Relacions internacionals (Avui)

Estic content de saber que la Facultat de Comunicació Blanquerna impartirà un grau en Relacions Internacionals a partir del curs vinent. Fins ara, aquests estudis només es podien seguir a Madrid i és bo que Barcelona aprofiti cada escletxa que li deixa l’Estat per internacionalitzar-se. Vivim temps difícils i la gent està espantada. Jo, com que sóc un romàntic que plora a les festes i riu als enterraments, per tot arreu veig oportunitats. A més crec en les tesis de Joseph Schumpeter sobre la destrucció creativa del capitalisme. Estic segur que la internacionalització de la nostra economia transformarà la nostra manera d’estar al món. Per això m’agradaria que aquesta llicenciatura contribuís a crear un espai mediterrani de coneixement que ara mateix està molt poc articulat. És l’hora de treure els mapes de Pasqual Maragall, de Josep Pla, d’Eugeni d’Ors, de Víctor Balaguer i de Feliu de la Penya. És l’hora que donem una coça al cul d’Espanya i que amb Itàlia i amb el sud de França, i també amb els països del nord d’Àfrica, passem de la literatura als negocis. Potser sí que la diferència entre les ciutats és la força de la seva marca, però no hi ha marca sense destil·lació d’una identitat original –per això és tan important, el català–. Només si Barcelona surt al món brandant la seva catalanitat audaç i nord-americana convertirem aquesta barreja de misticisme i d’alegria de viure tan màgica que ens donen Montserrat i el Mediterrani en quartos, molts quartos per a nosaltres i per a la nostra euroregió. Si fem les coses bé, d’aquí uns anys ens adonarem que els rics no eren tan rics i que els pobres no érem tan pobres. Perquè qui roba, com ara mateix està robant el nord d’Europa, tard o d’hora acaba com Espanya. En canvi, qui treballa per fer créixer allò que és seu, transforma l’esperit en or.

(La creadora del Firefox ja s’ha adonat que el futur ve cap a nosaltres, per això ha decidit deixar Silicon Valley i venir a Barcelona.)

Anuncis

2 pensaments sobre “Relacions internacionals (Avui)

  1. M’agradaria que m’expliquéssiu per què en dieu robar, del que està fent el Nord d’Europa amb els països mediterranis.

    Com que no estic gens ben informat (només llegeixo diaris), us ho agrairia.

    Abans, però, que em respongueu –si és que considereu que cal– diré quatre coses que em sembla veure-hi, en tot plegat:

    1.- Els països del Sud (i generalitzo el que he vist aquí) hem llençat alegrement els quartos que ens han deixat–uns més que altres. Pel que es veia, semblava que haguéssim de lligar els gossos amb llonganisses –que es deia abans.

    2.- Els diners que ens han deixat la gent del Nord no em queda clar que siguin tots producte del treball. Hi ha una cosa que em van explicar fa anys que em fa sospitar. Els bancs centrals fabriquen moneda en la mesura que el mercat en necessita (quan al mercat hi ha manca de liquiditat). Ara bé, aquests diners inventats de nou, quan surten del banc central, ¿on van a parar? Si van a parar al banc particular X, és un regal que rep, perquè no els haurà pas de tornar, ja que si els tornés hi tornaria a haver manca de liquiditat, al mercat. Doncs bé, si és així, aquest banc X té uns diners inventats que no s’ha guanyat. Si els deixa als països del Sud i resulta que al cap d’un temps aquests no els poden tornar, i això fa que els interessos del deute d’aquests països vagin enfilant-se, no es pot pas dir que tot plegat sigui honrat. Ja que, amb uns diners que el banc X no s’ha guanyat, s’estan exigint uns interessos enormes que sí s’hauran de guanyar. Si la cosa va així, que no ho sé, llavors teniu raó de dir que els països del Nord ens estan robant. Perquè aquests diners inventats, honradament, s’haurien d’haver repartit equitativament.

    3.- Fa pocs anys, llegint a l’Enciclopèdia Catalana la història d’Alemanya, em vaig adonar que la formació de l’estat Alemany, al segle XIX, es va fer de manera similar a com es va construint la Unió Europea. Els principats, petits estats i ciutats-estat alemanys, després de la caiguda de Napoleó, escalivats de la invasió que havien sofert, per defensar-se de possibles noves invasions, van decidir d’unir-se. I van començar a fer-ho creant un mercat comú amb l’eliminació entre ells dels aranzels. I progressivament es van anar fonent en una unió econòmica cada cop més forta i, més tardanament, política. D’on arribo a la conclusió que la Unió Europea no és altra cosa que la continuació de la creació de l’estat alemany. És el que, en nomenclatura d’abans, en diríem l’Imperi Alemany. O l’imperi de la gent del Nord, tant se val. I, llavors, tot el que s’està esdevenint no és més que un nou pas en la formació d’aquest imperi. No té res d’estrany que els passos a venir siguin de més control econòmic i d’aprofundiment en la unió política. És natural. Un cop començat el procés, tot el que ve després n’és la conseqüència lògica. Tot plegat, en si, no és ni bo ni dolent. Serà bo o dolent segons com es faci, segons l’esperit amb què es faci.

  2. Els mapes de Maragall i cia son encara una utopía. Es funciona encara per estats, per capitals com a conglomerat d’interessos que volen abarcar tot i s’asegurarse el domini als seus territoris. Es la força predominant, especialment en aquest cantó d’Europa, i un pais petit rodejat de tres estats grans tindrà dificultats. Ens espera un treball inmens en un parell de generacions almenys.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s