Catalunya i Europa

Estic llegint un llibre que s’hauria d’haver escrit ja fa uns quants anys, tot i que és significatiu que aparegui ara, coincidint amb la irrupció de Catalunya en l’escena internacional. El llibre es titula Continente Salvaje (Galaxia Gutenberg) i descriu amb tot luxe de detalls l’estat de caos i violència que va viure Europa després de 1945. L’autor, Keith Lowe, explica a través d’exemples esgarrifosos com algunes obsessions dels nazis van ser heretades pels mateixos vencedors de Hitler i per moltes de les seves víctimes.

El llibre matisa la visió de la II Guerra Mundial com un producte monstruós del capritx del nacionalisme alemany. Una cosa que explica és que no va ser Auschwitz sinó la postguerra el que va convèncer els jueus que no podien continuar vivint al continent. La supervivència dels jueus atacava el cor de l’obsessió que els Estats havien desenvolupat per controlar els seus ciutadans i per fer-los encaixar en uns patrons ètnics i polítics. A la civilitzada Holanda, per exemple, no hi va haver progroms sanguinaris com a Polònia o com a Hongria, després de la guerra, però les cases del barri jueu d’Amsterdam van ser espoliades fins al punt que no en van quedar ni els marcs de les finestres. Lowe descriu les dificultats que els supervivents dels camps d’extermini van tenir per recuperar les seves propietats a l’Europa occidental, i calcula que com a mínim uns 300.000 jueus van fugir dels països de l’est forçats per les persecucions, entre 1945 i 1950.

El fet que la rendició d’alemanya no aturés les matances ni les deportacions va sorprendre els observadors americans, però posa en evidència fins a quin punt els nazis tan sols constituïen un dels elements del caldo de cultiu que va arrossegar Europa al caire de l’abisme. Així, la Polònia sortida de la guerra va aplicar contra els ucraïnesos i els jueus tàctiques de neteja ètnica i d’adoctrinament semblants a les que havien seguit els nazis contra els habitants del seu país. El mateix es pot dir dels serbis i els croats, o dels eslovacs i els alemanys. Sembla que, escamats de veure passar exèrcits estrangers per casa seva, els països de l’Europa de l’Est van voler homologar-se, per la via expeditiva, amb els grans estats nació de l’Europa occidental, on des dels temps de Lluís XIV els governs treballaven per ajustar els costums de la població a les fronteres i a les lleis, més que no pas a la inversa, com en principi semblaria lògic.

La part del llibre que causa més impacte és el capítol dedicat als alemanys. Més d’onze milions d’alemanys –cinc vegades la població de Catalunya el 1945– van ser expulsats de casa seva i traslladats en condicions infrahumanes a camps de concentració. Els estats que es van beneficiar de les noves fronteres acordades pels aliats no van tenir en compte els antecedents polítics ni l’actuació durant la guerra de cap dels ciutadans germànics que van expulsar d’un dia per l’altre de la seva terra. Marxes forçades, trens de la mort, violacions, assassinats, poblacions centenàries esborrades del mapa, llibres d’història manipulats de dalt a baix. Lowe explica que les famílies dels desterrats encara avui pateixen seqüeles d’aquell tràngol, tot i que, des d’un punt de vista tècnic, no van ser moguts del seu país.

Al costat de l’Europa que descriu el llibre de Lowe, Franco queda com una germaneta de la caritat, si bé les seves polítiques contra Catalunya queden ben emmarcades i l’actitud dels catalans esdevé més que comprensible. En una Europa que es ventilava milions de persones com si res, i que sovint ho feia en nom de la llei i la raó, quines possibilitats de sobreviure tenia la nació la catalana, adoptant actituds de rebel·lió oberta? El llibre distingeix molt bé el nacionalisme del totalitarisme, que molts s’esforcen a confondre interessadament. Lowe explica, per exemple, com els nacionalistes polonesos i lituans van ser els grups més compromesos amb la democràcia a l’Europa de l’Est, i com al sud d’Itàlia hi va haver revoltes independentistes de pobles que no volien tornar a l’obediència de Roma, després d’haver hagut de patir el feixisme. El merder va ser tan gran que, a París, van córrer rumors que Tolosa havia declarat una república independent, durant uns avalots anticlericals que van esclatar al sud de França mentre els nazis es retiraven.

Per acabar-ho d’adobar, la guerra freda va enterrar tots aquests records o, si més no, va posposar qualsevol possibilitat d’anàlisi crític del passat. Des d’aleshores, Europa ha viscut temorosa d’ella mateixa, sense atrevir-se a posar a prova els seus valors. Les massacres de Iugoslàvia, just després de la caiguda del mur de Berlín, no van ajudar el continent a reconciliar-se amb la seva història. Iugoslàvia, tot i que va viure matances per motius ideològics, era l’únic Estat de l’est que no havia dut a terme deportacions ètniques massives després de 1945. El record de la guerra i l’Holocaust han fet de la democràcia i del respecte a les minories el principal tret d’identitat de la nova Europa; sense aquest factor no s’entén l’emergència de l’independentisme català. Però la reaparició de Catalunya en l’ordre internacional sembla que arribi per donar al continent l’oportunitat de testar els límits dels seus discursos i els seus ideals. És significatiu que una de les primeres nacions que va patir la tradició política que va portar fins a les matances del segle XX torni ara a donar senyals de vida. És com si la salut mental d’Europa estigués, en cert sentit, en mans dels catalans

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s