El General Prim i Víctor Balaguer (FCO)

Fa cosa de quinze dies vaig participar en una xerrada sobre el general Prim al Círculo Ecuestre. Al migdia vam dinar amb el conferenciant, l’historiador Emilio de Diego, i amb l’organitzador de la vetllada, Pau Roca, que és el promotor del cicle, Prim, catalanitzar Espanya des de la modernitat. Abans que ens portessin les mongetes de ganxet ja havia quedat clar que tindríem una vesprada entretinguda. De Diego és un acadèmic reflexiu, amb un domini excel·lent de l’oratòria i una concepció d’Espanya a l’ús. Potser perquè l’Acadèmia li ha portat més avantatges que problemes creu en la ciència com a espai neutral de trobada. A mi, la neutralitat de la ciència m’ha semblat sempre una utopia, segurament perquè les coses més interessants les he après fora dels canals establerts.

El dinar va ser animat, i al vespre de Diego va pronunciar una conferència magnífica. El públic l’escoltava amb el neguit que produeixen les pel·lícules d’acció. Amb un crescendo de passió ben controlat, l’historiador va desgranar la vida de Prim des que va néixer a Reus el 1814 fins al seu assassinat el 1870, a Madrid, quan era al cim de la seva carrera i es disposava a seguir els passos d’un Bismark, d’un Cavour o d’un Benjamin Disraelí. L’abrandament i la voluntat de ferro del militar català van donar a la xerrada un aire de conte èpic. De Diego va descriure un militar espanyol tan compromès amb Catalunya i amb la democràcia que quan va acabar la conferència tenia ganes d’anar a allistar-me a l’exèrcit. Em va semblar lògic que l’historiador se sentís identificat amb el general i que parlés del seu fracàs amb una punta de malencolia.

A Madrid, els catalans que han cregut en l’Estat agraden molt i és veritat que Prim va representar una oportunitat de posar Espanya al capdavant dels països europeus, si més no pel que fa al sistema polític. El militar català va viure el moment més dolç de l’utopisme, quan la raó d’Estat encara no havia pervertit les grans paraules que van ensorrar Europa en dues guerres mundials. Els discursos de Prim, farcits de paraules com llibertat, Constitució o democràcia, poden evocar la retòrica de l’espanyolisme més cañí però, alhora, també es poden inscriure en la tradició cívica catalana que ha portat fins a la consulta popular per la independència. Per això, mentre De Diego reivindicava l’espanyolitat de Prim, jo no podia deixar de cavil·lar que si bé Prim potser se sentia espanyol de cor, Cambó ja era només espanyol de pensament, mentre que Pujol només ha estat un espanyol de circumstàncies i que Mas ja és, clarament, un espanyol desenganyat.

A l’hora del debat em va semblar que valia la pena de comentar-ho, però, com he dit, el senyor De Diego només creu en la ciència i, trobant que el meu comentari era una especulació sense fonament, el va passar de llarg. Ara llegeixo a les memòries de Gaziel: “Cambó ja no podia ser plenament revolucionari ni conservador. Cap d’un partit essencialment plutòcrata i burgès, les seves reivindicacions catalanistes, per força radicals i pertorbadores, constituïen una estridència impracticable i la impossibilitat que sentia d’aclimatar-se i fondre’s a Madrid, on tot repugnava a la seva catalanitat profunda, li féu perdre l’avinentesa única de convertir-se en cap d’un conservadorisme nou i modern i, a la faisó de Prim, en una gran figura decisiva de la política general espanyola.”

Doncs això. No dubto que, com va dir De Diego, “Prim era el més regionalista dels catalans i el més espanyol dels espanyols”. Però això només va ser possible perquè el general va viure una època en la qual era possible creure en els ideals de llibertat i d’igualtat sense gaires restriccions, i també, digue-m’ho, perquè el van matar a temps. Si les biografies de Prim no passessin tant de puntetes sobre la seva amistat amb Víctor Balaguer potser es veuria que el projecte polític del militar català demanava un salt mortal encara més audaç que el que va fer Bismark amb Viena i París. Per més que els catalans siguem experts a posar els ous en molts cistells, el projecte de Prim desafiava el sistema d’hegemonies que va resultar de 1714 no sols a Espanya sinó a tot Europa. I encara, per si això fos poc, per mantenir-se en el poder havia de satisfer dos centres polítics amb interessos oposats: Madrid i Barcelona.

Per adonar-se’n n’hi ha prou de llegir l’obra de Balaguer i veure com va evolucionar el discurs del poeta després de l’assassinat del general. Balaguer va acabar la seva carrera esqueixat entre Madrid i Barcelona, en terra de ningú, una mica com Cambó unes dècades més tard. L’home que Prim va enviar a Berlín a entrevistar-se amb el candidat prussià i que després aniria a Itàlia a recollir Amadeu de Saboya -i a demanar-li que desembarqués a Cartagena i no a Barcelona-; l’home que va posar els noms als carrers de l’Eixample inspirant-se en l’imperi medieval després que Prim tirés a terra les muralles, va acabar allunyat de la política catalana. Però el 1868, mentre Prim feia fora els borbons, deia i escrivia coses com ara que Catalunya, Mallorca, València, la Provença i el Rosselló formaven una unitat tan indiscutible com els estats alemanys, i que Espanya s’havia de refundar sobre el model de la Corona d’Aragó.

A partir de Balaguer, la figura Prim explica millor la relació dels catalans amb la hispanitat i amb un espai mediterrani enterrat pels Estats Nació que l’economia està ressucitant. El general pertany a una generació que va modernitzar Barcelona fent vida a Madrid, cosa que després d’ell va esdevenir impensable. També pertany a una època que menyspreava el mal menor perquè, com ha explicat Isaiah Berlin, tendia a trobar inconcebible que dos ideals poguessin ser necessàriament incompatibles. Fracassats els intents de posar un rei de la casa portuguesa, Prim va triar un monarca que era duc d’Aosta, una població on encara avui es protegeix el francoprovençal. Aquest detall tampoc no s’esmenta massa. Aleshores Europa s’organitzava en imperis i organitzar una Espanya amb influència catalana al mediterrani i castellana al continent americà era una manera d’alliberar Catalunya de l’asfixiant ambient peninsular.

De Diego va acabar la conferència preguntant-se per què el general es va deixar matar. El general sabia que el volien assassinar i els historiadors s’estranyen que no prengués més precaucions. No diré que Prim va buscar la mort, però segur que preferia morir abans que fracassar, com va demostrar en el camp de batalla. Llavors, caldria preguntar-se si el general estava realment en condicions de modernitazar Espanya, si no es va posar en un merder que el superava, si no va ser un romàntic total, més que un polític que va veure estroncada la seva carrera per una fatalitat. Mirar-s’ho així té un preu polític, però potser ens ajudaria a entendre on som ara, i perquè els intents de catalanitzar Espanya sovint ens han sortit tan cars.

El 1869, amb la reina Isabel a l’exili i el general Prim al poder, Victor Balaguer escrivia als poetes occitans que li demanaven una constitució federal amb l’horitzó posat en una confederació llatina: “Ara s’acaba la comèdia i comença la tragèdia.” Balaguer ja no va fer practicament res més de bo després d’entrar en l’engranatge del poder. Prim va assumir la tragèdia fins al final. Per alguna cosa el primer era un poeta i el segon un militar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s