Per què votaré Mas (FCO)

Diumenge al vespre, en el debat de TV3, es van veure moltes coses. A mi, però, sobretot em va cridar l’atenció un fet: el president Mas era l’únic candidat que semblava envellit, i l’únic que semblava que s’estigués jugant de debò alguna cosa. A diferència dels altres líders polítics, que parlaven com sempre, sense donar massa importància a les paraules, com si els mots fossin globus de colors, Mas semblava que estigués molt lluny. Malgrat que les seves intervencions eren clares i concises, i solien anar al moll de l’os del tema, en la seva actitud presidencialista de no entrar en el cos a cos no hi havia només una estratègia comunicativa, hi havia un instint primari de preservació, d’home que sent el pes de la responsabilitat i del dolor i que, en un acte de prudència, es reserva amb zel les energies pel que hagi de venir.
A mi el president Mas m’agrada perquè es nota que té por de fracassar. I no pel que diran, sinó per ell mateix. La por al fracàs és el que dóna grandesa a l’esperit quan intentes aportar el teu granet de sorra al món. Els valents no són els que no tenen por de perdre o de morir, sinó els que, per un amor concret, en un moment determinat, s’arrisquen, malgrat les seves pors, a portar les coses més enllà del que mai havien calculat. És això el que fa que Mas em sembli superior a l’Oriol Junqueras o al López Tena, per no parlar dels altres candidats, que ja estaven perfectament còmodes nedant en la putrefacció de l’anterior règim de coses. En aquest país de cínics i peluts, on la gent ha tendit a anar a la seva o a prendre actituds falsament idealistes per poder-se suïcidar tranquilament donant la culpa als altres, l’actitud de Mas té un element d’exemple pedagògic que convé molt al país.
Mas demana confiança en un país que necessita aprendre a confiar. Mas demana  confiança probablement perquè és tot el que es veu amb cor de demanar. Això pot semblar poc però en realitat és molt, perquè la confiança que la gent és capaç de donar als altres sempre és proporcional a la confiança que la gent té en ella mateixa i en les possibilitats d’aconseguir pel seu compte allò que vol. El que m’agrada del discurs de Mas és que va directament al cor de tots els sentiments d’inferioritat que han fet els catalans tan petits i tan controladors, tan refractaris a deixar res a l’atzar i tan proclius a donar la culpa al món dels seus problemes. L’ocupació no és només que als jutjats hi domini el castellà; l’ocupació sobretot és aquesta malfiança sistemàtica i aquest escepticisme destructiu i impacient que ens han forjat segles de repressió arbitrària -de casualitats com aquests documents caiguts del cel, que permeten els diaris de Madrid fer periodisme d’investigació.
Mas diu als electors: jo em comprometo a fer possible que tu puguis votar, però la independència del país no depèn només de mi. Mas busca la corresponsabilitat en un moment en què a tot el món els conflictes entre les elits i les bases dels països s’estan tensant. La seva manera de posar a prova la resistència del país davant les pressions de Madrid i de la comunitat internacional em sembla que és intel·ligent, i sobretot em sembla que és honesta. Això que alguns troben que fa poc líder, i que d’altres consideren un tic messiànic, resol el problema de la manca de poder de la Generalitat, traslladant la capacitat de transformar l’status quo al conjunt dels catalans. La gràcia de prestar a Mas una  “majoria excepcional per un temps excepcional” és que en la mesura que hagi de tractar menys amb els altres partits, la gent guanyarà capacitat d’interlocució directa amb ell i tothom tindrà moltes menys excuses.
En principi, com millors siguin els resultats que tregui Mas, més poder polític tindrà el carrer i, per tant, menys marge hi haurà perquè les velles estructures de poder puguin obstaculitzar el procés sembrant la confusió a través del debat entre els partits. Després hi ha una altra cosa; el president Mas és una persona i no un superhome. No l’havien preparat per fer aquest paper, ni perquè es fiquessin amb el seu pare mort. Ni per menjar la merda que s’haurà de menjar. Precisament per això estic segur que arribarà fins al final, però també per això està bé que li donem una mica de suport. Mas no té les motivacions normals d’un politic normal. Sovint es preguntarà si el preu personal que paga val la pena. Ell també ho haurà d’anar veient. Però jo el votaré per això. Per dir-li que sí, que val la pena. I que li estic molt agraït.
Advertisements

3 pensaments sobre “Per què votaré Mas (FCO)

  1. Perque no votaré CiU

    Bon article, amb consideracions que malauradament quasi mai es plantegen en el marc de l’anàlisis politica. Pero permete’m dir que precisament la meva manera de donar suport a en Mas, sense donar-la a CiU. és votant ERC. I no es tracta pas de freakisme a la catalana, sino d’un instint ancestral de prudència enfront dels homes petits i miserables que encara pul.lulent per l’entorn convergent.
    Pero em sembla del tot coherent també la teva opcio. De fet crec que les dues opcions, la teva i la meva son mutuament necessàries i que cadascu voti segons el resultat de la seva anàlisis personal.
    Per altra banda la grandesa que en Mas està mostrant en aquests moments, espero que es confirmi si no havent tret majoria absoluta CiU pero si l’independentisme clar i univoc, a partir de dilluns sapiga establir i travar les complicitats necessàries amb ERC, contra els mandarins convergents si cal. Crec que el veritable enemci a mig i llarg terme d,en Mas no es troba pas a Madrid sino a Catalunya mateix,. al l’interior del seu propi partit. Aixo no ho hauriem d’oblidar. Els temps més durs que haura de viure seran provocats per les elits catalanes unionistes presents per tot arreu (i no em refereixo tan sols a en Duran i Lleida, que també), a Convergencia, al PSC i fins i tot a IC, amb un Herrera que vol el seu minut de gloria, amb un discurs ambivalent i a voltes cinic.

  2. Hi ha una marea en els afers dels homes:
    si un s’hi llença al moment de la pujada,
    atrapa la fortuna; mes, si un deixa
    que se li escapi, tot el gran viatge
    de la vida es consum en aiguamolls
    i en racons de misèria.

  3. comparar marxisme amb un utòpic mon sense fronteres es just el que em fa pensar que hem abandonat tota fortalesa per enfrontar un mon rar i aspre, ens sembla normal el final del comunisme, i no veiem que el seu fracàs es el nostre, com ho és la fe gastada de les identitats, impotent devant la fe, universal, generosa dels que no creuen en res

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s