Qui fa el ridícul? (FCO)

He trobat molt trista -per no dir una altra cosa- l’actitud de la majoria de líders d’opinió catalans, de la premsa i del twitter, davant la pressió internacional que ha rebut Espanya perquè demanés de ser rescatada. Els esforços que Madrid ha fet per defensar la sobirania de l’Estat, negociant amb Alemanya i els Estats Units, no només em semblen dignes d’admiració sinó que crec que han demostrat per què Espanya té encara un pes al món i Catalunya és una colònia en mans de tres o quatre traficants de sentiments que ningú sap ni on està. Realment hem fet un paperot memorable, digne d’una nació de “domingueros” que toca el clàxon en un embús a l’autopista.

A còpia de derrotes, aquest país ha generat una mena de botiguer d’estar per casa que s’extasia quan algú ridiculitza els espanyols, sobretot si no li costa un euro i té la cobertura de l’opinió internacional. Després hi ha els carronyers que viuen d’erosionar Espanya des de dins, i que són la vergonya de Catalunya. Em posen trist aquests “catalanistes” que tracten els temes espanyols com si a Madrid fossin curts de gambals; tots aquests petits comptables que parlen com si l’economia fos una ciència exacta, deslligada del joc geopolític; sobretot avui que és més pràctic colonitzar un país sota l’amenaça d’arruïnar-lo que per la via militar.

El pitjor de l’ocupació és l’ambient de venjança mesquina que aflora cada vegada que es dóna l’ocasió d’atacar Espanya. Jo veig que els polítics de Madrid defensen les empreses i la sobirania del seu país amb dents i ungles davant les grans potències mundials, mentre que, aquí, deixem passar les oportunitats perquè la principal preocupació de molts dels nostres dirigents és no fer el ridícul, que sempre és el que s’acaba fent quan no tens prou coratge. Espanya és l’únic Estat del sud d’Europa que ha aconseguit evitar la intervenció política directa, i encara té set catalans a la seva selecció de futbol en el moment més àlgid de l’independentisme. Encara que ens toqui els nassos, alguna cosa deu fer bé.

És trist veure catalans que ridiculitzen l’orgull dels espanyols perquè, el seu, ja fa anys que se’l van vendre al diable. Es nota d’una hora lluny que molts critiquen Rajoy, no pas perquè ho faci bé o malament, sinó perquè els fa ràbia no tenir un Estat, o perquè, no podent sentir-se espanyols, alhora troben que lluitar per fer gran el seu país els sortiria massa car. No hi ha res més tòxic que aquestes patums de cartró pedra que donen lliçons de responsabilitat a Madrid mentre continuen escorrent el discurs de la transició amb quatre retocs de circumstàncies. Tots aquests espavilats que parlen tant de Bankia, on eren quan les nostres caixes s’enfonsaven o Madrid preparava l’estratègia per absorbir el nostre sistema financer?

Si cada vegada que un català critica Espanya fes una acció coratjosa a favor de la independència del seu país, Catalunya seria una potència mundial. Alguns polítics diuen que hem d’evitar la frustració però jo només veig frustrats per tot arreu, catalanets que amaguen la seva covardia multiplicant les desgracies dels veïns, com una tieta reprimida. Amb aquesta mena de relats val més no barrejar-s’hi, jo no vull saber-ne res. Jo no sé si els homes de negre desembarcaran a Madrid, però com a mínim els espanyols volen guanyar. Si algú està fent el ridícul són aquests catalans que ni fan ni deixen fer i que, intentant traficar amb les febleses de l’Estat, impedeixen que Catalunya brilli i vagi a totes, com el Barça.

La gran frivolitat és fer la feina bruta al nord d’Europa i als Estats Units, que ens tornaran a deixar penjats, si Espanya s’ensorra. 

Anuncis

6 pensaments sobre “Qui fa el ridícul? (FCO)

  1. He començat a llegir el teu article pensant que no podies estar més equivocat i l’he acabat pensant que tenies raó. Molt bo, i molt recomanable per a tots aquests líders d’opinió que, com vas dir tu, es dediquen a desgastar Espanya sense arriscar en favor de Catalunya i que seran els culpables de que un dia la Legión ens peli a tots.

    La clau de volta de la sensació de que “si Espanya s’enfonsa, Catalunya podrà ser lliure” és la il·lusa sensació de que si això passa els catalans podrem oferir a Europa i als EUA quelcom millor del que ara mateix Espanya els ofereix, i que gràcies a això ens ajudaran. És possible que tinguem quelcom a oferir, però hem de tenir en compte que no són sants (mai ho han estat) i que és molt probable que, si aconsegueixen dominar econòmicament Espanya, el que naltros podem oferir-los és probable que els surti més barat prendre-s’ho per la força que no pas demanar-nos-ho educadament.

    Altrament: quan un exèrcit assalta una ciutat enemiga, els generals ocupants es casaran abans amb les cortesanes de palau que amb les prostitutes, per molt aplicades i treballadores que siguin.

  2. Molt oportú. A mi el que em fa por és el govern de concentració no nacionalista que hi podria haver si la cosa peta. Llavors sí que riurem i farem el ridícul absolut. Els líders de què parles no creuen en els catalans, o no volen creure-hi per amagar la seva covardia.

  3. Espero que no le importe el que un barcelonés, al que si le preguntan, bastantes veces, ya sabe usted cómo va la cosa, qué es, acaba diciendo: español, esté totalmente de acuerdo con usted.
    Los catalanes me recuerdan al poema de Pessoa sobre las cartas de amor. Son ridículas y dicen cosas ridículas, pero los ridículos son los que nunca han escrito ninguna.

  4. Sr. Claudio Orgega Gutiérrez,
    No entro en el contingut del que dieu, primerament perquè a qui us adreceu és a Enric Vila, i després perquè no estic segur d’entendre-ho bé.
    Que, essent barceloní, us considereu espanyol ho trobo perfectament comprensible. Tothom és lliure de triar la seva adscripció nacional.
    El que m’estranya és que, essent barceloní, i vivint a Barcelona com sembla que es podria desprendre del vostre escrit, no us expresseu en la llengua pròpia del país. Per les coses que dieu, sembleu una persona llegida i d’una certa formació cultural. Justament per això se’m fa encara més estrany aquest vostre mancament.
    Atentament,
    Jordi.

  5. Si la idea de fons d’aquest escrit és que als catalans ens falta l’orgull nacional que tenen els espanyols, que som força covards i que “si cada vegada que un català critica Espanya fes una acció coratjosa a favor de la independència del seu país” no estaríem on som, hi estic plenament d’acord. Ara, d’aquí a “els esforços de Madrid em semblen dignes d’admiració” i que et sembla “trista” l’actitud dels opinadors d’aquí, ja em descol·loca més. Jo sí que penso, com la majoria, que Espanya està fent un ridícul colossal. I si aquest ridícul enforteix el distanciament amb Espanya, doncs tot ajuda; al capdavall el que fa la majoria és arrambar-se als triomfadors i desmarcar-se dels perdedors.
    Amb tot, diria que no et falta raó en la última frase. I és que no tenim amics.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s