Hughes i Barcelona (Avui)

Aquest estiu ha mort Robert Hughes, el famós crític d’art australià. A Hughes li devem el millor llibre sobre Barcelona, si més no el més complet. Els obituaris no n’han parlat gaire, potser perquè és una obra incòmoda, amb una temperatura èpica que pot semblar desaforada. Una mica a contracor, Hughes va donar a Barcelona una importància que des de Nova York, París o Londres –les seves tres ciutats de referència– era difícil d’empassar. Un llibre en anglès que reconegui que, sense Catalunya, Barcelona és del tot il·legible a l’estranger és un llibre atrevit, sobretot si el situem el 1990, quan el nacionalisme era una malaltia que a Europa només tenien els neonazis, els serbis i els votants de CiU. Hughes em va explicar Gaudí o Prim com cap català no havia gosat fer-ho. Però, sobretot, em va fer adonar que Catalunya és un país difícil d’encaixar en l’Europa dels anglesos i els francesos. Hughes era audaç. En el seu llibre ens reconeix totes les virtuts, però sovint no pot evitar explicar-les amb recança i això fa que hi hagi pàgines plenes de contradiccions, i que escrigui amb una barreja d’amor i odi que el fan encara més creïble. El seu monumental Barcelona és una obra que sempre recomano perquè em va fer veure que ningú no creurà totalment en nosaltres si nosaltres no hi creiem primer. És bo que hi pensin els catalanistes que viuen pendents d’Europa i de la llengua castellana. Ningú no ens reconeixerà el dret a defensar-nos, si ens pot robar; ningú no creurà en la nostra llibertat, si no som perillosos defensant-la. Tant se val que admirin la nostra cultura o creguin que som treballadors. Els atacs de ràbia que hi ha en el brillant llibre de Hughes són una lliçó. Res no aixeca tantes suspicàcies com el poder que no es concreta. Hughes s’identificava amb Catalunya perquè era un outsider. Al final, però, que un país “minúscul” hagués inspirat un món tan gran el treia de polleguera, li semblava una estafa. Tot i venir d’una cultura com l’anglesa, ell havia hagut de fugir d’un país ple de cangurs i muntar-se la vida a l’estranger per arribar a ser alguna cosa. Si no tenim el valor d’anar a totes, prendrem mal.

Anuncis

6 pensaments sobre “Hughes i Barcelona (Avui)

  1. Hola Enric, no sé què passa però és impossible enllaçar amb l’article “Hughes i Barcelona” i francament em sap greu perquè els darrers articles que has publicat sobre la nostra ciutat són excel-lents i m’imagino que aquest no serà menys interessant. Mira si ho pots solucionar, si us plau.
    Ah, per cert, el blog de Salvador Garcia ha estat tot un descobriment.

  2. Si és totalment recomanable el llibre. La sensació que descrius d’amor i odi també la vaig tindre jo. Vaig pensar: Per què escrius amb tanta admiració sobre Barcelona si linea si linea també despotriques i caus en els tòpics més sinistres de l’enemic ‘Castella’?

    Fa un repàs de tota la nostra història filtrada per els nostre enemics, però dient: cullons com és possible que tinguin personatges de tal magnitud, com és possible? No m’ho crec. I això que l’autor crec no coneix personatges amagats i oblidats per tots nosaltres.

    La nació Catalana, si és pot dir així, és un insult per les altres nacions, perquè per mantenir-se no ha empreat les mètodes de les altres: fronteres, guerres, assesinat, I per tant el grup de nacions que han hagut de passar per l’aro mai deixaran que pertanyem al seu grup. No podrem ser mai nació a través de Democràcia perquè les altres no han edevingut nació a través de Democràcia, sino a través de fets consumats. Per tant el Referendum és una utopia per la comunitat internacional.

    El fet més extraordinari que he llegit últimament és la inclusió del Concepte Catalonia en el Canon de la literatura Occidental en el llibre de Harold Bloom, encara que la tria d’autors no m’agrada, estic només d’acord amb Mercè Rodoreda, i el Perucho no el conec, els altres Espriu, Gimferrer són obviables. Jo hauria inclòs, Francesc Pujols i Miquel Bauçà, el primer per ‘La Tardor Barcelonina’ i el segon pel llibre del Canvi. Aquí també trobem a un Harold Bloom admirat pel Quixot, però malahauradament filtrat per un tal ‘idiota’ dit Miguel de Unamuno. El Capítol sobre Cervantes em va deixar d’interessar quan feia referència a tantes tonteries d’aquest pensador. El Quixot és Universal, però el Castellans mai l’han entés. Els fundadors de la Pàtria Americana, Abraham Licon, etc, en els seus viatges per els seus territoris, tenien després de la biblia, el Quixot com a llibre de Capçalera. Els va servir d’inspiració per fundar el país més lliure del món. En canvi, aquí només provoca rialla, ‘chascarillos’, i el caràcter ‘Quijotesco de lo espanyol frente al mundo’. El Quixot és veu com una definició de l’ànima que no es pot copsar de ‘lo Espanyol’, i és tot el contrari, perquè és un llibre Universal i en contra del tarannà Espanyol. I língüísticament també té un Espanyol molt raro, hi ha paraules com a ‘gabia’ per indicar ‘jaula’ que no ténen cap tradició en el corpus de la Llengua Castellana. En canvi la R.A.E ho dona com a bó. És de vergonya.

    Un dels temes que apunta ‘Cervantes’, és la realitat inventada, sobreposada, un clar exemple d’això és la entrada de ‘gabia’ al diccionari de la R.A.E. Aquest hauria de dir,
    paraula Catalana, no se sap ben bé perquè apareix en el Quixot.

    En fi tenim un altre exemple, el de Harol Bloom meravellant-se de Catalunya, però interpretant-la a través del enemics. Oh meravella, però que cabrons. Més val que em comptes de lleguir el Funest Miguel de Unamuno, hagués preguntat al fundadors de la seva pàtria.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s