Si volem podem

És tard, estic cansat i tinc una feinada de por, però no me’n vull anar a dormir sense escriure alguna cosa sobre la Diada. Em sembla que cada dia que passa tothom està més convençut que si volem podem i haver-nos descobert aquesta força és el que ens farà imparables i donarà sentit a la nostra independència. Tornant a casa recordava els titulars i els articles que es van escriure després de la manifestació de fa dos anys, la famosa del 10 de juliol. Pensava en els articulistes que anunciaven la divisió del país, en els que feien conyeta sobre l’independentisme exprés, en els que vaticinaven que tot plegat era una escalfada passatgera perquè ja se sap que els catalans som uns sentimentals; recordava els historiadors que feien teories sobre el populisme i barrejaven l’independentisme amb el senyor Anglada; pensava en els titulars que utilitzaven les esbroncades al president Montilla per pintar una manifestació de radicals. Recordo un article d’un suposat doctor de Harvard que assegurava que l’independentisme era un moviment antisistema, i tot seguit presentava Duran i Lleida com el gran home del moment.

I bé: no ho dic per retreure res a ningú, ja se sap que si als articulistes ens tallessin les mans cada cop que escrivim una bajanada els diaris no sortirien. Dic això perquè si els discursos dels polítics i d’alguns analistes envelleixen tan de pressa és perquè, malgrat la crisi, la gent cada dia se sent més forta i cedeix menys a les excuses. Es parla de diners, però el principal motor del moviment té molt menys a veure amb els diners que amb la redescoberta del país i el paper de la voluntat per alliberar-lo. La gent veu que hi ha l’oportunitat d’incidir en el futur i, malgrat la premsa i els partits, pren la responsabilitat i no es cansa: hi torna, hi torna, i hi torna. Algun dia deixarem de rebaixar-nos i de dir bestieses sobre nosaltres, com ara que som covards, que som inconstants, que som materialistes, que som estúpids perquè no hem sabut fer un estat. Com l’aneguet lleig, un dia veurem reflectida la nostra noblesa en la resta del món  i quedarem sorpresos.

Mentre això no passi l’independentisme cada dia serà més fort per què la seva principal raó de ser és una cosa tan senzilla i poderosa com recuperar l’orgull d’una nació. Ara que l’odi que feia perillós ser català s’ha esvaït del tot, i que hem destruït les mentides que en perpetuaven els efectes, les raons de la butxaca no aturaran res, perquè els motius de fons són espirituals. La manifestació d’avui no era una manifestació d’indignats, era una pura celebració de la existència, com ja ho va ser la de fa dos anys. Fins que no assumim això, fins que no acabem també amb aquesta última fàl·lacia dels diners, no ens n’acabarem de sortir, ni convencerem els indecisos, o els que creuen que no es podran sentir espanyols en una Catalunya independent.

El moment més gloriós de la Diada ha estat trobar pel carrer alguns vells amics de l’escola que s’havien despolititzat feia anys, fastiguejats i convençuts que Catalunya era una causa estèril o fins i tot perversa. La independència s’està forjant en l’ànima de cada català. I la força de l’independentisme és que cura, perquè interpel·la la dignitat de tots ciutadans per igual, tant si hi estan a favor com si hi estan en contra, tant si tenen arrels aquí com allà, tant si lluiten per les seves idees com si viuen instal·lats en el cinisme. La grandesa de l’independentisme és que, amb referèndum o no, a la llarga ningú no es podrà escapar de respondre les preguntes bàsiques. Cada manifestació d’aquestes, cada gesta que arrossega els polítics una mica més enllà, és com una gran manguerada d’aigua neta sobre l’ànima del país, i s’emporta uns quants quilos d’humiliació i d’infàmia acumulada.

De moment, tenim molta història per desenterrar, molta ingenuïtat per perdre i moltes equivocacions per cometre. El món tot just comença a saber que existim. Nosaltres després de segles intentant encaixar en una Europa que va pagar la seva llibertat amb la nostra esclavitud, hem perdut la noció de les nostres possibilitats i dels nostres límits. Tampoc no ens coneixem i tambe ens haurem d’anar descobrint. Estem avesats a nedar contracorrent i  alguns automatismes o costums que fins ara eren virtuts es podrien tornar defectes. Però tenim una gran sort i és que encara trigarem a donar la llibertat per descomptada. Per això en les nostres manifestacions es crea aquesta màgia, i per això ho tindrem fàcil per generar empatia i adhesions. No cal que ens emboliquem amb banderes europees. Per inspirar Europa, n’hi ha prou que defensem la nostra catalanitat sense justificar-nos.

