La culpa és d’Aznar (FCO)

Ningú no en parla però el principal responsable de la situació actual d’Espanya és el president Aznar. Quan va arribar al govern, després d’ensorrar el partit socialista, va voler restaurar l’imperi espanyol a través de l’economia finançera. Aznar va caure en el mateix error que acaba perdent molts tirans, que és la impaciència i la manca d’imaginació. El petit funcionari d’Hisenda va creure que podria convertir Espanya en una gran potència només imitant, de manera superficial, el model econòmic dels Estats Units. Aznar va oblidar que la base de qualsevol poder és l’element d’originalitat que et fa imprescindible fins i tot pels teus mateixos enemics. Amb els diners que venien d’Europa i de les privatitzacions, va impulsar una elit fatxenda i un liberalisme del totxo que no tenia connexió amb el món real.

Aznar i el seu exèrcit d’analistes van confondre, com li passa a la gent sense cultura, la quantitat amb la qualitat. Van ignorar que el poder econòmic que no se suporta en les armes o en la producció especialitzada és fum. Es van pensar que n’hi havia prou de repetir una consigna per fer-la realitat i que amb quatre duros i dos manuals de liberalisme podrien tornar a colonitzar els indis de sudamèrica i acabar amb el problema basc i català. Malgrat els diners invertits en les FAES, els assessors del govern espanyol van ignorar l’equilibri de forces internacionals convençuts que se’l podrien saltar a la torera. Algun dia caldrà explicar la possible relació que hi ha entre l’Atemptat del 11M i aquella aparició d’Aznar a les Açores al costat de Bush i Blair en el moment de màxima eufòria patriòtica. Les posicions de poder tenen un preu i s’han de poder defensar.

González com a mínim sabia quin era el seu lloc i mai no va intentar passar per davant de França i d’Alemanya; tot el contrari, va bastir el prestigi espanyol a redós seu. Aznar, amb la típica barra de castellà que arriba a la Xina i al cap de dos dies ja hi vol manar, va utilitzar els aventatges d’una Europa que no havia contribuit a construir per impulsar descaradament els seus somnis nacionalistes. Com fan sovint els espanyols, Aznar pretenia pagar-se els deliris de grandesa amb els diners dels altres i encara donar tota mena de lliçons. Zapatero ja s’ho va trobar fet i, com que sempre havia guanyat de carambola, només va haver de reduir la mida de les banderes per poder seguir tirant de veta. L’espanyol mitjà, educat en la retòrica de la Maribel Verdú que surt a defensar els pobres del pervers sistema econòmic amb un collaret de Cartier, es va pensar que amb el tarannà de Zapatero Espanya aniria encara millor.

Mentre hi havia vaques grasses la comèdia del miracle espanyol feia gràcia perquè prestigiava la Unió Europea davant del món i dels països de l’est. Espanya certificava la suposada icària europea per contraposició al policia nordamericà, pragmatic i militzaritzat. Ara que la crisi ha posat de manifest les relacions de poder entre les democràcies occidentals, però, els espanyols han descobert que els diners s’han de tornar quan no tens força per robar-los. Mentre Alemanya repatria l’or i els Estats Units veu retornar a casa les multinacionals que s’havien instal·lat a la Xina, es va posant en manifest que Aznar va dilapidar la frescor que hauria pogut donar a Espanya el fet d’arribar tard a la democràcia copiant models caducs i lligant el patriotisme als diners fàcils.

Una Espanya compromesa amb el dret a l’autodeterminació i el dret a la lliure associació de les nacions hauria pogut ser un mirall inspirador de cara a aquesta Europa que no acaba de trobar una identitat prou forta i flexible per afrontar amb eficàcia els perills comuns. Però mentre Alemanya comprava la seva reunificació i la seva independència dels Estats Units amb modèstia i austeritat, Aznar va hipotecar els estalvis de la classe mitjana de l’Estat per impulsar la seva unidad de Destino en lo universal. Com en els temps de l’or d’Amèrica, l’elit espanyola ha estirat més el braç que la màniga. Ara que els miratges de la globalització s’han esvaït es veu que el cosmopolitisme és una impostura si no planta les arrels ben fondes en la força d’una tradició local. I que el perill no és el nacionalisme, com repeteix amb cinisme la propaganda de Madrid, sinó la idea de l’economia –és a dir, el pla de negoci- que sempre, sempre, hi ha darrere.

 

Advertisements

2 pensaments sobre “La culpa és d’Aznar (FCO)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s