Catalunya és la solució (FCO)

No sé si tot el que està passant era inevitable però era perfectament previsible. Alfons López Tena ja me’n va fer un retrat força precís deu fer tres anys, quan encara era a Convergència. Jo mateix m’he fet un tip d’escriure articles avisant que anàvem cap a un coll d’embut. L’emergència dels països asiàtics i sudamericans, la recuperació lenta però obstinada de Rússia, la democratització dels països de l’Est, no podia sortir-nos de franc. La retòrica del win to win, aquest escenari fabulós on tothom havia de guanyar gràcies al liberalisme, ja es veia que només duraria mentre els inventors del paradigma, els Estats Units, fossin els més beneficiats.

A Catalunya, era cantat que l’escolarització en català faria créixer les tensions amb Espanya. No hi ha cap país que es conformi a viure minoritzat eternament. A més, quan unes institucions creades per la força veuen afeblir-se l’exèrcit que les aguanta perden el prestigi i la legitimitat. El dia que l’exèrcit espanyol es va convertir en un cos de missions humanitàries integrat per sudamericans la Constitució va entrar en crisi a Catalunya. Aznar es pensava que podria enllestir el problema català a través de l’economia, però va cometre els mateixos errors que tots els governants de Madrid des de l’època del comte duc d’Olivares: creure que els diners no costen de guanyar i pensar-se que la nació catalana és un “petit accident” en el gloriós camí de l’imperialisme castellà.

Segons el meu parer, va ser un error no prémer l’accelerador en les autonòmiques. Com sempre que ens hem estimbat, la classe dirigent prefereix jugar a veure-les venri. Això ens resta capacitat de reacció i desgasta el país. Mentre recordem els Jocs Olímpics del 1992, mentre ens preguntem  acollonits quan s’acabarà el malson, mentre ens escandalitzem amb l’afer de Bankia, mentre alguns descobreixen que Espanya no té solució, el món evoluciona. L’altre dia El Mundo publicava una entrevista amb un parell de ianquis que defensen que les nacions amb estats poc centralitzats fracassen, mentre que les que tenen institucions “inclusives” triomfen.

Els Estats Units han entrat en el periode de concentració del poder que viuen tots els gran imperis quan comencen a patir per mantenir l’hegemonia. A Madrid els americans hi trobaran bons escolanets. A diferència de 1898, Espanya té ben assumit el seu paper al món i, malgrat que el somni aznarista era bonic, 40 anys de Franco van ser una cura d’humilitat irreversible. Espanya es portarà bé i els qui pensen que n’hi haurà prou d’assenyalar les misèries del veí per superar la situació s’equivoquen. Com sempre que hi ha un problema gros, haurem de travessar el foc i, com abans les nostres elits ho assumeixin, més oportunitats tindrem de sortir-ne ben parats i més elements tindrem per negociar amb Europa, i influir en el seu destí.

Per això m’agradaria veure una classe dirigent que ens recordés que hem estat un poble combatiu i emprenedor. Que recordés que la Barcelona del segle XVII va ser un dels bressols de la mentalitat capitalista; que la Barcelona del segle XVIII va ser un dels primers focus de la il·lustració; que durant el segle XIX vam ser l’únic país del sud d’Europa que va fer la Revolució Industrial; que acceptés que no hem aconseguit reeixir del tot, i que la situació és realment difícil, però que recordés que hem resistit moltes tiranies, i que no és casualitat que a primers del segle XX pels carrers de Barcelona hi passegessin personatges com  Gaudí, Picasso, Miró, Puig i Cadafalch o Pau Casals.

Més que mai, necessitem una classe dirigent que cregui en el país i que no deixi passar cap ocasió d’afrontar el futur amb esperança i determinació. Quan el pànic acabi d’escampar-se per Europa, la temptació de totes les burocràcies serà posar-se d’acord per venir-nos a robar, com va passar el 1714. En l’escena internacional hi torna a germinar aquell ambient que va fer dir a Ferrer i Sitges, quan defensava la necessitat que Catalunya defensés a ultrança les Constitucions: “Si l’esclavitud va augmentant a Europa, no hauran de passar molts anys perquè els regnes, repúbliques i províncies caiguin sota el mateix jou d’esclavatge que avui tan justament temen”.

Sembla increïble però és així: el futur de la democràcia occidental es juga a Catalunya. Sense la llibertat dels catalans, no es podrà evitar que el dirigisme uniformista de la Xina s’acabi encomanant a Europa i els Estats Units, igual que després de 1714 els Estats europeus van agafar molts vicis de l’Imperi Otomà. Com diu el meu amic Toni Babia, qui no es cregui que Catalunya és l’hereva d’un món molt vell i important que ha forjat el cor d’Europa que vagi a Davos i compri un diccionari anglès-romanx. Als anys 20, quan encara no era massa tard per a ell ni per al país, l’alcalde Porcioles va escriure: “Els homes de 1714 van perdre perquè no tenien prou consciència nacional”.  Naturalment, Porcioles no es referia al poble baix, sinó als que manen. Ara, malgrat les proclames independentistes, correm un perill semblant.

Anuncis

3 pensaments sobre “Catalunya és la solució (FCO)

  1. Certament, tot fa pensar que els Estats Units d’Amèrica estan en una fase en què, en comptes de posar per davant la llibertat, hi posaran la seguretat. És a dir, que estan entrant en una fase diguem-ne socialista, d’homogeneïtzació interna, conservadora. Podria ser que comencessin a entendre’s amb Madrid –o no.

  2. Tens bibliografia a on es documenti que Catalunya va ser un dels bressols del Capitalisme i una de la fonts de la I.lustració? M’encantaria llegir-la. Pot ser que Ramon Siubida llegit per Descartes, tingué que veure amb el racionalisme?. Per altra banda estic llegint ‘En defensa pròpia’, de Mosèn Cinto Verdaguer, i em fa posar els pels de punta. Que no’opines del cas? Es veu unes practiques catalanes: el Bisbe de Barcelona, el Morgades, el de Vic, el Marqués de Comillas amb pràctiques de l’eliminació de la persona que enriute’n de l’Europa de l’Est. Per altra banda Azorín va dir: ‘El Caso de Jacinto Verdaguer és la obsesión por ser un sacerdote libre’. Té a veure amb la mofa feta per Quevedo dels Catalans titllant-los de gent salvatge i lliure, que no tenen amo ni rei?.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s