Chavisme (FCO)

Aquest dies m’he distret amb les opinions sobre Hugo Chávez que han anat farcint la premsa -i el twitter- amb motiu de la seva mort. El gènere funerari tendeix a l’exageració, però la visceralitat dels opinadors que només perden el capteniment quan la radicalitat els surt de franc sempre m’ha fet gràcia. Em sembla que tant els que exalten Chavez com els que el demonitzen se’l miren molt d’aprop. És com si els toqués una fibra íntima, com si els ferís la dignitat i uns actuessin moguts per la compassió i, els altres, per la vergonya aliena. Em fa l’efecte que els apologetes hi veuen el pobre indi traumatitzat per la colonització mentre que els crítics hi veuen la desferra de l’imperi, el goril·la vençut i bocamoll tan típic del patrioterisme espanyol, franquista i decimonònic.

Tot i que és evident que Chávez ha posat el seu país al mapa -i ha donat a les masses desmoralitzades una èpica per defensar-, jo no sé si ha sigut bo o dolent per a Veneçuela. Les meves noticies són que Veneçuela és un país de gent trencada i de difícil solució, però sí que puc dir que l’estil del comandante sempre m’ha sigut molt familiar. Tu posa Sánchez-Camacho a Veneçuela i veuràs que no desentona amb el paisatge. I qui diu Sánchez-Camacho, diu Carme Chacon o Garca Albiol o Rodríguez Zapatero, o fins i tot José Maria Aznar, amb els seus fums d’estadista; per no parlar de suposats homes de negocis o contertulians o programes de televisió que també són, bàsicament, una exhibició carnavalesca de parole-parole.

Cada civilització produeix els seus esperpents, i té la seva manera de manar i de mentir. Un assessor d’Aznar em deia una vegada que no li faria res que la capital de l’imperi espanyol estigués a Mèxic DC, i cada dia em fa més l’efecte que aquest serà el destí d’Espanya. La pregunta és de quin costat caurem els catalans, si del costat de la civilització llatina o del costat de la civilització occidental. Parlem de democràcia però l’actitud de l’Argentina i la Gran Bretanya davant el conflicte de les Malvines demostra que la sobirania nacional i la llibertat de les persones no s’entén igual en totes les cultures. Els catalans tampoc no estem lliures de Chavisme: els esforços per adaptar-nos a marcs polítics imposats ha creat una base de cinisme, de graponeria i de comèdia inconscient molt arrelada i perillosa, que fa que tot es perdoni en nom de la bandera.

En el fons, aquestes debilitats són les que posa en joc el procés d’independència. Igual que en la guerra de Successió o que en la Guerra Civil ens hi juguem anar quedant aïllats d’Europa, que és l’únic recurs que Madrid ha trobat sempre per mantenir-nos lligats a l’Estat quan Barcelona ha pres embranzida. Aquest cop l’allunyament potser no es produirà en termes polítics però es produirà en termes culturals, que són els que definiran les fronteres importants en un món regit per civilitzacions. Davant d’això continuar o no a la Unió Europea pot arribar a resultar una anècdota. Potser descobrirem que l’autonomia que ens cal és la de Finlàndia, més i tot que la de Portugal.

Si bé això, com dic, demanaria més tensió espiritual i anar fent neteja a fons de barruts de tota mena.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s