Barcelona bombardejada (FCO)

Aquests dies he vist córrer pels diaris un parell de fotografies aèries de l’Eixample preses el 1938 des dels estilosos bombarders italians Savoia-79. Són fotografies nítides, d’una qualitat gairebé sàdica, però que traspuen un cert misticisme. La tecnologia italiana va gaudir d’un merescut prestigi durant del segle XX i si aconseguim sortir sencers dels anys que tenim per davant és probable que, fotografies com aquestes, esdevinguin pòsters d’un èxit comercial considerable a la major glòria de Barcelona i d’Ildefons Sardà. En el centre de la imatge un grup de bombes cauen sobre la ciutat, indiferents al dolor que estan a punt de produir; en una altra fotografia, una fumera blanca s’alça serena i silenciosa sobre Barcelona mentre, sota seu, se suposa que la població crida, plora o senzillament jeu morta entre la runa.

Diuen que quan Hitler es va annexionar Àustria, després de fer matar el seu president, Mussolini es va emprenyar com una mona i, patint pel fet que Itàlia fes frontera amb l’Estat nazi, va voler demostrar als alemanys que ell també els tenia ben posats. El resultat van ser 41 hores de bombardeig intermitent sobre la capital de Catalunya. Adis Abeba quedava lluny i no tenia la fama de ciutat antifeixista que engrandia Barcelona. Els bombardejos dels dies 17 i el 18 de març de 1938 no van ser els últims que van patir els barcelonins, però van ser els més mortífers. Les 50 tones de bombes que van caure sobre la ciutat van provocar 670 morts i un miler llarg de ferits, xifres que superen les del blitz de Coventry que dos anys més tard faria famosa la Luftwaffe. Malgrat tot, els bombardejos de l’Aviazione Legionaria van ser més aviat modestos al costat dels 40.000 morts que els anglesos van fer a Hamburg o dels 100.000 que els americans van fer a Tòquio.

A diferència dels anglesos i dels americans, als catalans no els va ser donada la possibilitat de fer justícia i potser per això l’associació Altraitàlia ha trobat ara el camp adobat a Barcelona per denunciar els aviadors que van participar en aquelles missions contra civils. Com que Mussolini no havia declarat la guerra a la República, totes les accions dutes a terme per les unitats italianes poden considerar-se fora de la llei. Després de 70 anys, la iniciativa pot semblar banal o fins i tot innecessària. Però, de fet, és una càrrega de profunditat contra l’Espanya Constitucional. Jutjant vellets condecorats per un altre país, de sobte es recorda que, a Espanya, ningú no ha demanat mai explicacions als còmplices locals d’aquelles massacres, cosa que encara avui té un fort significat polític perquè els seus beneficiaris tenen un paper influent en l’elaboració del discurs convencional.

Com deia l’Enric Juliana en el seu article sobre la notícia, el perdó és una font de poder i cal saber-lo gestionar. Però per perdonar primer cal poder jutjar i la Transició més que basar-se en el perdó es va basar en l’oblit, que també dóna poder, però més efímer, com s’està veient últimament. L’oblit de la Transició va tenir la sort de coincidir amb les ganes d’oblidar de tot Europa i això ens va donar uns anys bons que, a parer meu, no s’han aprofitat gaire. És significatiu que de seguida que la història ha reprès la marxa Espanya hagi tornat a entrar en el cicle de sempre. Primer l’oblit perverteix el sistema i, després, els catalans paguem els plats trencats; com dic és la història de sempre. Potser sí que un acte solemne de desgreuge amb les autoritats italianes hauria estat més brillant i efectiu que perseguir aviadors vellets. Però cadascú utilitza allò que té a mà per defensar-se i resulta que per Barcelona hi passava Altraitàlia.

Els catalans tendim a creure que totes les bufetades que rebem són fruit de la manca de prudència i maquiavelisme. Però jo no puc deixar de pensar que cada vegada que Barcelona ha estat bombardejada, Europa ha caigut al costat fosc i la llibertat se n’ha ressentit arreu del món. Llegeixin la història amb imparcialitat, sense fer cas dels oripells i de la propaganda de les pel·lícules de Hollywood, veuran que els catalans no som, ni de lluny, un dels pobles europeus que ha patit més. Que et bombardegi Marinetti, en segons quines circumstàncies, pot ser un preu relativament baix. Al món hi ha gent violenta. Alguns països tenen la mania de voler colonitzar als altres. I en el Centre Nacional d’Inteligencia, que pagues amb els teus impostos, una colla de senyors amb cognoms d’aquells tan llargs treballen per evitar que els catalans arribin a tenir mai un Estat.

De vegades la intel·ligència i el diàleg no ho poden tot. I de vegades perdre -o que et bombardegin- pot ser l’única manera d’assegurar-te que un dia guanyaràs.

Anuncis

3 pensaments sobre “Barcelona bombardejada (FCO)

  1. Doncs tens tota la raó. A la transició es tindria que haver fet un acte de demanar explicacions a Itàlia per la seva intervenció. Però com es tractava deassesinar Catalans, doncs no calia, feina feta per endevant. En realitat, vol dir, que els ciutadans Catalans, de la guerra eren ciutadans de segona, davant la legalitat. Si un extranger feia una passadeta amb avió, doncs com som ‘els de segona’, doncs ja està bé.

    Vaig comentar aquesta notícia a una colla d’Unionistes joves Barcelonins, admiradors de la Roja i tota la pesca, i no li donaven importància. Deia que són coses que pasen a la Guerra. I acabaven amb la frase lapidària: ‘Barcelona sufrió como toda Espanya’. I ja està. De fet sempre estem anivellats per l’igualitarisme, mai per la Justícia. El Negacionisme pasa de la generació del nouvinguts a la dels nascuts aquí. Encara que dissimulin, venien de pobles que ens insultàven. I quin paper galdós has de fer si t’has de guanyar la vida a un lloc que tota la teva tribu i tota el teva historia cultural ha insultat sempre. Has de fer un esforç per obviar la realitat. Per sentir-te superior. De fet un problema cabdal de la cultura Espanyola i tractat en un llibre Universal, ‘Don Quijote de la Mancha’, és el problema de la realitat. Veus fantasmes o veus molins? Ens roben els catalans o els hi roben. Hi ha numeros per quantifcar les coses o no?. Oblidem o afrontem la realitat?. Fem Ubuntu o ens hi caguem a sobre. Veiem art en matar un animal o vomitem com ho fan els turistes Japonessos en veure la crua realitat. De fet els toros són això: un suprem art d’obviar la realitat i transformar-la en obra d’art. Per això estic en contra. Després ténen fills menors, com tota la literatura Llatinoamericana, que no és més que el ‘realismo mágico’. O sia, pasar-se la realitat per la punta del….. ‘Cien años de Soledad=Cien Años de Aburrimiento.

    L’Enric Juliana, seria de la Guàrdia Jueva al Güetto de Varsòvia. És especialista, en posar-se de part del bàndol que dona com a guanyador. Si el vent bufa cap a una banda, doncs ell si apunta. A més té un caràcter mediumnic per malbarat tots els somnis positus Catalans. És una de les entitats Negatives més fortes segons Kant. Mai lhe sentit cap I.lusió,cap esperança, cap projecció de futur maca, catalana. És el psicoanlista Argentí, que preconitza l’estimbament de la tribu. Però quan miren al Psicoanalsita ens fot un fàstig ontològic demencial.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s