Barcelona o la por al fracàs (Metròpolis)

Figura que la ciutat ha perdut la seguretat en ella mateixa i va l’especialista.

PSICÒLEG: Senyoreta, ara feia temps que no venieu a veure’m!

BARCELONA: Oh, és que he passat una època estupenda. A tot arreu era la reina del ball. Era com aquestes noies que els homes tracten com princeses, o com aquests pintors abstractes que no s’entén què pinten però que tothom elogia, i que col·loquen la seva obra amb una admirable facilitat -a un preu encara més admirable, de vegades incomprensible. Em penso que cap ciutat del món no ha estat tan mimada com jo els últims anys. Tant se valia què fes, tothom em reia les gràcies. Suposo que ningú no encarnava tan bé les il·lusions que va despertar la caiguda del mur de Berlín. Recordeu l’Amigos para siempre, aquella cançó que cantaven el Josep Carreras i la Sara Brightman i després també els Manolos, aquell grup que semblava de Córdova però que era del Poble Sec? Bé, aquella cançó no va ser només l’himne oficiós de les meves olimpiades, ha sigut l’himne d’una època. Sí, sí, ja sé que l’atac a les torres bessones es va produir el 2001, però vós que sou un psicòleg d’aquells que es fa pagar ja sabeu com van les coses: no són pas els fets, els que determinen el final d’una època, sinó les esperances i les pors.

PSICÒLEG: Dona, però no heu vist el Global City Index? El 2008 ni tant sols hi apareixieu. El 2010 estàveu al lloc 26. Ara esteu en la posició 24 de la taula, per davant de Roma, d’Amsterdam i d’altres capitals d’Estat. I mentre vós pujeu, Madrid baixa i ara és al lloc 18, després d’haver estat en el 17. Em pensava que estarieu contenta!

BARCELONA: Una part de mi ho està, però l’altre pateix. Ara que la teoria del final de la història ja no se la creu ni el famós Francis Fukuyama, em fa por que la història em torni a ensorrar. Estic tipa de ser una ciutat de primaveres. Des del segle XV, que navego a contravent. De vegades sembla que el vent m’infla la vela però de sobte em trobo enmig d’una tempesta i no reapareixo fins al cap dels anys, esparracada amb les restes del naufragi, quan tothom ja em dóna per perduda. Recordo la primavera modernista, i tot seguit el terrorisme i la dictadura de Primo de Rivera. Recordo la primavera republicana i el llarg hivern franquista. Recordo el saqueig de Roma i la lliçó que vam donar als turcs a la batalla de Lepant, però també tinc present on va instal·lar Felip II la capital d’Espanya. Recordo la guerra dels Segadors i com Madrid em va impedir que fes el pas de l’economia mercantil a la capitalista al mateix temps que Amsterdam o Londres. Això per no parlar de la derrota de 1714, quan ho tenia tot a favor per convertir-me en un focus de la il·lustració. O de Napoleó, que va dividir-me el país quan tot just em començava a refer de l’ocupació borbònica. Fins i tot recordo les pestes del segle XIV, que em van deixar sense massa humana per consolidar un Estat modern, en el moment de la meva màxima expansió, justament quan mes le prometia més felices.

Conec la història, benvolgut doctor, i no em fa gens ni mica de gràcia veure que ha reprès la marxa, perquè sempre me la fot quan les coses em van bé. Segur que les meves amigues s’estan fregant les mans. París fa 800 anys que em mira amb recel. Londres sempre ha traficat amb les meves febleses. A Roma li fa ràbia que em prengui la fe cristiana tan seriosament i Madrid, si pogués, assecaria el mediterrani. Aquests últims 30 anys m’han deixat fer perquè no tenien més remei. Recordeu quan Bill Clinton va dir que el món seria català o talibà? El món s’assemblava a mi i no podien maltractar-me. Hem viscut una època tremendament liberal i individualista, però sobretot hem viscut en una època en la qual les grans ciutats d’Europa estaven escarmentades per la història. El meu èxit ha tingut més a veure amb el context internacional que no pas amb la meva força objectiva. Les meves amigues estaven tan fotudes com jo; però elles encara són capitals d’Estat. Jo sóc una reina vídua; tinc l’encant, però no tinc el poder.

