Amics i deixebles (Singular Digital)

L’altre dia el Salvador Sostres va publicar a la seva web un article molt llarg i generós proclamant-se deixeble de Valentí Puig. El Salvador sempre diu moltes coses en els seus articles, no són innocents com els de la majoria de columnistes. I en aquell article concretament, mentre anava repartint bufetades a tort i a dret, entre cleca i cleca, venia a presentar-me, amb molta habilitat, com a deixeble seu. D’aquesta manera, a més de penjar-se una medalla com aquelles del Màgic Andreu, podia argumentar que, comptat i debatut, jo també sóc deixeble de Valentí Puig.

Doncs mira no. Una cosa és que el Salvador i jo siguem amics en la rialla i en la bronca, en la felicitat i en la desgràcia, que tinguem un lligam difícil de dissoldre, i una altra cosa és que jo sigui deixeble seu en cap sentit. No escric aquest article per orgull sinó perquè no en treurem res de barrejar l’escriptura amb la família. L’objectiu dels deixebles sempre acaba sent matar el mestre. Harold Bloom va dedicar tot un llibre a explicar-ho. Per qui no tingui ganes de llegir aquell totxo hi ha l’exemple dels textos que Eugeni d’Ors va dedicar a Joan Maragall, i el famós retrat que Josep Pla va fer a Joaquim Ruyra. Un deixeble sempre és un corb pel seu mestre –un corb de vegades molt subtil-, mentre que un amic sempre és un sant pel seu company. Dos amics es poden equivocar a l’hora de jutjar-se però mai no intenten xuclar res essencial de l’altre. Els amics es necessiten perquè es complementen; en canvi, els mestres i els deixebles competeixen pel mateix espai.

A mi em sembla que la defensa que el Salvador Sostres feia de Valentí Puig era més d’amic que no pas de deixeble. Espero que així sigui perquè quan trobo que un article del Salvador és vulgar, normalment em fa pensar en el Valentí Puig. És veritat que el Salvador de vegades plagia el poeta de Mallorca, però mai no és un plagi substancial, que no hagués pogut treure d’alguna altra banda o estalviar-se amb una mica d’esforç. L’extraordinària habilitat que el Salvador té per insultar no ve del Valentí Puig; ni la força de la seva prosa, ni l’audàcia d’alguns dels seus raonaments. El Sostres pot ser demagògic però gairebé no és mai vulgar. El Valentí Puig és al pensament el que Julio Iglésias és a la música. Després, en una sobretaula, pot ser encantador, educat, ocurrent, divertit; segur que sap moltes coses. Però els seus articles i els seus llibres, quan has llegit una mica, et cauen de les mans. I si mai te’ls has cregut, llavors el seu discurs resulta molt més humiliant que els insults del Sostres, dels quals jo sempre n’he pogut aprendre –fins i tot quan anaven dirigits a mi.

El Valentí Puig fa anys que utilitza la mediocritat dels altres com a excusa i per això s’està quedant sense deixebles. No estableixo fronteres entre espanyolistes i independentistes, sinó entre gasius i generosos, entre els qui elaboren el seu pensament des del complexe i l’interès petit, i els qui lluiten per sumar sense deixar de tocar os. Com els catalanistes que critica, Valentí Puig també té dues vares de mesurar i, com a intel·lectual que ha pretès ser, l’ensorrada d’Espanya i el que passa a casa seva l’hauria de fer reflexionar una mica. El prestigi que va arribar a tenir, la por que feien les seves admonicions a Catalunya, no s’explica sense la ignorància del país. Per això a mesura que anem superant l’escola autonomista, cada cop hi ha menys lectors que se’l prenen seriosament. No és un fenomen aïllat. Quan vaig contraposar el seu cas al del Jordi Bilbeny, en l’article que va provocar la defensa del Sostres, només posava un exemple; també hauria pogut recórrer al catàleg d’Anagrama.

El Valentí Puig ha tendit a creure que n’hi ha prou de portar corbata i parlar baix per ser civilitzat, igual que Arcadi Espada tendeix a confondre la veritat amb la crueltat i l’agudesa. Jo espero que el Sostres no es perdi mai pel seu camí. Encara que, per amistat, vulgui ser deixeble del simpàtic senyor Puig. I potser també del periodista Espada.

Advertisements

2 pensaments sobre “Amics i deixebles (Singular Digital)

  1. En Valentí Puig va fer un llibre que critivaca la Cultura Catalana. La seva decadència, el seus problemes. Ara ben pensat, també el que diu es generalitzable a totes les altres cultures, cosa que ens amaga.

  2. La primera i única poesia que he llegit d’aquest home va ser al blog del Sostres. Em va semblar horrorosa i barroera (A qui se li acut fer sortir la paraula tampax, entrada amb calçador per cert, dins una poesia?). Respecte a la prosa, he fet l’esforç de llegir alguns dels seus escrits al Mundo i mai no els he pogut acabar. En Sostres és un vividor a qui manca una bona dosi d’honestedat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s