Yes we can (de l’immigrant al funcionari)

Fins fa 50 anys, el perill que s’interposava entre els catalans i la llibertat era l’exèrcit i la presó. Durant més d’un segle això va anar destruint persones i energia. Es va fer una bona neteja de valents, fins que amb la guerra i la dictadura es va aconseguir instaurar la idea que els catalans eren essencialment covards i, quan no, eren uns folls que calia vigilar perquè cremaven esglésies i tiraven bombes. Després, quan l’exèrcit va perdre influència, i la por física ja no mantenia el país a ratlla, el papus que es va utilitzar va ser la immigració. La figura de l’immigrant, xulejada per Madrid i per l’elit barcelonina, va substituir l’exèrcit com a garant de la Unitat d’Espanya. Franco es va morir i la guerra freda s’acabava, i calia fer evolucionar el discurs. Així, el malson del català va deixar de ser el dolor físic i va passar a ser el dolor moral. Ara ja no calia patir per irritar els militars, ara calia patir per si et titllaven de xenòfob en una Europa traumatitzada per l’Holocaust. En aquest nou ordre, el fantasma de la immigració va prendre el paper polític de l’exèrcit.

Si la violència física va dividir Catalunya entre capellans i revolucionaris,  la violència moral va dividir el país entre cosmopolites i pagesos. L’elit cosmopolita deia que protegia els immigrants, però els utilitzava per negociar prebendes amb Madrid a canvi de debilitar els interessos del país i acomplexar els indígenes que tenien una catalanitat massa “pura”. Mentrestant, l’elit pagesa deia que protegia les essències de la pàtria. Però en comptes d’agafar el toro per les banyes va abandonar Barcelona i va començar a fer la puta i la ramoneta, donant a entendre als seus votants que el taxista de Jaén tenia la culpa de les seves frustracions. Els intel·lectuals que van intentar trencar el joc van ser boicotejats per les animetes cristianes, que curiosament en aquest país sempre han lligat gossos amb llonganisses. Així, de la mateixa manera que el discurs s’havia adaptat a la justícia militar, ara el pensament va acabar adaptant-se al fantasma de la immigració. Una immigració esotèrica, que resultava inabordable, perquè tots els seus membres s’havien convertit, d’un dia per l’altre i per dogma, en més catalans que Verdaguer.

El president Montilla va esgotar aquest papus polític quan va trair Pasqual Maragall i va destapar el cas Palau calculant malament les seves forces -i la seva intel·ligència. L’esclat independentista dels últims anys no només té a veure amb el fracàs de l’Estatut, sinó també amb la inutilització d’aquest mecanisme de violència moral. Quan va quedar clar que l’únic valor polític del president Montilla era el seu cognom, l’autonomia es va quedar sense espantall. Només va faltar que Merkel i Sarkozy comencessin a relativitzar el multiculuralisme. Durant un parell d’anys la idea de la independència va tenir una força imparable perquè no hi havia elements de xantatge per combatre-la. El PSC ja estava en caiguda lliure i la crisi no era prou forta o es relativitzava. Amb les xarxes socials i la immersió, el castellà tampoc no era un element de pressió suficient per galvanitzar cap amenaça tiranitzadora. CiU va preferir esperar i encara espera avui. I, poc a poc, ja es va veient que la figura que substituirà l’immigrant serà la del funcionari -entès de forma àmplia.

Tot i que que alguns articulistes encara miren d’utilitzar la immigració per estigmatitzar l’independentisme, els temps han canviat. La immigració ja no pagarà les festes dels qui s’han comprat la casa a l’Empordà amb el discurs social. La cultura dels qui no participen dels interessos del país ha quedat saquejada per la generositat dels qui deien defensar-los. La figura de l’assalariat malacostumat per la bonança econòmica, que té por de perdre el sou fix, ha desplaçat la figura de l’immigrant que s’havia avesat a la supremacia del castellà i del seu folklore, gràcies a la dictadura. Espanya és un comunisme, i sempre busca un col·lectiu espantadís per utilitzar-lo com una esponja per netejar cotxes. Convertits en esperpents el fantasma de l’exèrcit i de la immigració, el fantasma de la ruïna serà l’eix del nou espanyolisme. Ara ja no caldrà que aprenguem a ser menys catalans, ara caldrà que aprenguem a ser menys rics. Els que viuen de la ferida faran agafar por a l’assalariat i li donaran la sortida més barata. Mentre Mas es pregunta yes, can we? els meus amics més formats i intel·ligents marxen a l’estranger, o pensen de marxar-ne, cada dia més convençuts que Catalunya s’està tornant un país de funcionaris.

De vegades sembla que alguns dels qui van preferir callar o aprofitar-se de la immigració, en comptes d’arriscar-se a lluitar contra el xantatge, ara necessitin que la nostra generació també es resigni per poder justificar-se.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s