Catalunya i els Estats Units (FCO)

Ja fa un parell d’anys que vaig escrivint que l’actual escenari europeu em fa pensar en la Guerra de Successió. Les lluites interiors pel repartiment del poder amenacen de debilitar el continent i, com sempre, Catalunya es troba en l’ull de l’huracà. Igual que el 1714, dos bàndols aspiren a la hegemonia. Hi ha els països amb tendències autoritàries i els països de vocació liberal, hi ha els partidaris dels Estats Nació i els partidaris de les ciutats. Sembla que tot un món està a punt d’acabar-se, però el futur no està ben definit i més aviat ens trobem davant d’una cruïlla. La diferència respecte al segle XVIII és que el camp de batalla s’ha ampliat i que Europa ja no es baralla només amb les seves contradiccions, sinó que oscil·la entre dos pols més forts: els Estats Units i la Xina. 

Com fa 300 anys, a Catalunya s’acabaran de decidir moltes coses. Sabrem si els Estats Units encara conserven la força civilitzadora, o si ja estan en decadència i només poden gestionar la seva hegemonia. Sabrem si Europa i Amèrica poden constituir un sol bloc democràtic davant de la Xina, Rússia i l’Iran, o si van cadascuna per la seva banda, amb el perill que això comporta. Sabrem si Europa queda en mans del centralisme de tall jacobí o d’uns alemanys del tot desnazificats, ben reconciliats amb la seva vella cultura municipalista i col·laborativa. A Catalunya, es decidirà si Espanya i França es converteixen en el cavall de Troia de l’autoritatisme a Europa o si el continent es posa al costat dels Estats Units per liderar el món cap a la democràcia. 

Com diu el meu amic Roger Mallola, a més de la bandera europea, els catalans hauríem d’alçar ben alt la bandera nordamericana, aquests dies. Avui el principal perill per a la salut de la democràcia seria una aliança entre la Unió Europea i Rússia fora de l’abast dels Estats Units. En una situació com aquesta, França seria la reina del continent, com en les velles èpoques, i la democràcia s’acabaria convertint en una qüestió retòrica. Davant la temptació francesa d’articular un eix Madrid-París-Berlín-Moscú, la independència de Catalunya, protegida pels Estats Units, garantiria una Europa més bavaresa, més holandesa, més anglesa i més italiana, més basada en la geografia econòmica i la força de la creativitat, que no pas en l’espoli i la política abstracta. Més semblant als Estats Units. 

En aquest sentit hi ha un mapa de la guerra de successió dibuixat per Vicenç Vives el 1950 que s’ha de veure. El gran historiador va dibuixar una línia verda que anava de Barcelona a Torí, de Torí a Viena, de Viena a Berlín, de Berlín a Amsterdam, d’Amsterdam a Londres i de Londres a Lisboa. Amb el mapa és fàcil d’entendre perquè els catalans i els anglesos van conquerir Gibraltar i perquè Madrid i París es van oposar amb tanta fúria a la llibertat de Catalunya. Sense Barcelona, aquest circuit comercial va quedar trencat, i el futur d’Europa va quedar en mans dels exèrcits. Madrid es va assegurar el domini de la Península, França es va convertir en la reina del continent i Europa va quedar fragmentada en una colla d’Estats Nació enfrontats entre ells, que no es podien veure ni en pintura. A nivell material, la cursa militarista va portar coses bones, però va empedrar el camí del colonialisme, del totalitarisme i de la decadència actual del continent.

Si els Estats Units fessin el que els britànics no van tenir la força o el coratge de fer el 1714, els catalans ens convertiríem en la garantia moral del seu poder militar i del seu compromís amb la democràcia. Després de la guerra freda, la necessitat d’un poder basat en la legitimitat democràtica és més imperiosa que mai. La independència de Catalunya per via referèndum ajudaria a consolidar aquest camí. Si els nordamericans ens ajudessin, el seu prestigi augmentaria i l’antiamericanisme europeu, que en bona part és un altaveu de la frustració francesa per haver perdut l’antiga grandeur, s’aniria dissolent com un sucret. Avui més que mai és bo recordar que la victòria francesa sobre el president Wilson en el tractat de Versalles va imposar una dinàmica de curta volada que va portar cap al feixisme dels anys 30.

Com diu Antoni Vives, la causa de Catalunya és la causa de Barcelona i la causa de Barcelona hauria de ser la causa de tot Europa. Barcelona ho té tot per ser el motor d’una esperança nova que superi les fórmules gastades del vell nacionalisme imperialista a través d’un patriotisme més concret, més compromès amb la terra que es trepitja i més obert al món.

Advertisements

5 pensaments sobre “Catalunya i els Estats Units (FCO)

  1. Si jo també penso igual. Que l’ambaixador d’estats units digui que és un procés pulcre i net, el de la independencia, ens fa molt bé. Mas ha d’ésser pro america, com tots noslatres.

  2. Touché, Enric! És la clau de volta d’aquests temps històrics que vivim i dels que vindran. Que, un cop independents, Espanya vetarà la nostra permanència a Europa? Que Europa es farà l’estirada i obeirà el veto Espanyol? Aliem-nos amb els Estats units, proposem-nos com el 51é estat o un estat agermanat i ja veureu com corre Europa, la vella Europa. Si els americans varen utilitzar Catalunya i la mediterrània per ocupar posicions estratègiques per frenar el comunisme, per què no fer-ho novament per aturar l’influència comercial asiàtica i esdevenir moderns i avançants d’una maleïda vegada? Els catalans tenim molt més en comú amb els americans del que ens pensem. Compartim un tarannà semblant tant en la feina com en la creativitat. Si els proposem als americans de crear a la nostra terra nous silicon valley(s), nous parcs empresarials per influir en el món, creieu que es negaran? Noves versions de velles estratègies. Ho tenim tot per ser millor del que som i per esdevenir un poble gran i realitzat de debò. Només en cal escollir els amics, i que aquest cop siguin els bons, però. Serem imparables.

  3. Ho trobo ben encertat. Podria ser Catalunya la nova joia d’Europa, que accceleraria el procés de desmantellar els vells estats nació. Podria ser. Qui hi pot perdre més son les elits de Madrid i Paris, per això ja s’han ocupat de ser capitals més que politiques. Per no acabar com Viena, per exemple. Si aquests canvis haguessin passat al 1980, Madrid seguiria el cami de Viena. Però ja s’han ocupat que no sigui aixi, i en gran part per aquesta ansia, que estem aixi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s