L’imperatiu geogràfic (FCO)

Cada vegada em fa més l’efecte que en la mesura que la Unió Europea necessiti plantejar una política de defensa comuna i jugar un paper protagonista al món, Catalunya es trobarà més i més abocada a triar entre la independència o l’extinció. Una defensa comuna exigeix una articulació del territori domèstic, eficaç i ben resolta. Si des de mitjans del segle XVII l’Estat espanyol ha tingut una presència internacional i una història militar mediocre, en bona part és perquè la seva articulació territorial ha estat forçada i poc operativa. Per tal que un territori pugui plantejar una defensa comuna i tenir una presència internacional amb cara i ulls, cal que la seva política i la seva geografia treballin de manera coordinada. A Espanya, la relació entre política i territori ha estat marcada per les contradiccions i les resistències, amb el cas de Catalunya com a màxima expressió. Només s’ha de repassar la història per veure que les entitats polítiques que no poden superar els reptes que els planteja la geografia desapareixen o acaben veient reduït l’espai de la seva sobirania. A Espanya la connexió entre política i geografia va començar a grinyolar en els temps  del comte duc d’Olivares i, des d’aleshores, tot ha sigut anar agonitzant a poc a poc.

És evident que si Europa vol participar amb veu pròpia en la geopolítica de blocs que s’està configurant al món, haurà de resoldre la relació entre política i geografia de la millor manera possible, com van haver de fer els grans Estats Nació en el seu moment. En aquest sentit, per primera vegada des de l’edat mitjana, el patriotisme català podria adaptar-se millor a l’entorn europeu que no pas l’unitarisme espanyol, pastat en un nacionalisme més abstracte i agressiu –encara que a Madrid diguin el contrari, de cara a la galeria. L’antic ordre europeu, basat en les fronteres i en la competència militar entre els Estats, feia difícil la supervivència d’una Catalunya independent. Ara que Europa s’haurà d’organitzar com una confederació i seguir criteris d’eficiència i competència comercial, un Estat català podria donar una sortida a les tensions interiors que han impedit treure la península ibèrica de la seva postració. Sense un Estat català, Barcelona difícilment  resisitirà la pressió centralitzadora de Madrid. Per al nord d’Europa, la pèrdua de vitalitat de Barcelona seria una pèrdua de matís, però per al conjunt del Mediterrani seria una condemna a persistir en la decadència. Una Unió Europea que realment aspiri a constituir un bloc amb influència al món, no sé fins a quin punt s’ho pot permetre.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s