El segle d’Eric Hobsbawm (FCO)

La setmana passada va morir l’historiador Eric Hobsbawm. Amb la seva desaparició deu haver passat avall l’últim gran intel·lectual europeu marcat per l’ascens del nazisme i la II Guerra Mundial. A diferència de la mort d’Isaiah Berlin i d’Ernst Junger, la seva desaparició no m’ha deixat cap sensació de buit. Hobsbawm no em va caure mai simpàtic. Sense saber gaire per què, els seus dos llibres més coneguts, La invenció de la tradició i L’era dels extrems, no em van acabar de convèncer. Tot i que els vaig trobar ben escrits i molt intel·ligents, em va semblar detectar-hi una hipocresia molt fina, que llavors no em vaig saber explicar. Ara, he rebut la seva mort amb un cert alleujament, com si amb el seu traspàs també marxessin els últims fantasmes de la guerra freda, i per fi fos possible enterrar d’una vegada el segle XX.

A Reappraisals, Tony Judt li fa un retrat boníssim. Hi desenvolupa una idea que un articulista del The Guardian tocava de passada l’altre dia, i és que va ser més bon historiador que no pas pensador. A Hobsbawm li mancava empatia, diu Judt, després d’elogiar la seva memòria, la seva erudició, la seva prosa. Tenint en compte que la història exigeix posar-se en la pell de persones d’altres èpoques, és una bona bufetada, per més que es digui amb delicadesa, però em sembla que Judt tenia tota la raó. Hobsbawm era un home que, malgrat haver-se especialitzat en l’estudi de revoltes i moviments socials subversius, va evitar fer-se preguntes complicades. Escrivia des de la poltrona, i les contradiccions de la vida pràctica no li interessaven. Tenia els típics tics totalitaris de l’intel·lectual abstemi que substitueix el sexe per les biblioteques. No acabava d’entendre la relació entre tradició i modernitat ni entre localisme i cosmopolitisme. Reivindicava la subjectivitat, però tenia massa pors i massa interessos immediats per distanciar-se de la seva època. Per això, així com a casa tinc unes quantes obres d’Isaiah Berlin, de Hobsbawm no en guardo cap llibre.

Aquests dies s’ha recordat que va vaticinar la crisi del capitalisme després de l’esfondrament del mur de Berlín, però no s’ha recordat que no va preveure ni l’ensorrament de la Unió Soviètica ni el fracàs de l’eurocomunisme. Val a dir que tampoc no va gosar revisar les seves opinions d’adolescència, a diferència d’altres comunistes que van enriquir la cultura europea enfrontant-se als seus fantasmes. Orfe, i de família jueva, va néixer a Alexandria, va viure a Viena i a Berlín, i es va exiliar a la Gran Bretanya després de l’arribada de Hitler al poder. El retrat que va fer del segle XX venia reforçat per la seva circumstància personal, i ha esdevingut canònic. Però és un retrat superficial, que viu del dimoni del nazisme per romantitzar la Unió Soviètica i evitar l’autocrítica. Hobsbawm va viure com un mandarí comunista amb els avantatges de pertànyer a l’establishment oficial d’un país tan liberal com la Gran Bretanya. Tot i que d’entrada això va perjudicar la seva carrera, el va acabar afavorint i també folkloritzant, i potser es pot dir que la seva figura representa, en el panorama intel·lectual europeu, el que l’antifranquisme ha estat a Catalunya.

A l’Era dels extrems escriu parlant dels règims comunistes: “La possibilitat d’una dictadura està implicita en qualsevol règim basat en un partit únic insubstituïble.” Judt, en el retrat de Reappraisals, es pregunta, descartant que la frase fos irònica: “Possibilitat?”. Ara veig que en l’obituari del Times ressenyen un fragment de les seves memòries, publicades el 2002, on diu, referint-se al règim de Stalin: “Aquells sacrificis van ser excessius… No haurien d’haver succeït. Vist en perspectiva el projecte estava condemnat a fracassar, tot i que encara va caldre un temps per veure-ho”. Un temps? Per què Hobsbawm no va marcar distàncies amb el comunisme quan el 1956 els tancs soviètics van envair Hongria? O el 1968, quan van envair Praga? Quan els periodistes li feien aquestes preguntes es refugiava en arguments generacionals i, entrat el segle XXI, encara deia que portava dins seu els somnis de la Revolució d’Octubre. En el fons, devia creure que els “sacrificis” s’ho valien. Per molt que edulcorés la seva militància de sentimentalisme, de vegades els seus escrits tenen aquestes caigudes de tensió inquietants, on sembla suggerir que el patiment de tanta gent hauria estat justificable si Stalin i els seus se n’haguessin sortit millor. De vegades els demòcrates espanyols tenen creuaments de cables similars.

Que descansi en pau Eric Hobsbawm, i aquest segle XX seu -“dels Extrems”- del qual no es va poder alliberar.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s