Gran Bretanya, capital Madrid (FCO)

L’últim número de The Economist porta un suplement dedicat a Londres molt interessant. El número sembla fet per convèncer els britànics que el centralisme és l’única sortida del país i que, si no fos per la capital anglesa, la Gran Bretanya no estaria en l’agenda de ningú: ni dels homes de negocis importants, ni dels grans multimilionaris del món, ni dels joves ambiciosos i superdotats, ni tant sols dels turistes.

Londres paga uns 15 milers de milions de lliures anuals a la resta de l’Estat i manté el declivi de la Gran Bretanya en uns nivells de discreció decent, això és indiscutible. Mentre el conjunt del país compta cada dia menys al món, la seva capital es disputa el lideratge dels mercats amb Nova York. El mateix títol del suplement –Londres, brillant fragilitat–, sembla fet per advertir que l’economia de la Gran Bretanya se’n pot anar en orris si el país no és prou sensible als interessos de la seva capital i se sacrifica a favor seu.

Fa tot just una generació, a finals dels anys vuitanta, Londres havia perdut un terç dels seus habitants. El ferotge estatalisme que va dividir Europa després de la II Guerra Mundial va anar dessagnant la ciutat fins a convertir-la en una ombra del que havia estat a primers del segle XX, quan la Gran Bretanya era l’Estat més urbanitzat del món. Amb l’esclat de la globalització, la truita es va girar. Les últimes cartes de l’imperi es van jugar totes a Londres i gairebé es pot dir que, d’ençà de la guerra de les Malvines, la ciutat ha substituit la Gran Bretanya com a actor internacional.

Com que el Londres postmodern s’ha bastit amb les plusvàlues del passat, la ciutat es ven com la quinta essència d’una monarquia i d’una tradició, a diferència de Nova York que es presenta com una capital independent del seu país, forjada per immigrants fets a ells mateixos. Tot i així, segons The Economist, un 42 per cent de la quitxalla que viu a la capital d’Anglaterra no té l’anglès com a llengua materna. A les escoles on estudia l’elit del país, els alumnes amb dos pares de llengua anglesa comencen a ser minoritaris. Ningú no posa en dubte en quin idioma cal impartir l’educació, però la misèria es reparteix de forma tan equitativa entre els índigenes i els immigrants que els britànics de socarrel són els europeus més contraris a rebre estrangers, per més talent que tinguin.

L’augment de l’independentisme escocès els últims anys també és un fruit d’aquesta centralització. El creixement de Londres per força havia d’acabar asfixiant fins i tot les elits botifleres de Glasgow i Edimburg. A la gent se li pot demanar que se sacrifiqui pel seu país, però no pas per un Estat que no arriba a casa seva o que només hi arriba per xuclar recursos. Fa només cinc anys Heathrow oferia 239 vols setmanals cap a les dues ciutats escoceses, mentre avui només n’ofereix 169. A mesura que els governs necessiten concentrar l’economia al voltant de les grans capitals, els vells Estats perden cohesió i les antigues nacions nascudes de la geografia tornen a prendre vida de manera natural.

Londres cada dia viu més al marge de la Gran Bretanya i és un signe de salut que els territoris que s’ho poden permetre es busquin la vida pel seu compte. A mesura que els diners escassegen –a mesura que les possibilitats de robar disminueixen- emergeix la realitat, i sense diners i l’amenaça de les armes la retòrica sona cada cop més buida. El cas de Londres posa en evidència que, amb la globalització, les capitals tenen tendència a tornar-se narcisistes, i que correm el perill que els abusos que abans es cometien en nom de la raó d’Estat ara es cometin en nom d’un cosmopolitisme igual de pervers.

Per això, si Europa vol conservar el repartiment de la riquesa que l’ha fet un continent tan civilitzat, hauria de reformular-se en països més petits, que donin al centralisme una dimensió més humana i democràtica. Més que Estats rics i Estats pobres, el món es dividirà cada vegada més entre regions pròsperes i deprimides, i seria savi per part nostra organitzar Europa de manera que cada territori tingués l’oportunitat de competir per enriquir-se i projectar-se al món. Això, esclar, implicaria adonar-se que les realitats que van contra l’economia no són els petits ajuntaments que Madrid es vol carregar, sinó els antics Estats artificials fets amb canons i tiralínies que ja no saben quin coi de mamella esprémer, ni quina joia de la família vendre’s, per continuar vivint de la comèdia.

Anuncis

4 pensaments sobre “Gran Bretanya, capital Madrid (FCO)

  1. Bilions (billions) en el sistema anglès i bilions en el sistema europeu són diferents.
    En el sistema europeu un bilió és un milió de milions, és a dir, amb 12 zeros.
    En el sistema anglès un bilió són mil milions, és a dir, amb 9 zeros.
    Crec que The Economist parla de 15 ‘billions’ en termes anglesos que en termes europeus són quinze mil milions de lliures (o el que sigui). És a dir, per entendre’ns, el nostre dèficit fiscal (potser una mica més).
    Podeu veure que aquest debat sempre apareix per la confusió entre els dos sistemes.
    http://www.newton.dep.anl.gov/askasci/gen06/gen06360.htm

    • Interessant que la xifa coincideix aprximadament amb el dèficit fiscal català. Tenint en compte que la major part de la riquesa del país es troba a Barcelona i la seva àrea metropolitana, podriem dir que Barcelona financia Espanya de manera semblant a com Londres ho fa amb Anglaterra? Clar que Barcelona no gaudeix de cap desl avantatges de ser una capital política i financera…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s