Un altre 1898

Sovint em trobo gent que em diu que Espanya viu un altre 1898 i en cert sentit tenen raó. Quan Aznar va pujar al govern es va adonar que, després de la caiguda del mur de Berlín, els exèrcits havien perdut el rol tradicional i que el poder s’estava organitzant a través de l’economia financera. Els vuit anys del PP van servir per posar Espanya al mapa a través d’una agressiva política de privatitzacions que pretenia recuperar l’imperi apuntant-se al model econòmic que aleshores imperava. Eren els anys de les missions humanitàries, de la professionalització de l’exèrcit i de la fe cega en el liberalisme i en el patriotisme constitucional. Sota el paraigua dels Estats Units, els països europeus mantenien el sistema colonial a través del multiculturalisme i de l’economia especulativa i el govern espanyol es va enganxar al carro jugant a ser més papista que el Papa.

L’ascens de la Xina i la resta de potències emergents ha fet entrar en crisi aquest model i ara Espanya té el problema del jugador que s’ha gastat els pocs diners que li quedaven apostant a un cavall coix. La pressió sobre Madrid augmenta a mesura que el creixement de les noves potències econòmiques i militars provoca que, dins del mateix bloc occidental, els vells imperis lluitin entre ells per redistribuir-se els rols i el poder. Madrid té dos problemes: primer, que l’economia financera és una mascarada sense la complicitat dels Estats Units i, segon, que durant els anys de vaques grasses no ha posat les bases de cap economia alternativa, només ha omplert el país de totxos -en el sentit literal i figurat de la paraula. Encara hi ha un tercer problema i és que l’eix del món s’ha desplaçat de l’Atlàntic al Pacífic i que això juga més a favor de Barcelona que de la capital d’Espanya.

Quan la Unió Soviètica es va ensorrar, Espanya gairebé era necessària per assegurar l’hegemonia d’Occident, mentre que ara, com que hi ha molt menys a repartir, la seva vocació imperial és una molèstia. La situació de Madrid és tan fomuda que per defensar-se ha hagut de recórrer al Mediterrani, que és un mar que els espanyols assecarien si poguessin. Això sol, la força negociadora que ha demostrat tenir el mediterrani a Europa, ens hauria d’alertar del perill que correm els catalans d’acabar saquejats per tot arreu, com una tribu d’indis que visqués sobre una mina d’or. Quan l’economia és més decisiva que la política, Catalunya treu el cap perquè la mentalitat i les estructures del país estan pensades perquè produïm, més que no pas perquè manem. Des de fa segles, sempre que el món canvia de pell s’obre un periode d’esperança, però tard o d’hora cristal•litza un nou ordre del qual Espanya en queda al marge i que tira per terra tot el que hem construït.

Em sembla que és per aquest motiu que la política del General Prim i de Prat de la Riba es basava en la intuïció que calia protegir Espanya de la voracitat de les potències capitalistes, per poder dotar Catalunya d’estructures d’Estat. És un error creure que si Espanya va malament, Catalunya anirà bé, perquè compartim el mateix espai geopolític i perquè els països desesperats adopten solucions desesperades. Aquest romanticisme infantil i acomplexat segons el qual els països del nord vindran a salvar-nos, especialment si en tenen prou de controlar les elits de Madrid per dominar tota la península, sempre ha resultat suïcida. En temps del General Prim o de Prat de la Riba plantejar-se la independència era difícil perquè els exèrcits multitudinaris tenien un paper decisiu. Avui, però, hauríem de ser molt més visceralment independentistes i molt menys visceralment antiespanyols. Com a mínim mentre ens ho poguem permetre, i abans no sigui massa tard.

Advertisements

5 pensaments sobre “Un altre 1898

  1. Bnevolgut Enric,

    És una molt bona tesi, te’n felicito. De totes formes, potser té una mica aquell problema habitual de teoritzar sobre geoestratègia tot mirant mapes. No comparteixo això que dius que Castella i Catalunya comparteixen el mateix espai geopolític. La Península Ibèrica em penso que mai no ha estat un conjunt geopolític que funcioni de forma natural. Ni abans, ni durant els temps dels romans, ni després. Precisament, l’intent castellà de construir una nació d’abast peninsular ha estat un fracàs històric per aquest motiu. Catalunya mira a la Mediterrània i al nord, Castella a la Meseta i a l’Atlàntic i totes dues existeixen com a reflex de dos espais geogràfics (i per tant culturals i econòmics) estancs, les necessitats dels quals són pràcticament oposades. Podem viure perfectament d’esquenes els uns als altres. Això si realment t’ho creus de tot cor, allò de l’espai compartit. I si no (com jo), doncs encara així em sembla que és un bon discurs instrumental, una bona mentida pietosa, una excusa inofensiva per a tots aquells que demanen amb un punt d’angoixa a l’independentisme que els enganyi per poder fer el pas endavant que altrament no tindrien prou coratge per a fer. Afarta’m i digue’m cínic!

    • Per cert, fixa’t si és com dic, que quan els castellans han aconseguit eixamplar la Meseta fins al Mediterrani, al País Valencià, no ha estat per sortir cap a ell, sinó per posar-lo mirant cap a l’interior. En canvi, mira si van fer servir Andalusia i Galícia, i fins i tot Biscaia, per sortir a través de i cap a l’Atlàntic, la seva vocació natural.

      • No és un problema de si m’ho “crec de cor”. El tema és que la Península ha estat sempre vista des de fora com un sol espai geopolític, i això ho condiciona tot. És evident que Espanya és un Estat Bicèfal i que aquí radica la seva feblesa. Però també aquí va radicar la seva força mentre cadascú va fer la seva part, que va ser molt poc temps.

  2. I com conjumines aquesta visió de la Península com un sol espai geopolític amb tot allò de les ciutats? Per mi, Catalunya ja fa força temps, segles, que té una identitat de cara a l’exterior molt clara com a hinterland de Barcelona. O per ser menys ofensius en aquest país de comarcals exaltats, Catalunya fa molt temps que és percebuda com el país de Barcelona, sense que Barcelona sigui necessàriament percebuda com a capital de res.

    PS: aquí, a l’Àsia, és molt habitual que la gent es pensi que Barcelona és la capital d’Espanya, cosa que pot voler dir que tens raó amb això de la bicefàlia espanyola, però també que potser jo en tinc amb això del hinterland.

  3. Crec que faríeu bé de llegir-vos el llibre d’en Lluís Maria Mandado “El Quixote va esborrar el Quixot”, on queda clar que els verdaders espanyols som els catalans, i que els castellans no n’han volgut ser mai –només quan han pogut fer-s’ho exclusivament seu, robant, expropiant-ne amb males arts la part, majoritària, que correspon als altres.

    També, si llegiu “Meditacions en el desert”, d’en Gaziel, veureu com hi diu que dintre de cada espanyol hi ha un lladre.

    ¿Com ens hem de mirar, si no, els aplaudiments fervorosos amb què l’altre dia els diputats del PP al Congrés espanyol rebien les fortes retallades que patiríem els altres? ¿Que no és de lladres, això?

    ¿Què hi fem, amb aquesta gent? Sempre s’ha dit que qui va amb un coix tard o d’hora s’hi torna. És el problema que tenim. Fa massa anys que anem en companyia seva, i ens hem tornat, si bé no tots com ells, sí com a mínim, tots, molt mesells. Mireu, si no, el govern Mas, o l’ex-president Pujol. Cent anys enrere, oh quina sort, Francesc Macià encara no s’hi havia tornat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s