La mòmia d’en Prim V.II (FCO)

Així doncs tenim el nostre heroi Joan Prim descansant en un congelador de Reus per manca de pressupost. De Prim només n’he llegit una biografia i em va interessar més el personatge que no pas el llibre. El llibre era d’un d’aquests totxos plens de dades mortes que els historiadors escriuen per a Madrid amb pretensions d’objectivitat. A Civilization, Niall Fergusson ja adverteix que una de les causes de la decadència d’Occident, o si més no un dels vicis que caldria corregir, és que ens hem acostumat a tractar el passat com un museu de cera. Qui tracta la història prescindint de la imaginació ha perdut l’afany de créixer. Si la història s’estudia com una foto fixa, amb el temps es torna superficial perquè la polpa de la memòria no és la imatge, sinó la seva significació, i això només t’ho dóna una cosa tan poc científica com la tradició popular i la capacitat d’empatitzar amb els morts.

El llibre del nostre historiador local no dedica ni tres línies a Víctor Balaguer, ni parla del lobby català a Madrid, ni del tou de patriarques que devien recolzar el general. Així, Prim sembla un d’aquests bolets que guarneixen la història de Catalunya; una mica com la Renaixença, que sovint es pinta com el capritx d’un oficinista que, per raspallar el seu amo, li va dedicar un poema. Poca broma amb Prim, que va liderar l’últim intent de capgirar la derrota de 1714. Això es veu fins i tot llegint els estudis d’Ernest Lluch sobre l’Austracisme, hi ha molts elements que ho fan palès: la seva dèria per alliberar Espanya de la influència francesa i anglesa; la seva obsessió per abolir les quintes; el seu parlamentarisme monàrquic (d’estil català, més que no pas anglès, en el sentit que era contractualista); els seus intents de coronar el rei de Portugal; el fet que escollís un descendent de l’Arxiduc Carles; fins i tot la seva concepció de la guerra, i la seva manera de fer-la, fa pensar en els catalans abans que ens lliguessin el ganivet a la taula.

La coincidència del centenari de Prim amb les festes de 1714, hauria de servir per desempolsegar la seva figura. El nostre general és el protagonista de l’única gesta bèl·lica remarcable del segle XIX i el ministeri de Defensa, com és lògic, l’estima una mica. Aquesta setmana l’Instituto de Historia y Cultura Militar, per exemple, organitza un seminari sobre Prim y la Espanya de su tiempo. El cartell promocional és un tros del quadre de Fortuny on es veu Prim envoltat de soldats amb barretina que es dediquen a enforquillar moros amb la baioneta. Els ponents són Emilio de Diego Garcia, Ramón Tamames Gómez y Luis Alejandre Sintes -tots veïns de Reus, com es pot veure. Fa poc, el premi Fernando Lara va condecorar Ian Gibson amb 120.200 euros per una novel·la sobre Prim. Gibson és un hispanista pintoresc que en l’edició anglesa de la seva biografia de Dalí fa teories pintoresques sobre la llengua catalana. A Madrid, sempre han preferit que la història de la tercera Espanya la facin els hispanistes anglesos, per si de cas.

La gran pega de Prim és que el segle XIX té massa matisos per a l’Espanya postfranquista. A Madrid se’l fa servir d’espantaocells contra el separatisme i a Catalunya cau malament perquè era militar. Tot i així, és un dels homes d’acció més interessants de la nostra història. També és el català que ha tingut més poder des de Vilana Perlas, secretari d’Estat de l’Imperi Austríac entre 1706 i 1741. Des del punt de vista polític, serveix per a explicar tant el fracàs de l’Estat espanyol per a modernitzar-se com el fracàs dels catalans per a dominar-lo. Prim és el pont que explica el pas de l’austriacisme al catalanisme. La seva figura és una barreja de Napoleó, de Bismark i de Benjamín Disraelí, un resum del segle XIX amb totes les seves estupideses i grandeses.

Prim sembla un personatge tret de la Roma dels Borja o d’una novel·la de Stendhal. Ambiciós, intel·ligent, bel·licós i idealista, va ser admirat pels anglesos i pels francesos. Vivia a Madrid, però parlava català amb la seva senyora mexicana, que estava com un tren, i ha sigut un dels polítics que les ha cantades més clares al Parlament espanyol. La seva trajectòria no s’explica sense una burgesia catalana amb la mirada posada al Mediterrani i Sudamèrica. Prim és  un exemple de coratge i determinació. Era un català genuí amb sentit d’Estat i, sense un Estat, és difícil explicar un home d’Estat. Potser per això, com deia l’Enric Juliana l’altre dia, Catalunya es troba en una cruïlla històrica i el general continua congelat a la nevera per manca de pressupost. Això sí, diu que la mòmia fa tan goig que fins i tot va pentinada.

Advertisements

Un pensament sobre “La mòmia d’en Prim V.II (FCO)

  1. En Prim descansarà en un congelador de Reus, però té molta sort en comparació a d’altres. M’ha arribat de bona font, encara que no en puc tenir certesa, que les despulles del nostre rei PereIV, que descansaven a Santa Maria del Mar, abans de la guerra del 36, i perque no cremessin, van ser tretes de la tomba i amagades i ara les guarda un senyor ja molt gran, en una caixa de sabates a casa seva. Si es poguessin portar a un congelador, fins a tenir pressupost per a restituïrles a la seva tomba amb tots els honors, ja tindriem molt de guanyat. El lloc d’aquesta sepultura, encara hi és a Santa Maria del Mar i també un tros de marbre a la pared, que és part del que va quedar, després de la crema, de la seva tomba.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s