Estic segura que totes han pensat. “On s’és vist compartir el prestigi amb una ciutat sense estat, sense exèrcit, que ni tant sols té una llengua pròpia d’abast internacional?” Segur què pensaven això. El món admira la meva arquitectura, els meus pintors, la meva cuina, el món admira el Barça, però gairebé no es recorda mai que el secret de la meva màgia és Catalunya. Potser val més així, perquè quan Catalunya em dóna massa personalitat tothom corre a destruir-la. Si encara sóc aquí és per la força que m’ha donat el record de les meves llibertats perdudes i perquè m’he mantingut il·legible als ulls de la majoria d’estrangers. Els forasters, pobrets, amb el seu entusiasme infantil, no es fan idea de fins a quin punt la meva gràcia està relacionada amb la meva història i les meves ambicions. Ni tant sols els meus ciutadans no són conscients que tinc una idea de civilització tan important com la pugui tenir qualsevol altre gran capital del món.

D’una banda se’m tracta com una ciutat de segon ordre perquè no tinc un estat darrera, però de l’altre faig por, perquè Jo, Barcelona, i no Londres, ni París, ni Berlín, ni Madrid, sóc l’hereva legítima de l’antiga Roma. Jo entronco amb la república romana on el cap del país era un Primus inter Pares, un primer entre iguals. A casa meva els reis han governat sempre per contracte. No sé si hi ha gaires ciutats al món que hagin imposat al seus reis un jurament com aquest “Nosaltres, que som tan bons com vos, jurem a vostra mercè, que no sou millors que nosaltres, acceptar-vos com a rei i senyor sobirà, sempre que respecteu totes les nostres llibertats i lleis. I si no, no.”

La història potser no m’ha deixat imposar els meus ideals, però el meu imaginari és tan universal com el que més. Els meus patrons són una dona (Santa Eulàlia) i un negre (sant Cugat). Ramon Llull, que era fill d’una eminent família barcelonina, va intentar conciliar cristians i musulmans. La paraula feudal a casa meva va voler dir sempre respecte pel poble baix. Jo em vaig inventar el feudalisme ben entès. Catalunya va ser el primer territori d’Europa amb una declaració escrita de drets. Els Usatges, de 1076, es van avançar 100 anys a la Carta Magna d’Anglaterra. A París les masses van creure necessari abolir el feudalisme perquè els nobles francesos eren uns animals, però els catalans, fins a la derrota de 1714, van ser el poble més lliure d’Europa. Per això es van defensar amb dents i ungles contra dos països molt més grans.

Potser no he estat mai la ciutat més important del món, però la veritat és que sempre he trobat estúpides les ciutats que actuen com si visquessin soles a la terra. Per això em vaig aliar amb Saragossa i per això vaig permetre que València i Mallorca esdevinguessin regnes. La política necessita l’altre, per no caure en abusos folls. Si ara ens trobem en crisi és a causa de la mania que han tingut algunes capitals d’actuar com si al món no hi visqués ningú més que elles, ni tant sols les ciutats del seu propi país. Amb una ciutat o amb un país hi pots comerciar o li pots declarar la guerra però no li pots prendre allò que Déu li ha donat. Els discursos que les meves amigues -falses, hipòcrites com són- fan ara sobre la importància de les xarxes urbanes a mi no em descobreixen res. Els meus juristes del segle XV ja deien que Catalunya era un sistema de 10 ciutats. Sempre m’ha agradat formar part d’una entitat superior. Ara: quan aquesta entitat va contra els meus interessos lluito per deslligar-me’n, igual que una persona es desfaria d’un club o d’un partit que no el representés, o engegaria a la merda una amistat que es cregués legitimat per aplicar el dret de cuixa (….)

(La resta de l’article el podeu llegir imprès a la revista Metròpolis)

Advertisements

Un pensament sobre “Barcelona o la por al fracàs (Metròpolis)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s