Hollande juga a la Grande Armée (FCO)

La mateixa setmana que la Comissió Internacional de Ciutadans Europeus (ICEC) presentava a Barcelona la campanya per recollir un milió de signatures a favor de l’autodeterminació dels pobles, les portades dels diaris anaven plenes d’imatges dels Mirage francesos intervenint a Mali. Sense rebre crítiques obertes, la guerra impulsada per París ha aixecat entusiasmes sospitosos i silencis suspicaços. L’últim número de The Economist inclou una peça irònica titulada una cosa així com ara: “Diccionari per entendre el nou doble llenguatge francès”. No hi ha cap referència a la guerra, però no fa falta. La intervenció ha provocat poques discussions entre els membres del Consell de Seguretat de la ONU, on hi ha Rússia i la Xina. Justament per això a ningú no se li escapa que França ha tornat a anar a la seva, quan més motius hi hauria perquè, en l’àmbit militar, els països democràtics anessin tots a la una.

De moment, els tuaregs ja han dit que estan contra la intervenció francesa i que esperaven resoldre el conflicte per la via política, com a Kosovo, establint acords amb els Estats Units. Mentre França persegueix la seva grandeur a l’Àfrica, el Japó i la Xina amenacen de fer-se la guerra i Israel es planteja un atac preventiu contra l’Iran. La militarització de la vida política internacional posa en perill les fites de la globalització i amenaça de donar una mala sortida a la crisi, intensificada en bona part per l’entrada de les antigues colònies europees a l’economia mundial. A Europa, com ja ha passat d’altres vegades, un augment de la tensió militar serviria per aturar els moviments democratitzadors i per estroncar el procés d’integració política que tan necessari és per mantenir la pau al món. El continent serà una referència dels valors democràtics o no serà referència de res. La història, la demografia, la cultura no ens permeten jugar cap altre paper, per més que Zapatero-Hollande miri d’amagar les promeses que ha incomplert jugant a fer de petit Napoleó.

França es reivindica en nom d’una Europa que no existeix ni té sentit perquè les bases del contracte social que l’havia fet possible s’han extingit i perquè el món només serà favorable als països democràtics si el talent i la cultura es consoliden com la base de l’economia. Les fronteres militars han canviat i els països europeus que viuen millor són els que tenen una despesa militar modesta, i aposten per delegar la defensa en els Estats Units i l’OTAN. Mentre Irlanda recull els fruits de la política d’austeritat, i la Gran Bretanya redueix la despesa militar i accepta referèndums d’autodeterminació, Hollande juga a la Grande Armée. Amb la seva cara de burgeset del II Imperi, el president socialista ens recorda quin país va introduir a Europa la cultura política dels otomans, mentre els turcs es plantaven a les portes de Viena. París busca una solució a la crisi amb una medicina que, a Europa, ja no podria funcionar ni tan sols destruint la unitat tan fatigosament forjada. Des de fa uns anys, alguns països han pretès que les fronteres no eren importants, alhora que la seva política es dedicava a sacralitzar-les. Ara, amb la crisi, cada dia se’ls veu més el llautó.

 

Anuncis

Un pensament sobre “Hollande juga a la Grande Armée (FCO)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s