Podran arranar però no desarrelar

L’altre dia vaig sortir a passejar i un noi tímid, de pell pàl·lida i cabells molt foscos, vestit amb gran formalitat, em va aturar i em va donar un llibre. Es diu Andreu Pujol i Mas i acaba de publicar la biografia Podran arranar però no desarrelar. Vida de Mossèn Pere Ribot. Quan vaig haver reaccionat -perquè d’entrada em vaig pensar que em volia encolomar alguna heretgia-, vam tenir aquest diàleg:

– A tu et conec del twitter.

– Sí

– Em sap greu, però no podré comprar-te el llibre. Només porto bitllets de 500 euros. Bé, tens canvi?

– No pateixis, te’l regalo.

– Gràcies, ets molt amable.

– Al contrari, volia que el tinguessis.

– No sé què dir. Si n’escrius una presentació, te la penjo al bloc.

– No, no gràcies. Encara et faria quedar malament.

– No m’hi faràs quedar pas, home!

– Com ho saps, si no has llegit res meu?

– Perquè ja es veu que ets rarot de mena.

Avui m’ha enviat això:

Giorgio Vasari va escriure les seves Vides pensant en la glòria de Florència. Jo, que sóc de Breda i visc als peus del Montseny, he volgut rascar la superfície d’algun personatge proper. Havia sentit els avis i els pares parlar de Mn. Pere Ribot, un capellà que feia versos i que era molt catalanista, rector de Riells. El cas de Mn. Ribot és un de tants. Va ser un dels molts fills d’aquest país perseguits primer per ser Catòlic i després simplement per ser català. Acabada la guerra, i després de donar algunes voltes, va anar a parar a Riells de Montseny. Com a bon sacerdot, es va dedicar a cultivar l’amor al Pare, però també va escriure poesia, que per ell era com resar. La seva poesia va ser reconeguda per Pla, per Espriu i per Sagarra, però, sobretot, a Mn Ribot cal recordar-lo perquè va ser un dels primers capellans que va fer les misses en català i de cara als fidels. Abans del Concili Vaticà II, la seva manera de fer ja era tota una declaració d’intencions del que havia de ser la relació entre el cristià i la Divinitat. El bon cristià, a més d’estimar el pare ha d’estimar el proïsme, i ell mateix declararia: “Posant-me al costat dels valors autènticament cristians, em vaig posar al costat dels vençuts i dels valors catalans”. Mn. Ribot va decidir aprofitar la seva condició de sacerdot per fer forat, per engrandir allò que Albert Manent va anomenar “l’escletxa” del franquisme. Ho feia amb accions que avui ens poden semblar ridícules, però que aleshores comportaven les amenaces dels governadors civils i les travetes dels falangistes. En la meva biografia no hi espereu trobar una vida trepidant: Mn Ribot era un simple sacerdot que s’estava a Riells i des d’allà mirava de donar aixopluc els qui ho necessitaven. Com dic, tot plegat en el paratge del Montseny que tant es va estimar, i en ple franquisme -que tant va combatre.


Anuncis

3 pensaments sobre “Podran arranar però no desarrelar

  1. Es nota que no llegeix El Matí.
    L’Andreu Pujol hi escriu (molt bé, per cert) i fa temps que el seu (?) editor Sr. Torra ja va fer la presentació del llibre

  2. Si. El amb la seva bondat infinata celebrar el meu casament.
    Ho dic jo un tebi.
    Ell em cas i la seva bondat ens va donar doble felicitat aquell dia.
    Viatge novament amb els meus fills, per celebrar el 25 aniversari.
    Persones com ell, des de fa 300 anys, salven Catalunya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s