Aquest cap de setmana, a Barcelona, s’han esgotat les banderes independentistes de les botigues. Val la pena recordar que el 1856 es van acabar els pics i les pales quan va ser l’hora de tirar a terra les muralles de la ciutat. Ser català ha deixat de ser perillós i ben aviat estarà de moda. Si volem podem. Fa 300 anys que ens esperem i si calgués podríem esperar-nos 300 anys més. Hi ha res més bonic que veure com es desperta un poble?

Collons, nosaltres som la nova Europa.

I si tot va bé, a partir d’ara, l’Onze de Setembre també celebrarem una victòria.

Anuncis

8 pensaments sobre “Si volem podem

  1. Una cosa em va sorpendre molt, força gent (posa un 10% pels amants de les dades) parlaven castellà plens d’estelades. No amics d’amics, families senceres. Sense posar-me folklorista: potser veurem un creixement de l’independentisme que mai ens haviem esperat (almenys jo no.)

  2. Caram noi, que bonic.
    Només un apunt:
    “El món tot just ens comença a descobrir. Nosaltres després de segles intentant encaixar en una Europa que va pagar la seva llibertat amb la nostra esclavitud”

    Et refereixes a 1714 no? Queda molt bonic, i te alguna cosa a veure, però t’equivoques una mica d’aconteixement. La europa moderna, la desaparició de l’Europa vertical va sorgir més aviat a Westfalia, després de la guerra dels Segadors. La de successió sería ja més aviat una guerra de les de equilibri entre nacions del segle XVIII, el mapa ja estava fet.

  3. Si estaves cansat i enfeinat a l’hora d’escriure aquest article, escriu sempre en aquestes condicions perquè t’ha sortit un article veritablement fantàstic. Enhorabona.

  4. Retroenllaç: Si volem podem « El Bloc de l'Andreu Llovera

  5. De tota manera, perdoneu que no sigui un refiat, que en diuen.

    No em fio d’un govern que l’únic que l’interessa són els diners (el pacte fiscal).

    Perquè, ¿què en farem de tenir molts diners, si les lleis les continuen fent a Madrid i no podem aplicar-los com voldríem? Potser és per això que aquest govern ha intentat de fer venir aquí l’Eurovegas i ara, en no sortir-li bé, hi afavoreix el Barcelona World. Perquè, així, aquests diners que ens sobraran i no podrem aprofitar ens els pategem en vida dissoluta. L’Eurovegas i el Barcelona World són un mal símptoma.

    Perdoneu, però crec que en Mas ens farà perdre el temps, per tal que els altres el vagin guanyant, fins que ens puguin aturar.

    L’única solució no és tenir estructures d’estat, com diu el senyor Mas. El senyor Mascarell ja ho ha dit, ell vol per a Catalunya un estat dins d’Espanya. I dins d’Espanya no hi ha res a fer. Estarem sempre a mercè d’una majoria que ni ens entén ni ens vol entendre, i que a la mínima que puguin ens tornaran a ensorrar. Perquè el món fa moltes voltes, i l’ocasió tard o d’hora els vindrà. L’única solució és la independència, pelada, neta, completa, d’ells. A veure si fem net d’una vegada. Que no són tres cents anys, com dieu, que en són cinc cents (sis cents, si comptem des del Compromís de Casp), i ja en són massa.

  6. ¡Atenció, que comencen les rebaixes!

    Primera rebaixa: amb la independència, el Barça continuarà jugant a la lliga espanyola (segons el senyor Rossell).

    Segona rebaixa: podem fer com la Commonwelth britànica, i compaginar la independència amb l’acceptació del monarca espanyol com a cap d’estat.

    Fixeu-vos: es tracta de mantenir-nos dins el món de la Hispanidaz, que en diuen a Madrid. Es tracta de no deixar-nos respirar com a catalans. Es tracta de fer-nos sentir espanyols a la castellana. Es tracta de ficar-nos el castellà i l’espanyolitat fins a la sopa. És a dir: es tracta de canviar-ho tot perquè no canviï res. No és pas això, el que demanem. Escolteu: ¡Que nosaltres, el que volem, és fer net d’una vegada! ¡Que nosaltres, el que volem, és treure’ns aquests carques de sobre ja des d’ara!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s