In-de-pen-dèn-ci-a (FCO)

Una de les poques coses que em preocupen del bell procés que estem vivint és que els dirigents de CiU arribin a creure’s que, realment, entre demanar l’estat propi i demanar la independència hi ha tan sols una petita diferència semàntica que no hauran de pagar. Una de les coses que ens ha perjudicat més en els moments clau de la nostra història ha estat l’obsessió de les elits per mesurar fins al detall els costos polítics de les seves decisions. Buscant fórmules que ens permetessin combinar els beneficis de la federació amb els beneficis de la independència, sovint hem sofisticat tan el discurs que se’ns ha acabat girant en contra.

Posaré un parell d’exemples. Si el 1931 Macià hagués proclamat directament la independència en comptes de l’Estat català dins la federació de repúbliques ibèriques, potser hauria esclatat una guerra, però segur que el pollastre hauria estat més suau que la carnisseria que es va organitzar cinc anys després, quan la República de Weimar s’havia convertit en el III Reich, Mussolini havia engegat la seva política expansionista, Stalin havia generalitzat les matances i les purgues, i la Falange havia estat fundada pel camarada José Antonio. De fet, tot allò ja venia del fracàs de l’Assemblea de Parlamentaris de 1917, que va provocar el pistolerisme i la dictadura de Primo de Rivera, quan Cambó i Puig i Cadafalch van tenir la pragmàtica idea d’intentar canviar Espanya des de dins, per no portar fins al final el pols que havien començat.

L’altre gran exemple és la guerra de Successió. Aquella guerra, que va ser una mena d’opa encoberta de les elits del país a l’Espanya castellana, va començar en un context que afavoria Catalunya. El 1710 els aliats encara es van permetre de rebutjar uns acords de pau molt favorables pensant que podrien collar més els francesos. Amb poc temps, la mort de l’emperador austríac i una sèrie de jugades diplomàtiques ens van deixar sols davant dels dos exèrcits més potents del món. La gràcia, si fem cas d’alguns testimonis, és que ni tan sols els aliats no van acabar d’entendre què volíem realment: si dominar l’imperi espanyol o crear una república holandesa al Mediterrani. Em sembla que Josep Maria Porcioles criticava això quan, abans de fer-se franquista, deia que els catalans de 1714 havien perdut per manca de consciència nacional.

Tot plegat ho explico perquè trobo perillós que CiU lligui tant el referèndum a la Unió Europea. Aquesta frase d’Oriol Pujol, “vull que Mas sigui el president d’un estat membre de la UE, no d’una independència”, és una frase que, vista amb perspectiva, resulta poc tranquil·litzadora. És com si un arquitecte et digués: “no pateixis que et construiré la casa començant per la teulada.” Lligant el referèndum a la Unió Europea, sembla que es vol deixar la porta oberta a muntar una espècie de protectorat a mig camí entre Madrid i Brussel·les. Aquesta virgueria política sens dubte agradaria a les elits de Pedralbes, que volen tots els aventatges de la llibertat i cap dels seus inconvenients. Però és molt perillosa. Evitar de confiar-ho tot a les nostres forces té el problema que si el context europeu canvia i, per exemple, Espanya ha de sortir de l’euro o passa qualsevol altra cosa que ara ens sembla impossible, el procés ens pot fugir de les mans a mig camí i provocar un desastre.

Compte perquè el que ens salvarà del marasme no són les estructures d’Estat sinó el talent i la motivació de les persones, i el que ha movilitzat el nucli dur del país és la idea de la Independència. Compte amb les elits que no estan mai a l’altura i que en els moments decisius volen pilotar el poble. El fet que el PNV parli més de crisi que no pas d’autodeterminació ens hauria d’alertar que encara no hem tocat fondo i que l’Estat intentarà utilitzar la misèria per reinstaurar el discurs social i assegurar la unitat d’Espanya. Cal començar a dir que Catalunya podria prescindir tranquilament de l’euro i de la Unió Europea. Si hem de convertir la nostra llibertat en una qüestió d’interès mundial, com diu l’expert en drets humans Samuel Moyn, no ens la podem agafar amb paper de fumar. Hem de ser molt europeïstes i molt generosos amb Espanya. Hem de ser pragmàtics i tenir paciència. Però hem de fer un discurs molt clar. Pel mateix motiu que crec que Mas necessita una majoria absoluta, no veig que sigui un bon moment per pretendre que ara ens inventarem la sopa d’all.

Anuncis

6 pensaments sobre “In-de-pen-dèn-ci-a (FCO)

  1. Totalment d’acord amb l’anàlisis, fi i aclaridor com tots els teus darrers articles. Ara bé, discrepo amb la conclusio final.
    Precisament per a que les élits que voten Convergencia no acabin fent el que sempre han fet, em sembla que no es bo que Mas obtingui una majoria absoluta, ja que si ningu els colla de prop son precisament capaços de pretendre inventar la sopa d’all… Tingues en compte Enric que tant en Mas com una part important dels dirigents convergents no han caminat cap a l’independentisme de grat sino empesos pel poble i alguns d’ells, potser en Mas ja no, si no se’ls segueix empenyent, son capaços de girar cua i desfer el cami… Doncs una bona tropa d’infanteria no-convergent al seu darrera per a que no puguin fugir quan es caguin a les calces. A veure si d,una vegada per totes es fan gran i adults i no perdem més el temps amb formules que només serveixen per marejar la perdiu i que al cap i a la fi, com tu dius, ni els nostres adversaris no comprenen que cony volem…

  2. Les elits de CiU cometen amb la UE el mateix error absurd que els articles de l’Estatut que pretenien obligar el govern espanyol a reformar lleis com la LOFCA o els pressupostos generals de l’Estat per complir amb les seves disposicions. La normativa local està supeditada a l’autonòmica; l’autonòmica, a l’estatal; i l’estatal, a la de la UE. Precisament perquè estem tips de la nostra supeditació a una autoritat estatal, volem constituir-nos en estat independent. Però és ridícul pretendre que la UE està obligada a acceptar-nos. La independència de Catalunya crearia un problema jurídic i polític molt notable a la UE, i no cal tenir cap premi Nobel de la Pau o d’Economia per entendre que aquesta mena de problemes, la UE els afronta amb una mandra còsmica. I sí, l’embolic que causaria la independència de Catalunya tindria conseqüències importants des del punt de vista econòmic, per a bé i per a mal: com diuen als EUA, “there’s nothing more coward than a million bucks”. Els qui proclamen “independència sí, però a la UE” em recorden el Fraga de 1976, que deia allò de “democracia sí, pero dentro de un orden”: gent que es posa el preservatiu per pensar. Espero que el president Mas no acabi com el president Figueras. http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinion/20100131/ejemplo-estanislao-figueras/97527.shtml

  3. Si aquestes ambigüetats fan caca de la grossa. Un economista americà que va soritr als Singulars va dir que lo millor seria sortir de l’Euro, per una Catalunya Independent.
    Per poder fer regulacions. Primer independents i després, ja veurem cony,

  4. A mi tampoc no em fa cap gràcia aquesta manca de claretat.
    Això de l’Oriol Pujol, “vull que Mas sigui el president d’un estat membre de la UE, no d’una independència” és digne del seu personatge al Polònia. A més que és contradictori: tots els estats membres de la UE són estats independents reconeguts per l’ONU.
    Com bé dius, col·locar-nos en un llimb intermedi ens posa la sobirania a l’escorxador a la mínima que la UE afluixi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s