L’última descolonització (FCO)

The Economist acaba de treure un estudi gairebé providencial, ara que estem tots tan deprimits i tant en crisi. És un estudi que classifica els països en funció de les oportunitats que ofereixen als seus ciutadans de gaudir d’una vida feliç i plena. Fa 25 anys, els Estats Units i França encapçalaven la taula classificatòria, i països com Itàlia, Espanya, Alemanya i la Gran Bretanya ocupaven les 15 primeres posicions. La taula de 1988 estava dominada per països democràtics amb una massa demografica potent i un currículum militar èpic. Després d’un quart de segle, Europa encara és el continent que ofereix unes cartes més bones als seus ciutadans. Però els nou països europeus que ara es troben entre els 15 primers llocs del món són demogràficament petits, amb exèrcits modestos i amb idiomes oficials com ara el noruec, el suec, el finès, el danès, l’holandès, l’irlandès o fins i tot el retorromànic (Suïssa).

Entre els 10 primers països de la taula hi ha cinc Estats europeus, però l’únic que pertany a la zona euro és Holanda –perquè Àustria ocupa la dotzena posició, mentre que Irlanda i Bèlgica són a la número 13 i 15 respectivament. Pel que fa a la representació asiàtica, Japó i Corea del Sud han perdut posicions a favor de dos països d’una capacitat militar també modesta: Singapur i Taiwan. Els països que tenen la bomba atòmica han reculat tots: els occidentals es troben entre el número 17 (EUA) i el 27 (Gran Bretanya), i els orientals entre el 49 (Xina)  i el 70 (Rússia). Austràlia, en canvi, amb els seus cangurs i la seva extrema insularitat, és el millor país per néixer actualment, després de Suïssa, segons The Economist; mentre que Nova Zelanda és el setè, per davant d’Holanda. Una comparació entre la classificació de 1988 i la de 2013 deixa clar que la caiguda del mur de Berlín ha fet pròsperes societats molt poc militaritzades i d’un particularisme considerable.

Aquest estudi, i les creixents contradiccions que pateixen els grans estat-nació de sempre, porten a pensar que la felicitat dels països cada cop estarà menys relacionada amb el colonialisme i amb els portavions i més amb el partit que cada societat sàpiga treure de la seva cultura i del seu territori. La botifarra que Depardieu ha fet a França per estalviar-se de pagar impostos posa de manifest que, a mesura que la descolonització es consolidi, l’estat del benestar esdevindrà insostenible sense un compromís amb la tribu que vagi més enllà dels tòpics universalistes. Les identitats guanyen importància perquè les fronteres militars han canviat i cada cop transcendeixen més els vells estats-nació. Els gegants com els Estats Units o la Xina ja no es poden considerar potències estrictament nacionals, són el pal de paller de grans civilitzacions. Per mantenir el seu status, i per poder pagar els seus exèrcits, necessitaran envoltar-se de països més petits i fins i tot més rics que els ajudin a escampar pel món el seu prestigi i el seu model de felicitat sense qüestionar el seu lideratge militar.

La crisi d’Espanya i de la Unió Europea té a veure amb els canvis de paradigma que està impulsant la globalització. La classificació de països que proposa The Economist posa en evidència que el futur no està fugint pas cap a Ásia, sinó que més aviat s’està escapant de determinats països europeus ancorats en els vells esquemes del passat. Avui tenir una llengua molt parlada o un gran exèrcit ja no assegura tantes coses com abans. Però més enllà de la crisi de l’euro, hem de reconèixer que el món passa un bon moment.  Les excolònies fan la competència a les antigues metròpolis i en els països que durant segles han viscut com si fossin el centre del món això es fa notar. No obstant,  l’esperança de vida i les llibertats prosperen a tot arreu, cosa que fins avui sempre ha sigut una bona notícia.

Em fa l’efecte que, per competir en el món que ve, la Unió Europea haurà d’afrontar l’última fase de la descolonització, que és la descolonització interior. Espanya i França seran els estats que patiran més perquè tenen una cultura de caire imperialista,  pensada per a un ordre geopolític de fronteres fortes i de burocràcies sostingudes amb economies especulatives, com la que va impulsar Aznar abans que esclatés la bombolla financera. A França, durant el 2012, gairebé 400 persones es van tirar a la via del metro per motius de feina. M’agradaria veure què diria la gent si les parades del metro de Madrid haguessin de protegir-se amb vidres de seguretat per evitar que els passatgers es llancessin a la via. A Espanya, la independència de Catalunya comença a produir més angoixa que la crisi, després de dècades de sacrificar-ho tot a negar el problema o a eliminar-lo.

Alguns columnistes moderats diran que és més probable que la Gran Bretanya abandoni la Unió Europea que no pas que Catalunya aconsegueixi separar-se d’Espanya. Aquest seria el somni de França: que París substituís Londres com a capital financera de la Unió. Això li permetria mantenir el mediterrani en l’estat de colonització dels últims segles i evitar durant uns quants anys més que la vella grandeur s’acabés de desinflar. No sé, però, si aquest panorama és el que convé més als Estats Units o als alemanys. El tren d’alta velocitat Barcelona-Perpinyà tot just va arribar ahir a Figueres i, des del 1988, que es considera una prioritat. Naturalment, a l’Europa descolonitzada aquests retards relacionats amb els vells tics imperialistes del passat no es produeixen. Per això trobo que una manera de contribuir a salvar Espanya i l’euro seria, precisament, que Catalunya aconseguís la seva independència.

Anuncis

3 pensaments sobre “L’última descolonització (FCO)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s