüe militant però és un home enfeinat -com tots els homes importants-, una gran part del llibre ha estat traduït del castellà per una professional del català.

Després ens estranyem que a Catalunya la gent no confiï en la justícia o que no connecti amb els autors de la seva tradició. Jo fa temps que no m’estranyo de res. Però llegeixo massa premsa estrangera -vull dir massa premsa del món lliure- per aceptar la imperfecció en forma de subtil xantatge que ens proposa Jordi Gracia -amb accent o sense. I encara menys per sorpendre’m de les seves bromes de fofó.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s